«La novetat de la meva vida»

El testimoni en connexió per vídeo des de Haifa (Israel) de Hussam Abu Sini, responsable de la comunitat del moviment a Terra Santa, a la Jornada d’inici de curs de CL a la Llombardia

21.10.2024Hussam Abu Sini

Bona tarda a tots, em dic Hussam. Per als que no em coneixen, soc catòlic, àrab, israelià d’origen palestí. És una mica complicat... Soc oncòleg, vaig néixer i créixer a Natzaret, i visc a Haifa, una ciutat portuària al nord d’Israel, amb la meva dona Chiara, que és italiana, i els nostres dos fills petits.

Vaig conèixer el moviment el 2008, estudiant Medicina a Torí. Em vaig trobar amb un grup de gent durant les eleccions universitàries. Era una època molt delicada de la meva vida, en la qual havia decidit deixar la universitat perquè em sentia sol. Però, just en aquell moment, vaig conèixer aquestes persones, especialment a un noi que després esdevindria el meu millor amic i el meu testimoni de boda, que em va regalar El sentit religiós en àrab. En tornar a casa me’l vaig llegir. Al principi em va costar, vaig haver de llegir-lo dues vegades, però vaig comprendre que les preguntes de les quals parlava eren les que jo tenia i em vaig dir: «Si aquest noi m’ha regalat aquest llibre és per un motiu: perquè em vol allà». Així que vaig tornar a Torí, vaig acabar Medicina i gràcies a aquest encontre ara soc metge i soc aquí, parlant-vos.

En conèixer aquestes persones em vaig adonar que tenien una manera diferent de tractar les coses, que hi havia un amor cap a mi que era gratuït i només se’m demanava correspondre. El 2016 vaig acabar la carrera i vaig decidir tornar a casa, a Terra Santa, amb la idea de portar la bellesa i la plenitud que havia trobat a Itàlia a la gent que viu aquí, perquè poguessin veure el que jo havia vist. Jo també tenia aquesta posició “ideològica” que gairebé tothom té aquí: nosaltres els cristians, nosaltres els àrabs, hi érem aquí abans i hem de quedar-nos-hi. En el camí que ara us explicaré, veureu que aquesta idea -que és ideològica- de seguida s’enfonsa, a la primera tempesta, sobretot en el meu cas. El que he entès amb tots els fets que us explicaré és una frase que monsenyor Paolo Martinelli, vicari apostòlic d’Aràbia meridional, ens va dir a l’Assemblea de l’Orient Mitjà i després a l’Assemblea internacional de responsables: «Ser missioner vol dir ser enviat per algú, a algú, amb algú». Ja ho havia entès en l’encontre que vaig tenir a Torí, però després ho vaig entendre encara més estant aquí perquè el primer que vaig fer en tornar va ser buscar la comunitat del moviment. Així que vaig començar a estar-me amb ells, però després, lentament, me’n vaig anar allunyant una mica per dedicar-me a la meva feina. Però no estava tan content com a Itàlia, per aquesta plenitud i bellesa que us he descrit. Un dia, els amics de la comunitat em van convidar a sopar i jo hi volia anar perquè els trobava a faltar. Però, mentre hi anava, vaig estar pensant tot el viatge: «Ara començaran a preguntar-me: “On has estat? Per què ja no vens? Ja no et veiem. Deies que era el primer que buscaries...”». El sopar era a Betlem i quan hi vaig arribar no volia entrar, volia tornar a casa, abans de pujar l’escala pensava: «No, no, s’enfadaran...». En entrar em trobo amb un amic nostre, Ettore, un memor Domini que es va estar aquí vint anys i que, només veure’m, em fa una abraçada i em diu: «Et trobàvem a faltar!». Aquesta abraçada va ser molt significativa per a mi. Vaig pensar: «On et trobes una abraçada així?». Aquesta abraçada la porto amb mi fins avui. De fet, quan el 2018 em van proposar ser responsable de la comunitat a Terra Santa, de seguida vaig dir que sí perquè era la manera de correspondre a aquest amor que rebo contínuament.

Us he explicat dos fets perquè entengueu el que deia al principi, citant a monsenyor Martinelli: «Enviats per algú, a algú, amb algú». Aquest any -l’any de la guerra- ha sigut molt important per a mi. Personalment he fet molts passos, tota la comunitat ha fet molts passos.

El 7 d’octubre de 2023 érem a les nostres vacances. Per primer cop les fèiem a principi de curs i no al final, per fer-les coincidir amb la Jornada d’inici de curs. Us explico la complexitat de la nostra comunitat, que és mixta: hi ha la meva dona, els meus fills i jo, que soc àraboisraelià; hi ha una altra noia àraboisraeliana; un noi italià que està fent el doctorat a Haifa; diversos memores Domini que viuen a Jerusalem; quatre dones palestines a Betlem i dues noies catòliques de llengua hebrea més. Les nostres vacances eren del 6 al 8 d’octubre, en un poblet que es diu Abu Ghosh, vint minuts al nord de Jerusalem. Vam començar el dia 6 amb la introducció, els jocs, hi havia bon clima, bon ambient... Ens vam despertar el dia 7 amb tots els vídeos i les notícies del que havia passat als kibbutz propers a Gaza. Van ser moments d’agitació i nerviosisme. Hi havia quatre persones que havien vingut des d’Itàlia per acompanyar-nos, entre els quals el nostre visitor, i al principi vam decidir continuar amb les vacances perquè igualment no podíem sortir d’allà. Sentíem els bombardejos, les ràfegues i ens vam posar a resar plegats. Aquest va ser el primer punt important per a mi. Allà vaig entendre que la unitat se’ns donava en la circumstància, sí, però estàvem units perquè tots miràvem al mateix lloc. Em va impactar molt una frase que el cardenal Pierbattista Pizzaballa, el nostre patriarca, va escriure a tota la diòcesi: «On hi ha desordre, només Déu pot posar-hi ordre». Aquella jornada podia ser la més desordenada de la nostra història, i tanmateix va tenir lloc amb un ordre increïble. Només Déu podia posar ordre i tots ens n’adonàvem, tots miràvem al mateix lloc. Mentre celebràvem la Jornada d’inici de curs, que vam avançar al matí, va caure un míssil a 300 metres d’on érem (i hi havia nens amb nosaltres!). Va ser bonic com ens vam dirigir tots cap al búnquer, amb un ordre mai vist, com una família: l’àrab preguntava pel jueu, el jueu preguntava per l’àrab. Ens vam descobrir veritables germans que estaven junts de vacances. A la tarda, per relaxar una mica la tensió, vam fer jocs, fins que va arribar la notícia que podien tancar els check-points entre Jerusalem i Betlem indefinidament. Per qui no ho sàpiga, entre Israel i Palestina hi ha un mur i per creuar els check-points els palestins necessiten un permís especial. Si els tancaven indefinidament, es quedarien a Israel sense poder tornar amb les seves famílies. Així que vam celebrar la missa ràpidament per poder tornar. Una amiga nostra de Betlem, quan marxava, em va dir amb llàgrimes als ulls: «He de tornar a casa amb la meva família, però no vull perdre la intensitat que estem vivint aquí». La vaig abraçar i li vaig respondre: «Mira, això no acaba aquí. Aquí comença!». Un amic nostre que va venir d’Itàlia digué: «We are one», som un. I aquest ha sigut el nostre lema durant tot l’any, després us explico per què.

Vam tornar a casa sense saber gaire bé el que estava passant, avançàvem sense saber res. Al cap de deu dies d’haver començat la guerra, el cardenal Pizzaballa va convocar una jornada de dejuni i pregària. Això em va impressionar molt. La presència de Pizzaballa aquests mesos ha sigut, per a mi i per a la nostra comunitat, fonamental, crucial, perquè ha sigut l’únic que ha reclamat la pau entre els dos pobles que clamaven venjança. En una carta a tota la diòcesi va escriure: «Crist va conquerir el món estimant-lo», i això ens ha de donar el coratge de dir qui som. Gràcies al que us explicava abans -des del meu primer encontre fins a l’abraçada d’Ettore, i aquelles vacances- he entès que Crist m’ha conquerit estimant-me, oferint-me el seu amor, i només m’ha demanat que li correspongui. Això m’ha de donar el coratge de dir qui soc.

En aquella jornada de dejuni i pregària, vaig anar a missa amb la meva dona, era un dimarts a la nit i em va impactar molt que l’església estigués plena de gent, ja que aquí normalment la gent només va a missa els diumenges. Allà ens vam descobrir com a part d’un poble, un poble que cridava per la pau. Per això -inicialment per una petició de la meva dona i després jutjant-ho junts- van decidir avançar el baptisme de la nostra filla Marta, que tenia llavors quatre mesos. Primer perquè, jutjant-ho amb els nostres amics, ens feia por, no sabíem com anirien les coses. Segon, perquè volíem que la nostra filla formés part d’aquest poble. I tercer, per encomanar-la a l’Únic que ens donava esperança en un moment en el qual no hi havia esperança per al país. El bateig va ser preciós. El vam celebrar aquí, a Haifa, en una petita capella catòlica de llengua hebrea (el rector és italià i durant aquests anys ens hem fet amics) i el ritu es va celebrar en tres idiomes diferents: italià, àrab i hebreu. Sempre dic als meus amics: «Ensenyeu-me un lloc, enmig d’aquesta situació, on es trobin aquests tres idiomes junts!». Va ser una autèntica festa encomanar la nostra filla a l’Únic que ens donava esperança en aquell moment. També vull dir -com a pare- que la manera més bonica d’estimar un fill és encomanar-lo, perquè si l’amor no és això, hi ha alguna cosa que no va bé. Així he entès cada cop més que és un amor el que caracteritza la meva vida i el que m’acompanya en la feina que faig.

Soc oncòleg en un hospital aquí, a Haifa. És un hospital mixt, on hi ha jueus, àrabs, cristians i musulmans. Per tant, el clima és bastant tens. Destaco una conversa que vaig tenir amb la meva secretària, que és àrab musulmana, quan li vaig explicar el meu encontre amb el moviment gràcies a un amic que m’havia regalat El sentit religiós. En un determinat moment, em diu: «Però tu, com pots parlar sempre amb tothom i dir el que penses sense molestar? Fins i tot comprenent l’altre». Li dic: «Mira, el fundador del nostre moviment, del que et parlava, ens va dir que estimar al que és diferent només és possible si tu ja ets estimat. I jo rebo aquest amor contínuament». I em pregunta: «Això ho has entès llegint els llibres del fundador?». «No només, no. Ho he entès estan amb els meus amics». I em diu: «Però existeixen amics així?». Allà vaig comprendre que el món té set de la nostra amistat, del que vivim. He començat a entendre cada cop més que nosaltres som aquí no perquè ja hi fóssim abans, sinó per una tasca, per anunciar al món aquesta amistat de la qual té tanta set.

Explico un altre episodi que em va passar amb un pacient jueu que va morir el 28 d’abril. Aquest home, a qui vaig agafar un gran afecte, tenia un tumor al pulmó amb metàstasi. Ho vaig intentar tot amb ell (quimioteràpia, radioteràpia, immunoteràpia, cirurgia a la columna vertebral) però tot sortia malament, la malaltia avançava i jo em sentia una mica fracassat amb ell. Durant la seva última setmana de vida em truca la seva dona: «Mira, ja no sabem què fer, està sempre estirat, és insuportable, què fem?». Li dic: «Porteu-lo a l’hospital, l’ingressem. Ja sabem què passarà, que tingui una mort digna». L’ingresso de seguida, vaig a veure’l i em diu: «Gràcies per tot el que has fet per mi». Jo estava enfadat per dins: «Tot surt malament!». El dia següent, a les set del matí, el primer que faig és anar-lo a veure i descobreixo que ha enviat la seva dona a comprar regals per als meus fills. Li dic: «Però tu saps el que et passarà? Per què ho has fet?». I em diu: «Sé perfectament el que em passarà, però gràcies a tu he pogut mirar la malaltia d’una altra manera». Allò va ser un altre reclam immediat per a mi: jo no soc allà per curar (vull curar a tothom!), jo hi soc per comunicar una altra cosa. Aquest home va morir feliç.

Aquell matí, surto de l’habitació amb dos regals per als meus fills, amb aquest reclam que m’havia “trencat” per la meitat, i veig un infermer que és amic meu des de fa cinc anys. Cada cop que discutim, sobretot de la guerra, ell sempre em diu: «La teva dona és italiana, Itàlia és el país més bonic del món, fuig! Què hi fas aquí? Per què et quedes si pots anar-te’n?». Aquell dia em veu, li explico això del meu pacient i em diu: «Portes cinc anys intentant explicar-me per què vols ser aquí. Ara ho he entès. Tu has de ser aquí». Veritablement, si som aquí és per una tasca, una tasca enorme.

Descobrint cada cop més el Seu amor, descobreixo també cada cop més el valor de la nostra comunitat. Aquest any ens hem sorprès sent com una família, com germans. Hem començat a fer coses junts. L’Àngelus cada dia a la una, que per a mi és un moment molt important, on parem per fer memòria del que ens uneix. L’Escola de comunitat cada setmana (encara que sigui online), fer un judici comunional, un judici que neix d’una comunió. També va sorgir la idea de fer una jornada de convivència al mes. Fins aquest punt ens hem descobert germans. Els germans no s’eviten, no es fan una abraçada i ja està, els germans es miren a la cara. Com deia abans, la nostra no és una comunitat fàcil, és mixta i sempre hi ha tensions entre persones diferents. Explico només una trucada que vaig tenir amb tres dones palestines perquè van sorgir un munt de problemes. La trucada va començar a les deu de la nit amb un to enfadat («Volem que les coses siguin així!»), i va arribar un punt en què jo també em vaig enfadar: «Per què soc aquí a dos quarts d’onze de la nit parlant amb vosaltres? Perquè us estimo! Vosaltres sou fonamentals en el camí que estem fent, sou el primer reclam per a mi. Tan fonamentals com la resta». Em van preguntar: «Però com podem viure així?». «Perquè pertanyem a un lloc». Elles van continuar: «Però com es pot pertànyer cada cop més?». «Hi ha una manera: inscriure’s a la Fraternitat». I totes tres van dir alhora: «Doncs volem inscriure’ns a la Fraternitat!». Em va impressionar molt perquè en un determinat moment tu decideixes retornar aquest amor: en lloc de fer el que fa el món, decideixes retornar l’amor que reps.

Llegeixo només un fragment d’una Tischreden, on diu don Giussani: «El que creu en Jesús està captivat per la força del misteri de Crist, és conduït dins de la Seva personalitat i es converteix així en un sol cos, en el sentit literal de la paraula, i aquest cos es dilata, està destinat a dilatar-se, a ser fecund. La relació entre Crist i la companyia en la qual està fa fecunda aquesta companyia: aquesta companyia està destinada a conquerir el món, a posseir el món». I continua dient: «No és un sentiment que ens uneix, no és l’expressió d’un fenomen social, és el Misteri del ser que es manifesta d’una manera nova […]. I aquesta companyia amb Crist està destinada a ser fecunda, és a dir, a entrar a tot el món. A mesura que es dilata, resulta més evident que constitueix, dins de la societat humana, un poble: un poble diferent, que percep, concep, jutja, estima, decideix i actua d’una manera diferent» (Una presenza che cambia, BUR, Milán 2004, p. 368).

De fet, m’agradaria acabar exactament com he començat: «Enviat per algú, a algú, amb algú», això és el que caracteritza la meva vida. Aquesta és la novetat de la meva vida, que em fa ser més home, més pare dels meus fills, més marit de la meva dona, més oncòleg dels meus pacients i més amic dels meus amics. Gràcies.