Si amb La explosión de la soledad ens proposava un viatge cap al descobriment de Déu com a resposta al crit del nostre temps, amb el seu últim llibre, Castidad, Erik Varden aborda un tema molt agosarat, que al món actual pot sonar-li com qüestions velles de temps llunyans. En realitat, tots dos títols tenen un lligam molt més profund del que podria semblar. «La castedat és una plenitud», explica l’autor, monjo cistercenc i des de 2020 bisbe de Trondheim a Noruega. «És una actitud davant les coses i davant de les persones que sorgeix quan el cor humà està saciat per aquella abraçada que sana i compleix les seves expectatives més radicals. Per això és reductiu fer coincidir la castedat amb un “no fer” o “no ser”. Perquè és un estat de gràcia. És una virtut per a tots». Aquestes paraules conviden a fer un camí dins d’una societat ultrasecularitzada, on les relacions personals s’han convertit en un pantà, on ens utilitzem per omplir un buit i no per compartir una sobreabundància.

Sembla que les relacions no passen pel seu millor moment. Moltes anàlisis coincideixen en diagnosticar l’individualisme exacerbat com a principal causa de símptomes com la desconfiança, incomunicació, enveja, solitud. Què li sembla?
Em sembla un escenari fosc. Almenys parcial. És veritat que aquestes exacerbacions tenen lloc, però també tenen lloc altres tendències que són molt sanes. El que percebo en la meva activitat pastoral és una recerca de sociabilitat, de comunió, fins i tot en els contextos més laics. A Noruega les dades de voluntariat no deixen de créixer. Afloren les ganes de fer quelcom amb l’altre i per l’altre. Això significa que la tendència individualista postmoderna no ho és tot, també hi ha la percepció que viure tancat en un mateix no és un camí que ens porti a la felicitat.

En un context així, què significa parlar d’afectivitat, d’amor, d’amistat?
Em sembla crucial sobretot entendre l’amistat. Estem en una època en què les relacions íntimes han quedat reduïdes a erotisme o sentimentalisme, i això les fa fugaces, provisionals. En canvi, l’amistat té un aspecte més racional, és una afinitat electiva. És un tipus de relació on és més fàcil sorprendre aquest anhel per trobar un fonament estable i on s’intueix que podem alimentar i construir la nostra personalitat. En el fons, la santedat cristiana s’identifica com a capacitat d’amistat. Crist ens digué: «Vosaltres sou els meus amics. Us he anomenat amics». L’amistat és un àmbit privilegiat on podem entrenar-nos i aprendre a viure la resta de relacions.

En veu exemples en aquest moment?
Sí, per això no desespero. Potser nosaltres, al nord d’Europa, on sempre hem vist amb antelació les diverses tendències de les societats occidentals, avui estem recuperant-nos i comencem a veure la llum al final del túnel. Encara que molts semblen estar paralitzats, el desig de construir relacions i reconèixer-se dependents uns dels altres apareix com un punt irreductible, una llavor de la qual es pot generar una novetat que faci el món més humà.

Al seu últim llibre, Castidad, afirma que hem de «eixamplar infinitament l’amplitud del desig. Només així podem aprendre a buscar respostes proporcionades a allò pel qual la nostra carn defalleix i estalviar-nos frustracions recurrents». Podria explicar més bé aquesta dinàmica?
El desig és l’expressió del nostre estar fets per Déu. És quelcom intrínsec a la naturalesa humana. Estem habitats per un eco, una crida. El Senyor és qui expressa mitjançant nosaltres la similitud amb ell. El desig és el motor de la meva vida perquè l’orienta cap a una plenitud, que és la comunió amb Déu viscuda també en la relació amb els altres. El nostre pecat és un sabotatge del desig, que es fragmenta entre molts objectes diversos. Però si mirem on ens porta aquest profund desig, ens adonem de la relativitat de totes les coses que no són capaces de complir-lo. Al mateix temps, les reconeixem pel seu valor més vertader, perquè només a la llum d’allò que sacia la vida fins i tot la cosa més petita revela el seu significat.

Hi ha un episodi de la vida de don Giussani que el va portar a una intuïció semblant. Era una nit d’estiu plena d’estrelles i en sortir de la seva parròquia en bicicleta va sorprendre una parella abraçada. Va deixar de pedalar, es va parar i els va preguntar: «Perdoneu, però el que esteu fent, què té a veure amb les estrelles?». Anys després, comentant aquest moment, deia: «Aquella nit me’n vaig anar content, perquè havia descobert quina era la llei moral: el nexe entre la banalitat de l’instant i l’ordre de l’univers».
Estic completament d’acord amb aquesta observació. El nexe amb la totalitat d’un mateix i amb l’univers és la clau per viure l’amor i qualsevol relació amb paciència i sacrifici. Per un cristià, res pot ser banal, tot es comprèn si es viu a la llum de la finalitat última, que és el bé del món. Aquest passatge em recorda Jack, l’última novel·la de l’escriptora americana Marilynne Robinson, on el protagonista, el fill insensat d’un reverend de Missouri als anys 50, es troba una nit amb una jove anomenada Della. Jack s’ofereix a acompanyar-la però mantenint una distància prudent, de manera que pugui protegir-la però sense molestar-la. Tots dos es passen la nit parlant fins que arriba el moment culminant, quan ella el mira com ningú ho havia fet mai, no el veu com un desconegut sinó com «una ànima, una presència gloriosa fora de lloc al món». Jack se sent mirat –com és de veritat– dins del seu ésser i es veu arrossegat, malgrat ell mateix, a prendre’n consciència. Sap que en la noia hi ha quelcom que li recorda d’una manera única quelcom de si mateix. Aquí hi ha el nexe amb la finalitat del que parla Giussani.

Per on començar quan ens trobem amb la debilitat i la fragilitat, les nostres i les dels altres?
En l’àmbit monàstic dediquem dos moments de la jornada a l’examen de consciència. Què he fet amb les possibilitats que se m’oferien per viure avui? Com m’he relacionat amb les coses i amb els meus germans? Aquesta autoconsciència és una pas necessari perquè em fa estar més atent a mi mateix i als altres. I a l’impacte que el que faig o deixo de fer pot tenir en els altres. Els Pares n’hi diuen “humilitat”, que no és més que un sa realisme que ens fa dir adeu a totes les imatges que ens construïm de nosaltres mateixos. Això resulta més complicat al món virtual on vivim i on ens concebem a nosaltres mateixos en uns termes idealitzats. La capacitat de mirar-me a mi mateix tal com soc és el primer pas per estar davant de l’altre. De qui començo a sentir-me responsable.

Què vol dir?
Si em concebo com el sol d’un univers fet d’estrelles mortes, sempre seré l’únic subjecte de la relació. Sí, potser soc capaç d’adonar-me que els altres existeixen, però no hi reconec cap significat. En canvi, si em descobreixo fet per a aquesta relació, també me’n descobreixo responsable. Puc ser font de bé per a la vida de l’altre, però també puc causar-li ferides profundes. Hi ha relacions, penso entre pares i fills, on això és evident. És una relació mútua on podria passar que un pare o una mare hagin de renunciar a fer-se veure, o fins i tot acceptar un abandonament. És possible realitzar aquest sacrifici mantenint-nos en el nostre propòsit d’amor, que implica mantenir la porta sempre oberta. Es tracta d’un discurs delicat perquè pot esdevenir-se una tendència malsana a sacrificar-se per salvar l’altre. Recordem que hi ha un únic salvador i no soc jo, i que hi ha relacions que només poden curar-se amb paciència. Això val també per als esposos. L’ésser humà arriba a ser veritablement humà quan expressa aquest últim sentiment de dedicació al bé de l’altre. En canvi, ens dediquem a reclamar els nostres drets, a cantar les lletanies dels nostres traumes.

Ha escrit que Maria Magdalena podria ser la «patrona perfecta del segle XXI». Per què?
És una dona “curada”. Curada de les seves ferides més profundes. És algú que va crear una “escola d’amor”, que abans que res és una escola de llibertat que la va fer capaç d’abraçar amb intimitat i distància alhora. Entra en escena a l’evangeli carregada de set d’estimar i de ser estimada. L’encontre amb Crist transforma el sentit del seu desig més profund, tot i que és un procés que requereix el seu temps. Maria Magdalena escolta i aprèn. El seu pas de dona vulnerable a testimoni de la Resurrecció és quelcom que la nostra època necessita mirar.