Les imatges de la reconstrucció de Notre-Dame de París acompanyen la revista d’aquest mes. A la vetlla de la Immaculada, el proper 7 de desembre, la feina de més de dos mil obrers i artesans retornarà al món aquesta catedral cinc anys després de l’incendi, no sense polèmiques per les decisions preses durant la seva restauració, però portant l’alè de quelcom que va més enllà d’una construcció merament humana. La bellesa del signe.

«És un do de Déu i un do per a Déu -recordava l’arquebisbe de París, Laurent Ulrich-. No oblidin que els homes van fer humilment el que Déu els va demanar per mostrar la fe catòlica. Per tant, no estem orgullosos del que s’ha fet. Simplement estem agraïts». És «simplement l’alegria de tota una ciutat que troba aquí el seu cor i que sap que aquest és el lloc on tothom pot venir a trobar-se amb si mateix».

La construcció de diversos llocs, llocs que són signe d’allò diví enmig de la vida de tothom, i de cada dia, és el que mostren aquestes pàgines a través de la veu de gent que viu en un barri de la perifèria de Santiago de Xile, o aparentment sols en un país islàmic, o a la secularitzada Suècia, o a Rússia... o al nostre costat. Com aquells que van marxar rumb a Brasil als anys 60 i continuen de missió ara i aquí. Deia don Giussani que col·laborar en la construcció de l’Església és la tasca, i que és sempre possible, «ja siguem enmig d’una plaça o en una presó, ja tinguem a les mans una escombra o un bolígraf per escriure, ja siguem en una posició visible, coneguda per tothom, o en un lloc obscur, desconegut, on sigui que siguem». Estava convençut que cap situació pot impedir l’encontre amb Crist, que continua succeint en la companyia dels creients, penetrant al cor dels homes i de la història.

El Papa ha convocat el Sínode justament per proposar una Església que no es quedi «enredada en la seva burocràcia sinó que sent passió per la humanitat, sent la necessitat de portar Crist a tothom», com diu en aquestes pàgines monsenyor Paolo Martinelli. Portar-lo allà «on viuen els homes i les dones del nostre temps, on pateixen, esperen, cauen i s’aixequen, buscant alguna cosa que pugui donar sentit a la fatiga de cada dia i compliment a la vida sencera». En tancar aquesta edició els treballs sinodals continuaven el seu curs.

Francesc ha recordat insistentment que l’Església semper reformanda no pot caminar i renovar-se «sense l’Esperit i les seves sorpreses». «Estem en camí -deia- com a misericordiats, cap al ple i definitiu compliment de l’amor del Pare. No oblidem aquesta paraula: som misericordiats».

Si estàs subscrit a Huellas, pots llegir la revista online a revistahuellas.org