«Senyora, el seu fill és especial». Antonia Acutis es va sentir dir aquesta frase molts cops: del mossèn de la seva parròquia, dels professors, dels companys de classe, del porter de casa seva a Via Ariosto, a Milà, on es van mudar el 1991, pocs mesos després del naixement de Carlo, un jove que va morir als 15 anys. Ja s’ha obert la fase diocesana per a la seva causa de beatificació.
Carlo era un noi normal, vivaç, amb molts amics i apassionat per la informàtica i els animals. Però aquell ser especial tenia un nom: Jesús, el seu Amic. La seva mare se’n va adonar quan Carlo, encara molt petit, en passar per davant de les esglésies li deia: «Mama, entrem a saludar Jesús i li resem una pregària». Després va descobrir que llegia la vida dels sants i la Bíblia. La seva era una família normal i corrent, que no solia anar a l’església. «Però aquell “trasto” em feia moltes preguntes profundes a les quals jo no sabia respondre. Em quedava perplexa per la seva devoció. Era tan petit com segur. Jo entenia que era una cosa seva, però que també m’implicava a mi. Va ser així com vaig començar el meu camí de re-acostament a la fe. El vaig seguir». El mossèn Aldo Locatelli, que va acompanyar el seu fill, i també a ella, li va dir: «Hi ha nens que el Senyor crida des de petits».

L’autopista. Als 7 anys, Carlo va demanar poder rebre la Primera comunió. Aquell Amic es va fer més proper aleshores. A petició de mossèn Locatelli, monsenyor Pasquale Macchi (que fou secretari de Pau VI), després d’interrogar-lo, va garantir la maduresa i la formació cristiana del nen per a rebre el sagrament. Només els va fer una recomanació: que la celebració es desenvolupés en un lloc idoni per al recolliment interior, sense distraccions. El 16 de juny de 1998 va rebre l’Eucaristia enmig del silenci del monestir de Bernaga a Perego, prop de Lecco.
La de Carlo era una vida senzilla. Amb un punt ferm, especial: la missa diària perquè, deia, «l’Eucaristia és la meva autopista cap al Cel. Som més afortunats que els Apòstols que van viure amb Jesús fa 2000 anys: per trobar-nos amb Ell n’hi ha prou amb entrar a l’església. Jerusalem és al costat de casa nostra». En acabar la celebració, es quedava per l’adoració. Es confessava amb freqüència perquè «de la mateixa manera que per viatjar en globus cal deixar anar llastre, també l’ànima, per elevar-se cap al Cel, necessita treure’s de sobre aquests petits pesos que són els pecats venials». Són paraules senzilles, de nen. Però carregades del desig d’estar amb aquest Amic que li demanava que donés testimoni d’Ell amb la seva vida.

Un parell de botes. Carlo tenia un caràcter fort, decidit. La seva passió per la informàtica el portà a estudiar nous programes. També li encantava jugar a la play station amb els seus amics. A classe –primer a l’institut de la plaça Tommaseo de les Germanes Marcelines i després amb els jesuïtes al Liceu Lleó XIII– era amic de tothom, però sobretot dels més necessitats. Els seus companys, fins i tot els no creients, volien estar amb ell. Li demanaven consell i ajuda. El buscaven. Perquè amb Carlo s’estava a gust, hi havia quelcom atractiu. Malgrat que no li agradaven les modes. S’enfadava quan la seva mare volia comprar-li un segon parell de botes. No li interessava. No va amagar mai quina era la font de la seva felicitat. A la seva habitació tenia un gran quadre de Jesús que era a la vista de tothom. Convidava els seus companys a anar junts a missa, a reconciliar-se amb Déu. En un quadern va escriure: «La tristesa és dirigir la mirada cap a un mateix, la felicitat és dirigir la mirada cap a Déu. La conversió no és res més que desviar la mirada des de baix cap a les altures. N’hi ha prou amb un simple moviment d’ulls».
Al barri tothom el coneixia. Quan passava en bicicleta es parava a saludar als porters, molts d’ells estrangers de religió musulmana i hindú. Els parlava de si mateix, de la seva fe. I ells escoltaven aquell noi tan simpàtic i afable. A l’hora de dinar, guardava el menjar que sobrava en carmanyoles que portava a les persones sense sostre que vivien a la zona. A casa seva hi treballava, com a assistent domèstic, Rajesh, un brahman hindú. Entre ell i Carlo va néixer una profunda amistat, fins al punt que Rajesh es va convertir i va demanar rebre els sagraments. Explica Rajesh: «Em deia que seria més feliç si m’acostava a Jesús. Vaig demanar el Baptisme cristià perquè ell em va contagiar i captivar amb la seva profunda fe, la seva caritat i la seva puresa. Sempre el vaig considerar algú fora del normal, perquè un noi tan jove, tan guapo i tan ric normalment prefereix portar una vida diferent». Però Carlo no sabia què significa una “vida diferent”. Els diners, n’està convençut, no es poden malgastar. Amb els seus primers estalvis va comprar un sac de dormir per al captaire que veia de camí a la missa a Santa Maria Segreta. També feia donatius als caputxins de Viale Piave, que donen menjar als sense sostre.
El 2002 va acompanyar els seus pares al Meeting de Rímini. La seva mare participava en un encontre per presentar el Piccolo catechismo eucaristico (Petit catecisme eucarístic). Va quedar fascinat per la gent i les exposicions que va veure. I llavors se li va acudir una idea: una exposició sobre els miracles eucarístics. Explica Antonia Acutis: «Estava convençut que la gent podria adonar-se així que veritablement a l’hòstia i al vi consagrat hi ha el Cos i la Sang de Crist. Que no hi ha res de simbòlic, sinó que és la possibilitat real de trobar-se amb Ell. En aquell moment col·laborava en la catequesi i creia que aquesta podria ser una manera nova d’apropar-se al Misteri eucarístic».

«Han de veure-ho». De tornada a Milà va posar mans a l’obra. Els seus coneixements d’informàtica li van ser de gran ajuda. S’hi va dedicar en cos i ànima. Es va documentar, va demanar als seus pares que l’acompanyessin en un viatge per Itàlia i Europa per recollir material fotogràfic. Va implicar-hi tothom i va “esgotar” tres ordinadors. Tres anys després, l’exposició estava a punt. Per un boca orella inesperat, va començar a rebre sol·licituds no només des de les diòcesis italianes sinó de tot el món.
Una nit d’estiu de 2006, durant unes vacances, Carlo li va preguntar a la seva mare: «Tu creus que he de ser sacerdot?». Ella va respondre amb senzillesa: «Ho aniràs veient tu sol. Déu mateix t’ho anirà revelant».
A principis d’octubre, Carlo es posa malalt. Sembla una grip normal i corrent. Acabava d’ultimar la presentació d’un vídeo amb propostes de voluntariat per als alumnes del Lleó XIII. Una feina que li havia pres molt de temps i que l’urgia de manera especial. La data de projecció era el 4 d’octubre. Però ell no hi va poder anar. Estava ingressat a l’Hospital San Gerardo de Monza. No era una grip, sinó una leucèmia fulminant, del tipus M3, la pitjor. No hi havia cap possibilitat. Tot just havent passat la porta de l’hospital, li digué a la seva mare: «D’aquí ja no en surto». Més tard digué als seus pares: «Ofereixo al Senyor els sofriments que hauré de patir pel Papa i per l’Església, per no haver d’estar al Purgatori i poder anar directament al cel». Els sofriments arribaren. Però quan la infermera li preguntava com es trobava, ell responia: «Bé. Hi ha gent que està pitjor. No desperti a la meva mare, que està cansada i es preocuparia més». Va demanar la unció dels malalts i va morir el 12 d’octubre.
El dia del funeral, l’església i el cementiri estaven a vessar de gent. La seva mare recorda: «Hi havia gent que no coneixia de res. Persones sense llar, immigrants, captaires, nens... Un munt de gent que em parlava de Carlo. Del que havia fet per ells, i jo no en sabia res. Em donaven testimoni de la vida del meu fill, i jo em sentia òrfena».
Un testimoni que ha anat més enllà de la mort. Que ha transformat la vida de molts. Espontàniament, a través d’aquells que el van conèixer i per internet es va fer conèixer la seva història i els seus pensaments. La família ha rebut milers de cartes i correus electrònics que demanen saber més d’aquell noi tan especial. En una d’aquestes cartes, s’hi llegeix: «He visitat l’església de San Frediano al Cestello a Florència i m’ha impactat la imatge de Carlo, que era gairebé com si m’estigués esperant. No vaig poder evitar acostar-m’hi per llegir la història d’un noi que en va tenir prou amb 15 anys de vida per deixar una empremta inesborrable a la terra». O un noi que no el va conèixer mai i que va escriure a Facebook: «Carlo va viure en una família molt rica, per la qual cosa res li hauria impedit viure d’una forma acomodada de la qual podria haver-se sentit orgullós. Tanmateix, sempre va mantenir un to de vida i un pensament “pobre”, obert sempre als últims, altruista amb tothom. No és poca cosa en aquest “planeta” nostre».
Per molts joves s’ha convertit en un exemple de com és possible viure la fe. Alguns d’ells parlen de la seva pròpia conversió. I després hi ha l’exposició, que ha arribat fins als confins de la terra: Xina, Rússia, Amèrica Llatina. Als EUA, gràcies a l’ajuda dels Cavallers de Colom, ha visitat deu mil parròquies i més de cent universitats.
Don Giussani va escriure: «La llibertat de Déu es mou en la vida que ha creat, s’implica a partir de persones i llocs escollits, preferits diríem nosaltres, però és sempre una preferència que és en funció del tot».
L’especialitat de Carlo va ser aquesta preferència, que ell va estimar i acollir. «Està sent sacerdot des del cel», diu la seva mare. «Ell, que no aconseguia entendre perquè els estadis estaven plens de gent i les esglésies, en canvi, buides. Sempre repetia: “Han de veure-ho. Han d’entendre-ho”».



1991 Neix a Londres. Als set anys rep la Primera Comunió.
2005 Acaba l’exposició sobre els miracles eucarístics que dona la volta al món
2006 Mor el 12 d’octubre, als 15 anys, per una leucèmia fulminant.
2013 Nihil obstat a la preparació de la petició diocesana de beatificació.