L’infern existeix ja aquí. Hi ha dues maneres per no patir-lo. La primera és fàcil per a molts: acceptar l’infern i fer-se part d’ell fins al punt de no veure’l més. La segona és perillosa i exigeix atenció i aprenentatge continuats: cercar i saber reconèixer qui i què, enmig de l’infern, no és infern, i fer-lo durar, i donar-li espai.
Italo Calvino

«Qui i què, enmig de l’infern, no és infern». Això és el que ha passat! Volem reprendre la gran notícia, apartant-nos la boira del costum dels ulls i del cor, volem reprendre el gran anunci, el gran fet, el gran esdeveniment. «Qui i què, enmig de l’infern, no és infern»: el Destí, el nostre Destí, s’ha fet presència. Una presència com la d’un pare, una mare, un germà, un amic, com un company sobtat de camí mentre caminàvem. Un company de camí: Emmanuel, Déu amb nosaltres! Això és el que ha succeït!
Luigi Giussani