Publiquem el primer d’una sèrie de testimonis dedicats a la caritativa, gest essencial a la vida i a la proposta educativa del moviment.

La primavera de fa gairebé 15 anys, amb Eugenio Nembrini i altres amics, vaig visitar la presó de màxima seguretat de Pàdua. Allà vam conèixer un grup de presoners que treballaven per a una cooperativa, la cooperativa Giotto, empleats de tallers de pastisseria, muntatge de bicicletes, bijuteria, maletes i teleoperadors d’hospital per a la gestió de proves i consultes. Va ser una jornada apassionant. Parlant amb diversos presoners, algun dels quals tristament famós per les notícies, em vaig quedar admirat pel fet que, fins i tot en la foscor més fosca, Déu pot cridar el cor de l’home. Vaig tornar a Cremona desitjant repetir aquesta experiència a la presó de la meva ciutat.

Sí, però com? No se m’acudien possibilitats concretes i, encara que per motius de feina passava de tant en tant per la presó, durant anys no va succeir res.

Però Déu respon sempre a la nostra espera, potser no com nosaltres ens ho pensem, però respon, i tant que respon! Una tarda vaig sentir el timbre del despatx d’advocats on treballo i a la porta hi havia un mossèn, Roberto Musa, capellà de la presó de Cremona. Em va descriure la situació a la presó i em va demanar -més ben dit, a través meu, que llavors era el responsable de la comunitat, va demanar a tot el moviment a Cremona- disponibilitat per ajudar-lo, perquè no faltés una presència cristiana dins d’aquelles parets, on la majoria de presos era extracomunitaris, malalts psiquiàtrics i drogodependents.

No m’ho podia creure! Estava passant el que tant desitjava! De seguida ho vaig explicar als meus amics i vam enviar un avís a tota la comunitat. S’hi va apuntar molta gent! Així que, després de dues trobades de preparació, vam començar. La nostra presència a la presó s’articulava en diverses propostes -des de catequesi a fusteria, teatre, classes de guitarra, suport a la missa, resar el rosari, biblioteca- i avui dia continua només amb catequesi i teatre.

Des de fa gairebé deu anys, amb diversos amics de la comunitat, interromput només per la COVID, anem a fer catequesi a la presó. Proposem als presos ni més ni menys que el que som i el que vivim gràcies a l’experiència del moviment, els expliquem com ha sigut el nostre encontre amb el cristianisme i amb l’Església, llegim amb ells l’Escola de comunitat i alguns textos o intervencions que ens criden l’atenció.

Sempre tinc en ment una cosa que don Giussani deia de si mateix: ser com «un tub» pel qual passa l’aigua d’un Altre. Si em concebo així, tinc la possibilitat de conèixer cada cop millor aquesta aigua i assaborir el cèntuple en veure el que succeeix gràcies a aquesta aigua. El que experimento a la caritativa és essencialment quelcom que Giussani descriu d’aquesta manera: «El que sabem o el que tenim arriba a ser experiència només si és una cosa que se’ns dona ara: hi ha una mà que se’ns ofereix ara, hi ha un rostre que ve cap a nosaltres ara, hi ha una sang que corre ara, hi ha una resurrecció que té lloc ara. Sense aquest ‘ara’ no hi ha res! El nostre jo només pot ser mogut, commogut, és a dir, canviat, per quelcom contemporani: un esdeveniment. Crist és un fet que m’està succeint» (A. Savorana, Luigi Giussani. Su vida, pàgina 889).

Anem a la presó un cop per setmana, els divendres, durant gairebé una hora, de dues a tres de la tarda. Abans d’entrar, a l’aparcament, per ajudar-nos a viure aquest gest llegim un fragment d’El sentit de la caritativa. No entrem a les cel·les, sinó que esperem els presos, que baixen de les seves respectives seccions a les aules situades a la planta baixa. A vegades no baixa ningú, altres vegades no aconseguim llegir el que teníem previst, perquè hi ha cops que estan alterats per les coses que passen.

Això últim és un aspecte que em crida l’atenció i m’ajuda a no deixar-me portar. Hi ha notícies que abans tendia a ignorar, però ara intento prendre-me-les seriosament, també per poder-les jutjar junts.

Poso un exemple. L’any passat vam conèixer a un jove pres amb problemes psiquiàtrics que va participar en diverses trobades on llegíem El sentit religiós. Un dia -veient que, a causa de les discussions entre ells sobre qüestions de la vida a la presó, no podíem començar a llegir el text- va cridar l’atenció a tothom convidant-los a escoltar el que volíem llegir perquè, en paraules seves, segur que seria molt més interessant que totes les seves discussions. Aquest noi venia per escoltar quelcom que havia començat a intuir que li interessava. I un fet tan banal com aquest va sacsejar la meva rutina. Em vaig adonar de com d’important era per a mi ser allà amb ells.

Amb alguns presos han sorgit lligams a partir de la proposta de vida nova que ens ha fascinat i que els comuniquem en la mesura de les nostres capacitats. Les amistats que neixen a la presó -que a vegades continuen també quan un d’ells surt després de complir la pena- són el signe d’un Altre que actua. A la presó compartim la vida, la nostra vida, ens reunim partint de les preguntes del nostre cor que busca una resposta.

Penso en en Diego. Un dia, llegint El sentit religiós, vam parlar del buit que sentíem, d’aquesta set de felicitat que cap cosa humana aconsegueix apagar. De cop es va posar a plorar, reconeixent per primer cop a la vida que tot el que havia fet i el que l’havia portat a la presó ho havia fet per intentar omplir aquest buit.

Penso en en Michele, que en aquest temps ha sortit i ara treballa a Roma. Cada matí m’envia un missatge de bon dia. Fa unes setmanes em va trucar per explicar-me la seva situació laboral i demanar-me consell. En acabar em va dir: «Si no t’explico aquestes coses a tu, a qui les explico? Cada cop m’adono més que potser tot el que m’ha passat, el fet d’anar a la presó, havia de passar, per conèixer-te». Si fos per mi, per la meva mesquinesa... tot i així, jo també he hagut de reconèixer que aquest encontre ha succeït per gràcia d’un Altre.

I penso en en Víctor, que també ha sortit de la presó, que un dia ens va trucar per convidar-nos a dinar a la seva autocaravana: un dinar de rei. Parlava d’un reconeixement, d’una riquesa de vida, una sobreabundància, una profunda gratitud que el porta a viure així, sense càlculs.

Després penso en el nostre amic Michele, un dels primers presos que vam conèixer i que, després de complir la seva pena, es va enganxar a aquesta companyia, aquesta amistat. La seva història també em fa veure i tocar que és un Altre el que actua. Com diu Giussani al quadern de la caritativa, «nosaltres anem a la caritativa per aprendre a viure com Crist». Aquest és el repte! Jo vaig a caritativa per veure i descobrir com Crist venç també allà, en mi i en els que ens trobem.

El que és més bonic, i que més em sorprèn, és que un gest així informi, és a dir, doni forma a tota la vida. És un gest l’eficàcia del qual no es queda tancada dins de la presó perquè educa tot el meu ser en l’única possibilitat per viure plenament a l’altura del meu cor.