Pizzaballa: «Fidels a l’amor que ens ha conquerit»
Les paraules del cardenal patriarca llatí de Jerusalem a la vetlla de pregària en complir-se un any dels atacs del 7 d’octubreEstimats germans i germanes,
¡Que el Senyor us doni la pau!
Ens hem reunit aquí al final d’una jornada de pregària, dejuni i penitència, al final d’un dels anys més difícils i dolorosos dels últims temps.
Aquest any hem alçat la veu per l’horror davant dels crims comesos, començant pels esdeveniments que van tenir lloc el 7 d’octubre de fa un any, al sud d’Israel, que han deixat una ferida profunda entre els israelians fins al dia d’avui. També hem alçat la veu contra la reacció d’agressió, destrucció, fam, sofriment i mort.
Estem assistint a un nivell de violència sense precedents en paraules i accions. L’odi, el dolor i la ira semblen haver-se apoderat dels nostres cors, sense deixar cap espai per altres sentiments que no siguin el rebuig als altres i al seu patiment.
Al llarg d’aquest any, hem expressat la nostra solidaritat i suport a la comunitat de Gaza i a tots els seus habitants de totes les maneres possibles.
Hem reiterat la nostra convicció que la violència, l’agressió i les guerres mai no generaran pau i seguretat. Hem repetit incessantment que el que necessitem, en canvi, és la valentia de pronunciar paraules que obrin horitzons i no al revés, per tal de construir el futur en lloc de negar-lo. Necessitem la valentia de comprometre’ns, de renunciar a alguna cosa, si fa falta, per un bé més gran que és la pau. No hem de confondre mai la pau amb la victòria!
Hem subratllat la necessitat de construir un futur comú per a aquesta terra, basat en la justícia i la dignitat de tots els seus habitants, començant pel poble palestí, que ja no pot esperar més el seu dret a la independència, que ha sigut postergat durant massa temps.
Afirmem la necessitat de fer i dir la veritat en les nostres relacions, de tenir el coratge de dir paraules de justícia i d’obrir perspectives de pau.
El que ha succeït i continua succeint a Gaza ens deixa atònits, més enllà de qualsevol comprensió.
D’una banda, la diplomàcia, la política, les institucions multilaterals i la comunitat internacional han mostrat tota la seva debilitat; d’altra banda, ens hem sentit recolzats:
El Sant Pare ha fet una crida en repetides ocasions a totes les parts implicades per tal que aturin aquesta deriva, però també ha expressat la solidaritat humana amb la nostra comunitat a Gaza de manera concreta, i també els ha donat un suport concret.
Precisament avui ha enviat una carta a tots els catòlics d’aquesta regió, expressant la seva proximitat a tots aquells que, de diverses maneres, estan patint les conseqüències d’aquesta guerra, especialment als nostres germans i germanes de Gaza, i ens anima a convertir-nos en “testimonis de la força d’una pau sense armes”, a ser “brots d’esperança” i “donar testimoni de l’amor mentre es parla d’odi, de l’encontre mentre s’estén el conflicte, de la unitat quan tot es torna confrontació”. Gràcies, Sant Pare!
També hem rebut moltes formes de solidaritat de tota la comunitat cristiana cap a la nostra Església. La solidaritat humana i cristiana ha trobat formes d’expressió de proximitat que han sigut un consol important per a nosaltres. No ens hem quedat mai sols amb pregàries, expressions de solidaritat i fins i tot ajuda concreta.
Tanmateix, en un context tan dramàtic, siguem sincers: aquest any ha posat a prova la nostra fe. No és fàcil viure la fe en aquests temps difícils.
Les paraules “esperança”, “pau”, “convivència” ens semblen teòriques i allunyades de la realitat. Potser també la pregària ens ha semblat a vegades una obligació moral que cal complir, però no el lloc d’on treure la força en el sofriment, una visió diferent del món, no un espai privilegiat per l’encontre amb Déu, per trobar consol i consolació. Crec que això són pensaments humans inevitables.
Però és just aquí on la nostra fe cristiana ha de trobar una expressió visible.
Estem cridats a pensar més enllà dels càlculs conjunturals, no podem aturar-nos només en les reflexions humanes, que ens atrapen en el nostre dolor, sense obrir perspectives. Estem cridats a llegir aquests desafiaments a la llum de la Paraula de Déu, una Paraula que acompanya i eixampla el nostre cor.
I ho hem de continuar fent.
No és aquesta la nostra principal missió com a Església? No només saber dir una paraula de veritat sobre el temps present, sinó també veure i mostrar un món que va més enllà del present i de les seves dinàmiques. Proporcionar un llenguatge que pugui crear un nou món que encara no és visible, però que s’està manifestant a l’horitzó? Proposar un estil de vida en aquest conflicte que ja faci possible entre nosaltres el que esperem per al futur?
L’esperança cristiana no és l’expectativa d’un món que vindrà, sinó la realització, en la paciència i la misericòrdia, del que creiem en la fe i en el que basem el nostre camí humà: en les nostres relacions, les nostres comunitats, la nostra vida personal.
“Així, ell ha posat pau entre tots dos pobles i, en ell, n’ha creat un de sol” (Ef 2, 15).
Aquest temps nostre és l’espera de veure el nou home en el qual cadascú de nosaltres s’ha convertit en Crist.
En aquest temps ple d’odi, l’home nou en Crist és un exemple viu de compassió, humilitat, mansuetud, magnanimitat i perdó (cfr. Col 3, 12-13).
Si no som així, si no creiem en el poder de la resurrecció de Crist pel qual som salvats, com ens distingirem de tots els altres? Quina podria ser la nostra contribució com a creients en Crist si no som capaços de creure que el mal no té l’última paraula en aquest món i que la pau és possible?
Si les nostres accions al món no estan visiblement marcades per la certesa que res ens pot separar de l’amor de Déu en Crist? (cfr. Rm 8, 39).
En aquest temps en què la violència sembla ser l’únic llenguatge, continuarem parlant i creient en el perdó i la reconciliació. En aquest temps ple de dolor, volem i continuarem utilitzant paraules de consolació i donant consol concret i incessant allà on creix el dolor.
Encara que haguem de tornar a començar de nou cada dia, encara que siguem vistos com a irrellevants i inútils, continuarem essent fidels a l’amor que ens ha conquerit i essent persones noves en Crist, aquí a Jerusalem, a Terra Santa i on sigui que siguem.
Per això som aquí avui. Per això dejunem i preguem. Per purificar els nostres cors, per renovar en nosaltres el desig de prosperitat i pau amb el poder de la pregària i l’encontre amb Crist, i creure que no només són paraules, sinó vida viscuda. Fins i tot aquí, a Terra Santa.
Que la Santíssima Mare de Déu del Roser intercedeixi per nosaltres i ens ajudi a fer el nostre cor dòcil a l’escolta de la Paraula de Déu i a obrir-nos per ser sempre i a tot arreu persones noves en Crist i valents testimonis de la pau. Perquè «tot el que rebem de bo, tot do perfecte, ve de dalt, baixa del Pare de les llums» (Jm 1, 14). Amén.