Al tren cap a Rímini, don Luigi Giussani es va trobar amb uns joves i veié «que desconeixien totalment la religió i el cristianisme». Aquell episodi li va despertar «la “ràbia” que coneguessin, que sabessin més, que fossin més els que poguessin conèixer allò que a mi se m’havia donat». Conèixer què? «Que la gent entengui allò pel qual està fet el seu cor; que la gent entengui una mica millor el Destí pel qual està fet (...), a l’inici hi havia la idea de comunicar a altres més joves que jo el que em feia estar content de viure» (L. Giussani, Los jóvenes y el ideal. El desafío de la realidad, Encuentro 1996, pp. 56-57).

Aquest número de Huellas té el seu origen en la passió que tenia don Giussani per comunicar el que vivia ell als joves. Que la situació educativa és una emergència -tan greu com descuidada, si no conscientment ocultada- és quelcom que portem anys sentint. Tanmateix, no es parla tant de la “passió educativa”, és a dir, de la relació que es genera entre adults i joves quan es donen i s’exigeixen una llibertat mútua, quan comuniquen l’experiència que viuen acompanyada d’una invitació a verificar si la proposta que se’ls fa correspon al que veritablement desitgen.

«Introducció a la realitat total». Així és com anomena don Giussani l’experiència educativa, i hi afegeix: «testimoni d’una manera viva de relacionar-se amb la realitat». «Realitat total», «manera viva»: com feia sempre a les aules del liceu Berchet i de la Universitat Catòlica, don Giussani oferia la seva clau interpretativa de la realitat exposant-se al risc de la confrontació, més encara, convidant al diàleg i a la crítica. L’educació és la presència d’una vida, és comunicació de la veritat d’un mateix: una manera d’estar que va contracorrent de la mentalitat comuna, que tendeix a reduir a qüestions tècniques i pràctiques la tasca de l’educador. Tanmateix, la vida només es comunica amb la vida.

L’edat més complicada a l’itinerari educatiu és la juvenil, i aquí arribem al cor d’aquest número de la revista, que s’obre amb un diàleg entre Franco Nembrini i Matteo Severgnini, que ens retornen la imatge d’uns joves vulnerables, sense un significat per a viure, davant d’uns adults atemorits, incapaços d’assumir la seva pròpia tasca. En aquest context que sembla privat d’esperança, la contribució dels nostres interlocutors convida a prendre’s seriosament la proposta de don Giussani. L’experiència educativa és abans que res un encontre, una relació humana que obre pas a un camí a recórrer junts.