Hi ha certs passos que marquen un punt de no retorn, una entrada en unes dimensions tan noves com irreversibles. Qualsevol de nosaltres podria recordar, per exemple, el seu primer dia de classe: quan la intuïció que el món no s’acaba en les quatre parets de casa teva, que estàs obligat a respondre a altres a més del pare i la mare, es converteix en una realitat palpable. En certa manera inquietant, i en tot cas irreversible. Alguna cosa semblant succeeix quan entres a la universitat. La percepció d’estar començant l’últim tram cap a una vida “sense xarxa”, el salt al món. En aquest moment és quan vaig conèixer l’Enzo. Primer dia: com es pot començar quelcom que no es coneix i afrontar els riscos que comporta cada incògnita (universitat, vocació, feina, paternitat...) sense acabar devorats per aquella inquietud?

És una pregunta que encara em faig. I hi ha una resposta que em va quedar gravada. «Quan vaig anar a Estat Units, vaig anar a Disney World. Hi havia una atracció que recordo perfectament, es deia Space Mountain. Una gran cúpula amb un llarg passadís, cabines com si fossin míssils que et posen cap per avall amb un làser que t’apareix de sobte al davant i meteorits que et cauen a sobre. No crec que fos un nen que s’impressionava fàcilment, però us juro que mai no havia vist una cosa així. En tot cas, abans d’entrar, hi havia un passadís llarg, llarguíssim, potser d’un quilòmetre, on començaven a avisar-te: “Es prega de no entrar a persones amb problemes de cor, que pateixin malalties o puguin quedar impressionats o vomitar –a més de tota una sèrie d’advertències– perquè tot això els hi passarà”. Algú com jo, en sentir una cosa així, encara té més curiositat (jo soc vagotònic). Quan estava a punt d’entrar, de cop, comencen a projectar a les parets les cares dels que ja hi han pujat, i un altre avís: “Ara que has vist aquestes cares... pensa-t’ho”. Després entres, hi puges i comencen els girs infernals. Doncs bé, què em va permetre entrar-hi? Què em va permetre afrontar quelcom que no coneixia i que segur que em desconcertaria, sobretot a mi? Una única cosa: saber que en sortiria, estava segur que tot aniria bé. Fixeu-vos, si m’haguessin dit que tot era de mentida, que només era per veure l’efecte que em causava, no hauria sigut el mateix: havia d’estar segur que el resultat seria bo, que sortiria bé. Això és idèntic en la nostra relació amb la realitat».

Partint d’aquesta hipòtesi, d’aquesta promesa, va néixer una amistat amb l’Enzo que va durar 15 anys, fins el dia que va morir. Vam viure junts molts fets irreversibles, exultants o dolorosos, amb una certesa compartida: el resultat serà bo. Això és el que tothom busca en el fons, d’això tothom voldria estar-ne “segur”.

La vida de l’Enzo es va revolucionar en accedir a aquesta certesa que dia rere dia resultava cada cop més contagiosa entre nosaltres, que cada cop érem més. No es tractava d’un principi teòric ni d’una urgència natural existencial. Era el fruit d’una “evidència” que entrava a la nostra vida i es transformava en una espècie d’anhel entre nosaltres i davant de qualsevol. «Som fruit de la tendresa d’Algú, com m’agradaria que ho entenguéssiu!». A l’Enzo li havia passat el que ens estava passant a nosaltres, li havia succeït Algú que responia a la nostra necessitat més profunda, fent-nos estar “segurs”. «Necessitem una estima per nosaltres mateixos, i només és possible si algú ens estima, ens estima originalment. El descobriment de ser creats suposa aquesta positivitat extrema a la nostra vida, hi ha algú que ens estima així, tal com som. Tan és si el teu caràcter no és com tu voldries. És igual, perquè ets únic, irrepetible, ets volgut, estimat. Què més vols? Quan ets estimat originalment, tan és el que facis, tan és si ets capaç o no de res, tan és si els altres et responen, si ho valoren, perquè l’estima i el valor que tens és original! Això acaba amb totes les teories psicològiques dels bombons baci Perugina... acaba amb tot. Descobreixes que ets fet, encara més, que hi ha Algú que et fa en aquest moment, que has sigut estimat al principi igual que ara. Tan de bo ho descobreixis! És com enamorar-se per sempre».

L’Enzo estava enamorat. I nosaltres darrere d’ell. I no era pels baci Perugina. L’existència basada en el sentimentalisme ja havia començat a fer des de feia dècades extremadament fràgils les relacions més decisives, les relacions afectives (no ens podíem ni imaginar que arribaria a unes dimensions del tot espectaculars). Estàvem enamorats, ens sentíem estimats, no per un sentiment (encara que ho vivíem intensament). Es tractava d’una cosa diferent i a poc a poc vam començar a adonar-nos-en. «El més decisiu de la meva vida ha sigut trobar-me amb una mirada de misericòrdia. De fet, jo no era així. No només abans del moviment, fins i tot al moviment, no era així. Els que em coneixien abans que vosaltres –sempre n’hi ha dos o tres que quan venen a veure’m em diuen: “Encara no em puc creure com has canviat” –saben que era tan energumen, tan dur i esquemàtic que costa de creure. Tanmateix, m’ha passat, he canviat. La font del canvi no ha sigut un compromís immediat sinó una mirada de misericòrdia amb la qual m’he trobat. Aquesta abraçada que descobreixes a la teva vida és el que permet que la teva manera d’estar al món sigui una petició permanent, una oració. Jo necessito la misericòrdia com l’aire que respiro».

Érem a la universitat respirant aquest aire, que no ens donava una vida tranquil·la sinó tot el contrari. «Penseu en quan un s’enamora: es lleva, es lleva al matí i ni se’n recorda del cansament, tot el que l’envolta té a veure amb ell, el mon sencer». Una “febre de vida”, com deia don Giussani, que va ser qui la va confirmar i sostenir “gairebé per osmosi” en l’Enzo. Va ser ell qui li va transmetre sobretot un sentit i una finalitat, encara més, qui li va oferir un mètode. «Arribava i els primers cops, en sortir de classe, es trobava sempre amb un grup de nois reunits al passadís, durant el descans, discutint animadament entre si. Sorprès, pregunta: “Qui són aquells d’allà? – “Els comunistes”, li responen. Llavors va comprendre el que havia passat a l’Església. No era que no hi hagués gent que s’esforcés a ser cristiana, sinó que faltava la característica de la visibilitat, faltava la primera característica fonamental del que sempre havia sigut, és i serà l’experiència de l’Església: gent que està junta. Tots eren cristians, però faltava el factor constitutiu de visibilitat. Per això, era com si la realitat de l’Església no hi fos». «Per ser fa falta que sigui “junts”, això és el primer que crida l’atenció. Crist ho sabia i els enviava de dos en dos. Crist deia “Pare nostre” quan resava».

«N’hi havia un que era boníssim en vela. Va entrar a l’escola d’oficials Americo Vespucio. L’ambient era terrorífic. Un dia, mentre estava netejant el pont, va sentir algú que cantava: “Ho un amico grande, grande”. Hi va anar i es van fer amics. Amb això n’hi va haver prou perquè comencés l’embolic, perquè ells dos ja eren una altra cosa. Què passava allà fins llavors? N’hi havia un que cantava i res més. En aquell moment va començar el problema. El problema d’allà dins eren ells dos, perquè eren una realitat diferent, nova... tot comença quan s’ajunten! Aquesta és la novetat que testimonia estructuralment la presència de Crist. Per tal que l’Església existeixi, fan falta almenys dues persones. ¡Dues! Tu i un altre». Comença a ajuntar-te amb un altre: això que el món ha deixat de fer és el que més desitja, encara que ens haguem tornat tràgicament incapaços de sostenir-ho, el vincle amb l’altre, l’amistat, l’amor... això que era, es i serà el signe de la potència única i incomparable del cristianisme. «Tu, o de l’amistat», ens deia don Giussani. Cada dia descobríem un detall d’aquest “Tu” en aquella amistat que vam tenir la gràcia d’experimentar i que creixia a través nostre i malgrat nosaltres mateixos.

Aquesta era l’arrel d’aquella estranya condició que don Giussani va definir com un «atreviment ingenu», que ens feia ser, a ulls de molts, una mica agressius, però d’altres ens veien lliures i per tant atractius. La nostra humanitat (tal com era) es va convertir en un bé. «Aquesta és la primera invitació: cal envair el moviment d’humanitat! La meva i la teva. Comencem posant en joc el que som. Aquesta és la manera de fer experiència, d’acabar amb els teus dubtes i els meus, les meves perplexitats i nerviosismes. Les nostres comunitats han d’acabar plagades d’humanitat, la teva i la meva. De tot el que soc. Les pràctiques religioses ja existeixen i són moltes, però hi ha una mirada de misericòrdia cap a tu, amic meu, pel que ets en últim terme. Només cal que et posis en joc, aquesta és l’única manera d’entendre-ho. De què dubtes? Què vols apartar de la teva vida? Endavant, amic meu! Juga-te-la fins al fons. Així ho entendràs tot».

Aquest “tot” es va anar convertint progressivament en l’única mesura vàlida pel que estava succeint en nosaltres: tocats, elegits per a la totalitat. «La santedat posa de manifest una primera característica de la tradició que hereten els cristians i la compleixen. No posa de manifest una conducta moral, evidentment, perquè l’han traït cent mil vegades. La santedat posa de manifest la iniciativa que Déu pren preferint certes persones i posant-les al món com a instrument seu, al seu servei, perquè tothom el pugui reconèixer. Aquesta comunitat, per tant, hereta la consciència de ser santa no perquè sigui capaç, sinó perquè ha sigut elegida, Ell ha elegit a la gent que la composa. Sanctus vol dir “separat”, “reconegut”, “arrancat de”, això és el que en primer lloc significa ser sant. “T’he fet meu i et poso enmig de tots els pobles perquè vegin la meva glòria”». T’he fet Meu: així va ser la vida de l’Enzo. Mitjançant aquesta elecció que ens fa ser, alhora, objecte indigne i instrument imperfecte, però amb la certesa que «el Misteri i la seva misericòrdia queden com la última paraula, fins i tot per sobre de totes les negres possibilitats de la història» (Luigi Giussani).