Estimats amics, durant la tarda del 9 de gener pujà al Cel el nostre estimat Jesús Carrascosa, “Carras”, com li dèiem tots. El Senyor el va cridar poques setmanes després de diagnosticar-li una dolència que no va trigar en mostrar la seva gravetat. Carras va pronunciar el seu “sí” definitiu a Crist amb la seva dona, Jone, i els seus amics al costat, els rostres més propers d’aquesta gran companyia a la qual va entregar la vida de manera incansable des que va conèixer don Giussani.

En la trobada amb don Giussani va reconèixer la resposta convincent que estava buscant: el cristianisme és un fet, i el mètode per aprendre aquest fet consisteix en estar dins d’una companyia d’amics que es reconeixen units perquè Crist és present. En un testimoni que va donar durant un Triduum Pasqual als batxillers, afirmava: «Giussani deia que la fe és reconèixer una Presència, és a dir, no és un que vingué i després se n’anà, com creia jo quan era jove. També deia que resar és fer memòria d’aquesta Presència que respon a totes les nostres preguntes. Tot això ho vaig entendre gràcies a don Giussani i a nois com vosaltres que el seguien. Vaig descobrir que el principi unitari és aquest Tu; el Tu de Crist és el principi unitari que desperta aquesta capacitat d’amistat que és la comunió: “on dos o tres es reuneixin en nom meu, jo hi seré”; “jo estaré amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món”; “et demano, Pare, que siguin un, com nosaltres som un, perquè el món cregui”. Ser una sola cosa entre nosaltres gràcies a Ell és la felicitat de la vida».



Per a mi ha sigut un gran amic. Tot i que estic segur que ja està gaudint de l’abraçada de Crist, pel qual va entregar cada gota de la seva vida sense reserves, en aquest moment sento amb molta força la falta del seu entusiasme tan contagiós, del seu afecte i la seva humil saviesa.

Poc abans de Nadal vaig anar a Madrid per veure’l, a ell i a Jone. Em va impressionar veure’l, amb fatiga i sofriment, tan ple d’alegria, de curiositat i de disponibilitat. Igual que Jone, perfectament conscient del que estava passant, em va testimoniar una profunda seguretat. Davant d’un home i una dona tan lliures de els cadenes de la por i el dolor que normalment ens afligeixen amb la malaltia, tu també comences a desitjar la mateixa alegria, la mateixa curiositat, la mateixa disponibilitat. Vénen ganes d’enganxar-te a ells, a aquest vincle que expressa d’una forma desbordant que hi ha alguna cosa més: Crist, «principi unitari que desperta aquesta capacitat d’amistat que és la comunió». Per a molts de nosaltres Carras ha sigut un pare perquè seguint-lo hem après a reconèixer aquest principi de la veritable unitat, de la veritable comunió. Per a mi també ha estat així: era un pare per com m’oferia i em proposava allò que ell ja seguia, la presència de Crist.

Això se m’ha fet encara més evident aquests últims temps, veient com per ell ha sigut senzill secundar amb intel·ligència i afecte verdaders, i madurar amb gratitud i pregària, els passos que l’Església ens demanava de fer. Parlant amb ell he après la commoció que provoca a un pare caminar amb el seu fill pel sender que li havia mostrat en els temps de joventut.

Unit a tots vosaltres en l’oració, també m’agradaria expressar tota la proximitat i gratitud de la nostra abraçada a Jone amb aquestes tendres paraules que don Giussani digué en uns Exercicis de la Fraternitat: «Penseu en una família com la de Carras, que ha acceptat la responsabilitat de guiar el moviment en totes les seves iniciatives missioneres, presents a 64 països del món, quina dona deu tenir, eh! Perquè sempre dic als homes: vosaltres sou així, sou realment bons, però el primer mèrit és de la vostra dona, que us permet fer aquestes coses. En qualsevol cas, la seva dona és com ell». El fet que vivia plenament conscient i agraït per això es notava en com la mirava sempre, fins a l’últim instant.

Gràcies, Carras, per la teva amistat, gràcies per tot. Ara que contemples el rostre del Pare que tant has estimat, continua acompanyant-nos mentre avancem junts en aquest camí apassionant.