El Jubileu de 2025 estarà dedicat a un problema de tothom, i de cada dia, cada cop més: l’esperança. A la Butlla de convocació, el papa Francesc hi planteja algunes preguntes: on es recolza la nostra certesa?, quin és el fonament de la nostra espera?, què és la felicitat?, quina felicitat esperem i desitgem? I ens mostra l’experiència de sant Pau, que no era precisament –diu– un ingenu o un il·lús, sinó algú «molt realista». És sorprenent la seguretat de l’apòstol: «Qui ens separarà de l’amor de Crist? La tribulació, l’angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, l’espasa?» Si pot dir una cosa així, continua el Papa, és perquè «l’esperança cristiana no enganya ni decep», pot dir-ho en virtut de la seva experiència real d’aquest amor, que omple de certesa el seu desig.

En aquest sentit, Charles Péguy diu que l’esperança «no va tota sola», que per esperar «cal ser feliç de veritat. Cal haver obtingut, rebut una gran gràcia». És l’autor que ha donat títol i ha acompanyat el recorregut dels Exercicis espirituals de la Fraternitat de CL, i aquesta revista recull alguns testimonis que il·lustren les paraules d’aquells dies, com la confiança que es renova al cor de l’home, contra tot pronòstic, per la novetat de vida que neix de l’encontre amb Crist. Aquesta confiança que va portar al missioner Matto Ricci, de qui ens parlen els Exercicis, a entregar-se sense reserves, sense esperar cap fruit. Això succeïa fa quatre segles a la Xina igual que succeeix avui a Cuba, a Xile o entre les parets d’una casa.
«L’esperança, diu Déu, sí que em sorprèn». Péguy s’identifica amb la sorpresa de Déu per l’home que espera, per aquesta «petita esperança que sembla no-res». Aquest és el mètode de Déu, així és el seu comportament, «discret», com el va definir Benet XVI: «Només a poc a poc va construint la seva història dins de la gran història de la humanitat (...) No deixa de trucar amb suavitat a les portes del nostre cor i, si les hi obrim, ens fa lentament capaços de “veure”». I de sorprendre’ns, i d’esperar.