«Jo valoro la meva llibertat». Així ressonava la veu de don Giussani fa quaranta anys al Meeting de Rímini. «La llibertat és quelcom irrenunciable: no hi ha persona, no hi ha un “jo” més que en la llibertat». La nostra època sap fins a quin punt això és veritat. No hi ha cap ideal més persuasiu. Alhora, tampoc hi ha una experiència més estranya. Tot es fa en nom de la llibertat, però la llibertat corre el risc de quedar-se en un nom: en les il·lusions ideològiques que l’afirmen com a ruptura amb el passat, absència de lligams i de veritat; en la por que es té a la llibertat o en l’amarga inquietud que ens assalta quan som lliures de fer el que vulguem però res ens satisfà. Don Giussani aborda aquesta qüestió amb la radicalitat existencial de qui sap que, encara que mal entesa, és irrenunciable perquè l’home està fet de llibertat, «misteri dels misteris». Però quan ens sentim lliures?, pregunta a El sentit religiós per portar-nos al fons de la qüestió. Quan som veritablement nosaltres mateixos? Desafiant totes les reduccions, diu que la llibertat és satisfacció total del desig infinit que ens constitueix, «la llibertat és l’experiència de la veritat de nosaltres mateixos». «Soc el que vull ser». En aquesta revista es pot llegir aquesta afirmació que es remunta a l’any 180 dC, al document més antic de la literatura cristiana llatina, i la va pronunciar una dona que fou màrtir per la seva fe. Les properes pàgines mostren testimonis del camí de la llibertat en situacions extremes, però el drama de què és el que ens fa lliures es posa en joc cada dia.

Per a Giussani, encara que l’univers sencer li caigués a sobre, l’home és més gran. Aquesta dignitat absoluta és el que revela la mirada de Jesús, totalment apassionada per la persona. «De què et serveix guanyar el món sencer si et perds a tu mateix? Què donarà l’home a canvi de si mateix?». I hi afegeix Giussani: «L’antipoder és l’amor».
De manera que «vet aquí la paradoxa». El que ens fa lliures és un amor, un lligam. «La llibertat és dependre de Déu. És una paradoxa, però claríssima. L’home -l’home concret, tu, jo- abans no existia, ara existeix, i demà no existirà: per tant, depèn». Per a don Giussani, hi ha una sola dependència que salvi la llibertat, un «únic límit a la dictadura de l’home sobre l’home»: la religiositat viscuda. O l’home és relació directa amb Déu i és lliure davant de tot, o és esclau de tot.
Aquest és el tema que el moviment suggereix per al camí de les vacances d’aquest any. Això que per a Giussani no fou mai una pausa de la vida, sinó una immersió en la vida. De fet, l’anomenava «el temps més noble de l’any», perquè és el moment en què «un es compromet com vol amb el valor que reconeix més rellevant a la seva vida».
El temps de la llibertat.