Mentre bufen «vents de guerra», davant la violència i el buit d’una «mutació antropològica sense precedents, és imprescindible parar-se i preguntar-se: hi ha res pel qual valgui la pena viure i esperar?». Al centre del seu missatge al Meeting de Rímini, el papa Francesc feia aquesta pregunta, que va recollir el cardenal Pierbattista Pizzaballa a l’acte d’obertura, sobre la possibilitat de construir la pau en les tenebres de la història: «La Resurrecció no s’explica. Es troba».
Durant aquesta setmana, hem vist a Rímini homes i dones que, en virtut d’un encontre, arrisquen davant del món. Començant per Franz i Franziska Jägerstätter, a qui estava dedicada una de les exposicions més visitades. Dos senzills pagesos austríacs, la vida “oculta” dels quals durant el règim nazi sacseja les consciències d’aleshores i d’ara.
En aquestes pàgines, un dels comissaris de la mostra, Emmanuele Silanos, explica la història de Franz, la decisió que va prendre i com Déu introdueix un canvi en la història mitjançant una persona marcada per una experiència de misericòrdia que s’encarna sobretot en la relació amb la seva esposa.

Vegem el testimoni d’una cultura nova, narrem el Meeting a través dels ulls d’alguns dels seus convidats. Des d’Adrien Candiard fins al filòsof Andrea Bellantone o Lida Moniava i Frederika de Graaf, que han mostrat l’experiència de les cures pal·liatives pediàtriques a Rússia, llocs que custodien el que és humà i que neixen de persones molt diferents, però en les que crema el mateix foc: el de compartir allò pel qual val la pena viure i morir. En un temps en el qual molts «es mobilitzen per defensar-se, per ràbia, vosaltres us moveu per oferir una alegria», com deia meravellat el periodista israelià Mishy Harman en la seva primera visita al Meeting.
També podem buscar la font de la novetat a la vida en tres històries de comunitats del moviment a llocs del món molt diversos -Austràlia, Xile i Uganda- on cadascun dels seus protagonistes ha trobat «un amor humà en el qual s’albirava alguna cosa que anava més enllà, quelcom diferent i fascinant», com apuntava Davide Prosperi a l’Assemblea internacional de responsables de CL. «Hem sigut cridats a través d’un encontre humà on podem experimentar un amor gratuït i immerescut cap al nostre destí, cap al nostre rostre».
Qui viu d’aquesta consciència nova que neix de la fe «transforma les coses que fa i les relacions que té; tendeix a crear, encara que sigui d’una manera infinitesimal, alguna cosa nova al món. Missió no és fer una activitat en lloc d’una altra sinó, com diu Giussani, “és que la teva vida és missió”. Per portar “el fet de Crist, i per tant el fet de la comunió cristiana, allà on cadascú vagi».