Al Líban es calcula que hi ha 1.200.000 desplaçats acollits en refugis improvisats com col·legis i convents (Foto Fundació AVSI)

«Aquesta guerra no s’acabarà aviat. I encara que s’arribés a un alto al foc, la reconstrucció serà lenta. No em refereixo només a reconstruir cases i pobles, sinó a les persones, a tot el que han perdut, en feina, en afecte, amb una sensació d’inseguretat permanent que serà difícil de superar. Fa falta un gran compromís internacional i una companyia real. Per això la nostra presència, la presència d’AVSI, és molt important perquè en cada un d’aquests desplaçats hi podem veure els nostres pares, germans i fills. Són ciutadans libanesos que ho han perdut tot, i podríem ser nosaltres». Des de finals de setembre, el conflicte al Líban ha patit una escalada, sobretot a la zona sud de Beirut i a la Vall de la Bekaa. La Jihane Rahal, que treballa a la seu de la Fundació AVSI al país dels cedres, descriu la situació sense èmfasi però amb una precisió numèrica que il·lustra el drama que es viu allà.

«A dia d’avui es compten 1.200.000 desplaçats. Molts d’ells estan vivint en col·legis públics que s’han habilitat com a refugis, així com en monestirs, convents o albergs improvisats. Els que poden se n’han anat a cases de familiars o han llogat un apartament, però la situació és molt precària en qualsevol cas. Sobretot per als joves. Els centres educatius porten més d’un mes tancats, i fins la setmana passada no es va decretar la reobertura dels col·legis, però és una obertura parcial, donada la situació». Mentre algunes classes s’han reprès, altres aules continuen ocupades pels desplaçats. A més a més, l’activitat encara no es desenvolupa al ritme habitual, ja que també cal fer-se càrrec dels alumnes que vivien a les zones bombardejades. Per atendre el gran número de menors que estan patint endarreriments al curs escolar, s’ha creat un sistema per assistir a classe per rotació.

«AVSI treballa a 150 escoles i en aquest moment estem atenent a més de 16.000 persones, incloent a les que viuen allotjades per l’Església local. Els oferim suport psicològic, assistència social, un kit bàsic d’higiene, aigua potable, menjar, mantes i matalassos. Estem parlant de civils que fins fa dos mesos tenien una casa, una feina, una vida normal, i ara es veuen obligats a compartir uns quants metres quadrats amb desenes de persones. Dies i nits. A més a més, la convivència no és fàcil». Es para una atenció especial als que han perdut algun ésser estimat. A més, AVSI manté dos punts actius a Marjayoun, una zona que ha patit bombardejos importants. Entre els difunts es troba un noi de 15 anys que era beneficiari del seu programa d’adopció a distància des de petit. Per no parlar de la dramàtica situació dels que ja vivien com a refugiats en precaris camps que encara no havien sigut reconeguts oficialment per Beirut. Milers de persones que han fugit de la guerra a Síria i que ara es troben atrapades en un altre conflicte.
Malgrat les dificultats, i amb un conflicte que no deixa d’agreujar-se, trobem gestos que infonen confiança, com explica la Jihane. «Aquests dies hi ha hagut un parell de coses que m’han fet vibrar el cor. La primera va ser la reacció d’alegria d’un dels nens que atenem des de fa anys i que està desplaçat a Beirut. La treballadora social que l’acompanya durant tot l’any va anar-lo a veure per jugar amb ell i xerrar una mica. Quan va arribar l’hora d’anar-se’n, ell li va donar les gràcies perquè l’estona que havia passat amb ella s’havia sentit serè i havia sigut com tornar a ser a casa. Això m’ha fet veure que nosaltres oferim la nostra professionalitat, sí, però també la nostra companyia humana».

L’altre fet que explica és immensament senzill. «Estava esperant el meu torn al caixer automàtic mentre parlava per telèfon amb una companya. Li estava explicant la situació que veig amb tota la gent que viu desplaçada i noto que em toquen l’esquena. Una noia -que era allà per treure diners, com jo- s’acosta i em diu: “T’he sentit parlar i veig que treballes amb algú que ajuda els nens, i m’agradaria col·laborar”. I m’ofereix els seus diners! Jo no podia acceptar-ho perquè no treballem així, però ella hi insistia. Llavors vaig recordar que justament aquells dies els de l’equip, els pocs que som i de manera totalment lliure, havíem organitzat a l’oficina una recollida interna de donatius per comprar jocs i material escolar per als nostres col·legis. Així que li vaig explicar i va voler donar-me part del que tenia -que tampoc era gaire perquè al Líban hi ha una crisi econòmica terrible des d’abans de la guerra- però a mi em va semblar moltíssim. Em va impactar tant que ni tan sols vaig ser capaç de preguntar-li el nom, ni ella sap el meu. Però va tenir la confiança i el cor immens de posar a les meves mans part dels seus estalvis. Totes dues ens vam mirar commogudes, dues desconegudes en un caixer. Sé que sembla una cosa minúscula, però que encara hi hagi gent així, capaç de compartir i commoure’s fins a aquest punt, m’omple d’esperança».