A la pobra església de la Sagrada Família de Gaza, l’única parròquia catòlica de tota la Franja, les veus dels nens s’alternen amb el xiulet dels míssils. De genolls, cada matí, encomanen a Jesús les seves pregàries. Ho fan, segons el rector, el pare Gabriel Romanelli, amb la confiança pròpia dels nens. Els adults els miren. Se’ls miren els seus pares –que voldrien portar-los a algun lloc on estar sans i estalvis però no poden–, se’ls miren els catequistes, les monges, el vicari, el pare Youssef, se’ls miren els més de 700 desplaçats acollits entre aquestes parets.I també se’ls mira el Papa.

«Cada dia, des que va començar aquesta guerra, el Sant Pare es connecta amb nosaltres per resar junts i donar-nos la seva benedicció. No tenim cap altra força que la de celebrar la santa missa diària. D’aquí neix la nostra certesa. Perquè per a nosaltres la fe és una certesa. No és ni una sensibilitat ni una emoció. Per a nosaltres la fe és la certesa que si Déu està permetent això, és per un bé més gran. Un bé que nosaltres no veiem immediatament perquè tenim els ulls plens de llàgrimes, a vegades som incapaços de sentir el que ens xiuxiueja l’Esperit Sant perquè el soroll de les bombes i els crits sembla més fort. Però quan parlo amb els meus, puc assegurar que mai percebo odi. Els nens també ho saben. Tenen por, és clar, però és una por que saben a qui poden confiar. La nostra esperança concreta és en Crist que ha nascut, ens ha elegit com a amics seus i ha mort per nosaltres». El pare Gabriel Romanelli ens respon amb un somriure cansat però constant en aquesta entrevista que havia de durar pocs minuts i afortunadament es va allargar més d’una hora malgrat les apagades i gràcies a la paciència d’un sacerdot que no té res a oferir que no sigui «cada instant que el bon Déu em concedeix de viure». Es connecta des de Jerusalem perquè de moment li han impedit tornar a Gaza, però està en contacte constant amb els seus.



Explica que fa un any, precisament durant el Nadal, es va fer un cens amb el número de cristians a la franja de Gaza. «Érem 1.017. Després de l’esclat del conflicte, en quedem 999. Tots hem perdut algun conegut, a tots se’ns ha demanat misteriosament estar davant del dolor i la mort. I també davant de les preguntes que sorgeixen inevitablement quan veus amb els teus propis ulls el sofriment dels innocents, dels que no en tenen cap culpa». Parla dels nens que van als col·legis gestionats per la Custòdia de Terra Santa, de les famílies que ha casat i ha vist créixer amb els anys, dels ancians i de moltes persones amb discapacitat (entre els quals un nombrós grup de nens) que atenen les germanes de la Mare Teresa. «La discapacitat no és un problema secundari –explica– perquè quan es viu confinat en un territori del qual és molt difícil entrar o sortir, moltes vegades hi ha matrimonis entre persones emparentades i les conseqüències són fàcilment imaginables».

La parròquia llatina és petita, 135 catòlics en total, però està molt unida i és molt activa. Aquesta presència es concreta sobre el terreny amb tres col·legis catòlics oberts a tothom, deu grups parroquials i nombroses activitats al servei de tota la població de Gaza: des d’assistència sanitària per a ancians i discapacitats, fins al repartiment de béns de primera necessitat o atenció als anomenats “nens papallona”, afectats per una rara malaltia genètica, l’epidermòlisi ampul·lar, que provoca lesions greus a la pell i a les mucoses internes. Per tot això, la comunitat cristiana, encara que suposi una minoria invisible, és molt estimada per tothom.

El pare Gabriel també és molt conegut a Terra Santa, on primer va ser professor del seminari del patriarcat i després rector a Gaza juntament amb el seu amic Youssef i dues germanes de les Servidores de Jesús i de la Verge de Matará. «Són dues germanes bessones del Perú que es van consagrar fa trenta anys i que han coincidit per primer cop a la mateixa missió».



La seva crida al sacerdoci va arribar aviat, als 12 anys. «Vivia a Buenos Aires. A la parròquia i a la meva família resàvem cada dia per la gent que patia sota l’opressió de la Unió Soviètica. Fèiem el Via Crucis els divendres i cada estació s’oferia per un país o grup de països on els cristians eren perseguits, les esglésies destruïdes, els bisbes assassinats i els laics martiritzats. Respirar això des de petit va alimentar el meu desig de ser missioner. Als 18 anys vaig entrar al seminari de la congregació de Sant Rafael. Al cap de poc vaig donar la meva disponibilitat per anar-me’n a servir a algun país de l’antiga URSS o a la Xina, però els meus superiors em van proposar Palestina. La terra de Jesús. Em va sorprendre, em pensava que era una meta per a sacerdots més experimentats, en el fons només tenia 25 anys, però just en aquell moment el meu superior havia trucat al llavors patriarca Michael Sabbah per dir-li que la nostra ordre no podia oferir ajuda material però, després de rebre per gràcia de Déu el do d’unes quantes noves vocacions, les posava a la seva disposició per a servir el que Joan Pau II havia definit com “l’Església màrtir de Jerusalem”».

Al cap de 28 anys, aquest mossèn continua allà. Ha vist com les tensions reviscolen periòdicament, ha conegut els greuges i raons de totes les parts implicades, però sobretot ha vist florir la presència cristiana a Terra Santa. Fins i tot ara. «Sembla una contradicció, ja ho sé. Aquestes setmanes molts de nosaltres han perdut de manera violenta els seus éssers estimats, les seves cases, les seves activitats. Els bombardejos ni tan sols han respectat les esglésies, com l’antiquíssima de Sant Porfiri que acollia a centenars de desplaçats. La gent volta pels carrers espantada, aquí no hi ha refugis antimíssils, hi ha talls d’aigua i d’electricitat, però l’odi no aconsegueix fer-se un lloc al cor dels fidels. No ha passat abans i no passa ara. Per això té tant de valor la presència cristiana. Afirmem una lògica, la lògica de la creu, que és l’única capaç de donar esperança. Cal abraçar la creu, vingui com vingui».

Què vol dir? Com es pot abraçar el cos fred d’un fill assassinat i perdonar? Les preguntes bullen, amb insistència i nerviosisme. Però la resposta és calmada. «El dolor és enorme, i se’ns demana travessar-lo, viure’l. Més aviat o més tard, se’ns demana a tots. A tothom, en qualsevol circumstància. Fins i tot Jesús estigué sol a Getsemaní, ell també tingué por, va plorar i es va sentir sol, però a la Passió ho oferí tot per al bé del món: “No com jo vulgui, sinó com tu vulguis”. Això és la revolució! El que ens salva no són les nostres lògiques. Per tal que la nostra fe creixi, perquè puguem resistir fins i tot quan tot sembla fosc, Déu ens ha ofert una amistat. Ell nasqué i vingué a aquesta terra per a compartir: menjava amb els pescadors, caminava amb la pobra gent, parlava amb els nens. Va oferir una companyia i això ha generat bé. Dos mil anys després, amb el mateix mètode, idèntic, nosaltres pel podem conèixer i reconèixer quan ens reclama perquè estimem, perdonem, servim. No és difícil imaginar amb quina facilitat podem experimentar aquí l’odi o el rebuig a certes persones. Però succeeix quelcom que resulta miraculós: no deixem espai a l’odi sinó a Déu. Nosaltres, que vivim en comunió amb Ell, fem cada dia una hora d’adoració, ens confessem, celebrem la santa missa, i d’aquí en traiem la nostra força. Així podem estar sempre al servei de tothom: musulmans, drusos, hebreus... Sempre que acollim algú a casa, en una església o en un col·legi, sabem que estem acollint Jesús amb la seva misteriosa presència. Avui no és diferent, amb més de 700 desplaçats. Ell mai no deixa de venir a trobar-nos».

«El perdó –continua dient– és revolucionari, però és fruit d’una fe ben arrelada. Si la nostra fe no fos res més que pura emoció, avui no podríem perdonar ni esperar, seríem presa de la desesperació. El dolor és gran, però mai no he sentit ningú maleint a Déu. Mai. Fa uns quants dies una professora catòlica d’un dels nostres col·legis va escriure una carta impressionant. Havia perdut els seus pares en un bombardeig en el qual ella va resultar ferida, i ara viu a la parròquia amb nosaltres. Al final de la carta li demana a Déu que la il·lumini, que l’ajudi a no cedir a la ràbia. Acaba dient: “Dona’m la teva misericòrdia. I gràcies”. Dona les gràcies a Déu. Això no significa que siguem un poble de bojos o de resignats. Demanem solucions concretes com l’obertura de corredors humanitaris i la fi de la guerra, continuem recolzant amb el Papa la solució de “dos pobles, dos Estats” i que es reconegui un estatus especial per a Jerusalem, tot i que sabem que és una proposta difícilment realitzable de moment. Estem patint perquè estimem molt. Com més gran és l’amor, més gran és el dolor. Però el calvari no és el final. El consol que experimentem és més fort. Perquè el calvari ens apropa a la sepultura de Crist, ens acosta a la seva Resurrecció. Ens sentim abraçats per Crist. Com deia el cardenal Pizzaballa, resem i dejunem amb vosaltres per poder tornar aquesta abraçada que no volem perdre mai».