Sammy Basso s’havia preparat per al dia de la seva mort, que va arribar-li inesperadament diumenge passat en un restaurant durant la celebració del casament d’uns amics. El jove investigador, que patia des que va néixer una malaltia rara anomenada progèria (que causa un envelliment precoç consumint el cos de qui la pateix), s’havia fet famós per la seva feina en l’estudi científic de la seva patologia, però també perquè sempre parlava en públic amb un somriure i amb certa ironia. Durant el seu funeral es va llegir una carta-testament que tenia escrita per a l’ocasió. Un text que és un himne a la vida i un testimoni de fe extraordinari.

Si esteu llegint això és que ja no soc al món dels vius. Almenys no tal com el coneixem. Escric aquesta carta perquè si hi ha res que sempre m’ha anguniejat són els funerals. No és que els funerals siguin dolents, donar l’últim adeu als éssers estimats és una de les coses més humanes i poètiques que existeixen. Tanmateix, cada cop que pensava com seria el meu funeral, sempre hi havia dues coses que no suportava: no poder-hi ser per dir les meves últimes paraules i no poder consolar els meus éssers estimats. A part del fet de no poder acompanyar-vos, però això és un altre tema... Per això, he decidit escriure les meves últimes paraules i dono les gràcies a qui les estigui llegint. No vull deixar-vos res més que el que he viscut, i, com que es tracta de l’última vegada que tinc la possibilitat d’intervenir, només diré el que és essencial, sense res superflu.

Vull que sapigueu sobretot que he viscut una vida feliç, sense excepcions, i l’he viscut senzillament com un home, amb moments d’alegria i moments difícils, amb ganes de fer el bé, a vegades aconseguint-ho i altres vegades fracassant miserablement. Des de petit, com ja sabeu, la progèria ha marcat profundament la meva vida, encara que només fos una part minúscula del que soc, però no puc negar que ha influït molt en la meva vida quotidiana i també en les meves decisions. No sé per què ni com me n’aniré d’aquest món, però segurament molta gent dirà que he perdut la batalla contra la malaltia. No els escolteu! No hi havia cap batalla per combatre, només una vida per abraçar tal com era, amb les seves dificultats, però sempre esplèndida, sempre fantàstica, ni premi ni condemna, senzillament un do que Déu em va donar.

He intentat viure de la manera més plena possible, però he comès errors, com tothom, com tot pecador. Somniava a arribar a ser algú de qui es parlés als llibres de text, una persona digna de ser recordada a la posteritat, algú a qui, com els grans homes del passat, quan se l’anomena es fa amb reverència. No nego que, encara que la meva intenció era ser un gran de la història per haver fet el bé, una part d’aquest desig també es devia a l’egoisme. L’egoisme de qui simplement vol sentir-se més que els altres. He lluitat amb totes les meves forces contra aquest desig malsà, sabent que Déu no estima el que fa les coses per a si mateix, però tot i així no sempre ho he aconseguit. Ara m’adono, mentre escric aquesta carta, imaginant com serà el meu últim moment sobre la Terra, que és el desig més estúpid que es pugui tenir. La glòria personal, la grandesa, la fama, no són res més que quelcom passatger. Tanmateix, l’amor que es genera a la vida és etern, ja que només Déu és etern i l’amor ens ve de Déu. Si hi ha una cosa de la qual no em penedeixo és d’haver estimat a molta gent a la meva vida, i tant. Tot i així, no n’hi ha prou. Els que em coneixen saben que no soc algú a qui li agradi donar consells, però aquesta és la meva última oportunitat... així que us demano, amics meus, que estimeu als que us envolten, no oblideu mai que els nostres companys de viatge no són el mitjà sinó el fi. El món és bo si sabem on mirar!

Molts cops, com us deia, m’he equivocat. Durant bona part de la meva vida pensava que no hi havia fets totalment positius o totalment negatius, que depenia de nosaltres veure el cantó bo o el cantó fosc. És clar que és una bona filosofia de vida, però no ho és tot! Un fet pot ser negatiu, i pot ser-ho totalment! El que ens toca no és trobar quelcom positiu, sinó sobretot avançar pel bon camí, suportant i transformant, per amor als altres, un fet negatiu en un de positiu. No es tracta de buscar el cantó bo sinó de crear-lo, aquesta és per a mi la facultat més important que ens ha donat Déu, la facultat que ens fa humans per sobre de totes les altres.

Vull que sapigueu que us estimo a tots, que ha sigut un plaer recórrer el camí de la vida al vostre costat. No us demanaré que no estigueu tristos, però no ho estigueu gaire. Com en qualsevol mort, entre els meus éssers estimats hi haurà algú que plorarà per mi, algú que no s’ho creurà, algú que, potser sense saber per què, tindrà ganes de sortir amb els seus amics, reunir-se, riure i fer broma, com si res no hagués passat. Vull estar amb vosaltres en tot això, i que sapigueu que és normal. Per als que ploren, sapigueu que és normal estar tristos. Per als que volen sortir de festa, sapigueu que és normal celebrar. Ploreu i celebreu, feu-ho també en honor meu. Però si em voleu recordar, no perdeu gaire temps en rituals diversos, reseu, sí, però aneu també a prendre una copa, brindeu a la meva salut i a la vostra, i estigueu alegres. Sempre m’ha agradat estar en companyia, i així m’agradaria ésser recordat. Però possiblement farà falta temps, i si vull consolar de veritat i marxar d’aquest món de manera que no us faci mal, no puc dir-vos només que el temps ho cura tot. Perquè no és veritat. Per això us vull parlar directament del pas que ja he fet i que tothom ha de fer abans o després: la mort. Tot i que tan sols dir-ne el nom ja et fa venir esgarrifances, és una cosa natural, el més natural del món. Si volem utilitzar una paradoxa, la mort és el més natural de la vida. Però ens fa por! És normal, no hi ha res dolent, Jesús també va tenir por. És la por al que és desconegut perquè no podem dir que n’haguem tingut experiència abans. Però pensem en la mort en positiu. Si no existís, probablement mai no acabaríem res a la vida perquè al cap i a la fi sempre hi hauria l’endemà. La mort, en canvi, ens fa saber que no sempre hi haurà un endemà, que si volem fer res, el moment és just ara!

Però per a un cristià la mort també és alguna cosa més. Des que Jesús va morir a la creu, com a sacrifici per tots els nostres pecats, la mort és l’única manera de viure realment, l’única manera de tornar per fi a la casa del Pare, l’única manera de veure per fi el seu Rostre. I com a cristià he afrontat la mort. No volia morir, no estava disposat a morir, però estava preparat. L’única cosa que em fa pena és no poder continuar aquí per veure com canvia i avança el món. Però, per la resta, a l’últim moment espero haver sigut capaç de veure la mort com la veia sant Francesc, les paraules del qual m’han acompanyat tota la vida. Jo també espero haver pogut rebre la mort com a “germana mort”, de la qual cap ésser viu no es pot escapar.

Si he tingut una vida digna, si he portat la meva creu tal com se m’ha demanat que fes, ara soc amb el Creador. Ara soc amb el meu Déu, el Déu dels meus pares, a la seva Casa indestructible. Ell, el nostre Déu, l’únic Déu vertader, és la causa primera i el fi de totes les coses. Davant de la mort, res no té sentit més que Ell. Per això, encara que no faci falta dir-ho, ja que Ell ho sap tot, igualment que us dono les gràcies a vosaltres també vull donar-li les gràcies a Ell. Dec tota la meva vida a Déu, cada cosa bona. La fe m’ha acompanyat i no seria el que soc sense la meva fe. Ell m’ha canviat la vida, l’ha aferrat i n’ha fet quelcom extraordinari, i ho ha fet amb la senzillesa de la meva vida quotidiana.

Amics meus, no us canseu mai de servir Déu i de comportar-vos segons els seus manaments perquè res no té sentit sense Ell i perquè totes les nostres accions seran jutjades, i decretarà qui continuarà vivint eternament i qui en canvi haurà de morir. Sens dubte no he sigut el millor dels cristians, sens dubte he sigut un pecador, però ara això tant és. El que importa és que he intentat fer-ho tan bé com pogués, i ho tornaria a fer. No us canseu mai, germans meus, de portar la creu que Déu us ha assignat a cadascú, i no tingueu por de demanar ajuda per portar-la, igual que Jesús va rebre ajuda de Josep d’Arimatea. No renuncieu mai a una relació plena i íntima amb Déu, accepteu de bon grat la seva voluntat, ja que és el nostre deure, però no sigueu mai passius, feu sentir la vostra veu amb força, doneu a conèixer a Déu la vostra voluntat, tal com va fer Jacob, que per demostrar la seva força fou anomenat Israel: el que lluita amb Déu. Segur que Déu, que és mare i pare, que en la persona de Jesús va patir tota la debilitat humana, i que en l’Esperit Sant viu sempre en nosaltres, que som el seu temple, valorarà els vostres esforços i els portarà al seu cor.

Ara us deixo, com us deia no m’agraden els funerals quan s’allarguen massa, i jo no he sigut breu. Que sapigueu que mai no em podria imaginar la vida sense vosaltres i, si em donessin la possibilitat de triar, tornaria a triar créixer al vostre costat. Estic content perquè demà el sol tornarà a sortir...

Família meva, germans meus, amics meus i amor meu, estic amb vosaltres i, si em deixen, vetllaré per vosaltres, us estimo!

P.D. Estigueu tranquils, tot això no és més que son endarrerida...