Avui celebrem la memòria litúrgica dels sants Àngels de la Guarda, i reprenem la sessió plenària del Sínode dels Bisbes. Escoltant el que ens suggereix la Paraula de Déu, podríem prendre com a punt de partida per a la nostra reflexió tres imatges: la veu, el refugi i el nen.

Primer, la veu. En el camí cap a la Terra promesa, Déu aconsella al poble que escolti la “veu de l’àngel” que Ell ha enviat (cf. Ex 23,20-22). És una imatge que ens toca de prop, perquè el Sínode també és un viatge en el qual el Senyor posa a les nostres mans la història, els somnis i les esperances d’un gran Poble de germanes i germans escampats pel món, animats per la nostra mateixa fe, impulsats pel mateix desig de santedat per tal que, amb ells i per ells, intentem entendre quin camí seguir per arribar allà on Ell ens vol portar. Però, com podem, nosaltres, posar-nos a escoltar la “veu de l’àngel”?

Un camí, certament, és el d’acostar-se amb respecte i atenció, en la pregària i a la llum de la Paraula de Déu, a totes les aportacions recopilades al llarg d’aquests tres anys de feina, d’intercanvi mutu, de debats i de pacient esforç de purificació de la ment i del cor. Es tracta, amb l’ajuda de l’Esperit Sant, d’escoltar i comprendre les veus, és a dir, les idees, les expectatives, les propostes, per discernir plegats la veu de Déu que parla a l’Església (cfr. Renato Corti, Quale prete?, Apunts inèdits). Com hem recordat repetidament, la nostra no és una assemblea parlamentària, sinó un lloc d’escolta en la comunió, on, com diu sant Gregori el Gran, el que un té en si parcialment, un altre ho posseeix de forma completa, i encara que uns quants tinguin dons particulars, tot pertany als germans en la “caritat de l’Esperit” (cfr. Homilies sobre els Evangelis, XXXIV).

Per tal que això succeeixi hi ha una condició: que ens alliberem del que, en nosaltres i entre nosaltres, pot impedir a la “caritat de l’Esperit” crear harmonia en la diversitat. Qui, amb arrogància, presumeix i pretén tenir el dret exclusiu sobre la veu del Senyor, no és capaç d’escoltar-la (cfr. Mc 9,38-39). Tota paraula ha de ser acollida amb gratitud i amb senzillesa, per convertir-se en eco del que Déu ha donat en benefici dels germans (cfr. Mt 10,7-8). En concret, prenguem cura de no convertir les nostres aportacions en punts a defensar o agendes a imposar, ans oferim-les com dons per compartir, disposats fins i tot a sacrificar allò particular, si això pot servir per fer sorgir, junts, quelcom nou segons el pla de Déu. Contràriament, acabarem tancant-nos en un diàleg de sords, on cadascú intenta “fer anar l’aigua al seu molí” sense escoltar als altres i, sobretot, sense escoltar la veu del Senyor.

Les solucions als problemes que se’ns plantegen no les tenim nosaltres, sinó Ell (cf. Jn 14,6), i recordem-nos que al desert no es fa broma; si algú no para atenció al guia, pressuposant-se autosuficiència, pot morir de gana i de set, arrossegant amb ell a tota la resta. Escoltem, doncs, la veu de Déu i del seu àngel, si de veritat volem continuar el nostre camí amb seguretat, més enllà dels límits i les dificultats (cfr. Sal 23,4).

Això ens porta a la segona imatge, el refugi. El seu símbol són les ales que protegeixen: «trobaràs refugi sota les seves ales» (Sal 91,4). Les ales són instruments poderosos, capaços d’aixecar un cos del terra amb els seus moviments vigorosos. Però, fins i tot essent tan fortes, també poden plegar-se i estrènyer-se, convertint-se així en escut i niu acollidor per a les cries, necessitades d’escalfor i protecció.

Aquesta imatge és un símbol del que Déu fa per nosaltres, però també un model a seguir, especialment en aquest temps d’assemblea. Entre nosaltres, estimats germans i germanes, hi ha moltes persones fortes, ben preparades, capaces d’elevar-se a les altures amb moviments vigorosos de reflexió i brillants intuïcions. Tot això és una riquesa que ens estimula, ens empeny, ens obliga molt sovint a pensar més obertament i a avançar amb decisió; a més a més, que ens ajuda a romandre ferms en la fe, fins i tot davant dels reptes i les dificultats. El cor obert, el cor en diàleg. Un cor tancat en les seves conviccions no és propi de l’Esperit del Senyor. Obrir-se és un do, un do que s’ha d’harmonitzar, en el moment oportú, amb la capacitat de relaxar els músculs i inclinar-se, per oferir-nos els uns als altres com a abraçada acollidora i lloc de recer, i ser, com deia sant Pau VI, «una casa […] de germans, un taller d’intensa activitat, un cenacle d’ardent espiritualitat» (Discurs al Consell de Presidència de la Conferència Episcopal Italiana, 9 de maig de 1974).

Tothom, aquí, se sentirà lliure d’expressar-se més espontàniament i lliure com més percebi al seu voltant la presència d’amics que l’estimen i respecten, l’aprecien i desitgen sentir el que vol dir.

I per nosaltres aquesta no és només una tècnica per “facilitat” -és cert que al Sínode hi ha “facilitadors”, això ajuda a avançar-, però no és només una tècnica per facilitar el diàleg o una dinàmica de comunicació de grup, perquè abraçar, protegir i cuidar forma part, de fet, de la naturalesa mateixa de l’Església. Abraçar, protegir i cuidar. L’Església és per la seva pròpia vocació lloc d’acollida i encontre, on «la caritat col·legial exigeix una harmonia perfecta, de la qual deriva la seva força moral, la seva bellesa espiritual, la seva exemplaritat» (ibídem). Aquesta paraula és molt important, “l’harmonia”. No hi ha [no s’han de veure] majories ni minories; això podria ser un primer pas. El que importa, el que és fonamental és l’harmonia. L’harmonia que només pot generar l’Esperit Sant. Ell és el mestre de l’harmonia, aquell qui de moltes diferències, de moltes veus diferents, és capaç de crear una sola harmonia en la diversitat. L’Església necessita “llocs pacífics i oberts”, que es creïn abans que res als cors, on cadascú se senti acollit com un nen als braços de la seva mare (cfr. Is 49.15; 66,13) i com una criatura aixecada contra la galta del seu pare (cfr. Os 11,4; Sal 103, 13).

I així arribem a la tercera imatge, la del nen. És Jesús mateix, a l’Evangeli, qui “el posa enmig” dels deixebles, els l’ensenya, convidant-los a convertir-se i a fer-se petits com ell. Li havien preguntat qui era més gran al regne dels cels; Ell respon animant-los a fer-se petits com un nen. Però no només això; afegeix que qui rep un nen en nom seu, el rep a Ell mateix (cfr. Mt 18,1.5).

Aquesta paradoxa és fonamental per a nosaltres. El Sínode, donada la seva importància, en cert sentit ens demana ser “grans” -de ment, de cor, de mirada-, perquè les qüestions a tractar són “grans” i delicades, i els escenaris on se situen són amplis, universals. Però precisament per això no podem permetre’ns apartar la mirada del nen, a qui Jesús continua col·locant al centre de les nostres reunions i taules de treball, per recordar-nos que l’única manera d’estar “a l’altura” de la tasca que se’ns ha confiat és abaixant-nos, fent-nos petits i acollint-nos recíprocament, amb humilitat, com a tals. El més alt a l’Església és el que més s’abaixa.

Recordem-nos que és fent-nos petits com Déu ens «demostra quina és la veritable grandesa, encara més, què vol dir ser Déu» (Benet XVI, Homilia a la Festa del Baptisme del Senyor, 11 de gener de 2009). No és casualitat que Jesús digui que els àngels dels nens “veuen constantment cara a cara el meu Pare celestial” (Mt 18,10); és a dir, que els àngels són com un “telescopi” de l’amor del Pare.

Germans i germanes, reprenem aquest camí eclesial amb la mirada posada al món, perquè la comunitat cristiana està sempre al servei de la humanitat, per anunciar a tothom l’alegria de l’Evangeli. Avui és més que mai necessari, especialment en aquesta hora dramàtica de la nostra història, mentre els vents de la guerra i els focs de la violència continuen devastant pobles i nacions senceres.

Per invocar per la intercessió de Maria Santíssima el do de la pau, el proper diumenge aniré a la Basílica de Santa Maria la Major, on resaré el Sant Rosari i presentaré a la Mare de Déu una sincera súplica. Si és possible, els demano que també vostès, membres del Sínode, m’acompanyin en aquesta ocasió.

I el dia següent, 7 d’octubre, demano a tothom que visqui una jornada de pregària i dejuni per la pau al món.

Caminem junts. Posem-nos a l’escolta del Senyor. I deixem-nos conduir per la brisa de l’Esperit.