Tommaso Saltini, de 51 anys, és el director general de l’Associació Pro Terra Sancta des del 2006. L’ONG, vinculada a la Custòdia de Terra Santa i a les nombroses esglésies i comunitats cristianes d’aquella zona (és operativa a Israel, Palestina, Síria, Líban, Jordània, Egipte, Xipre i Grècia), s’ocupa de promoure projectes de desenvolupament, culturals i educatius, que ajudin al diàleg en un context que tothom defineix com a impossible. A sobre del seu escriptori s’amunteguen imatges i prospectes de Getsemaní, del lloc de la crucifixió, i també de Betània, Betlem, Jericó. Fins arribar a Natzaret, on va començar la història de la salvació i on té l’origen la nostra esperança fins i tot en aquestes hores tan fosques. Allí Maria va rebre l’anunciació de l’Àngel i allí el Verb es va fer carn.

L’hem entrevistat aquests dies, mentre la guerra ha tornat a ensangonar Israel i Palestina, no per fer una anàlisi de la situació sinó perquè ens pugui ajudar a entendre-hi més. Què significa ser cristià, israelià, àrab, musulmà, en aquelles terres? I què vol dir cooperar per tal que tots puguin, un dia, sentir-se a casa seva? Les seves respostes són històries, fragments de vida, d’un itinerari que fa 18 anys que dura. O bé 800.

«Aquests dies la consternació és gran», explica Saltini. «Des de fa anys ens esforcem per estar al servei d’una població turmentada per dècades de conflicte, i la violència que ha tornat a explotar ens espanta, ens adoloreix, ens interpel·la. Ens fa sentir impotents, però no deixaré mai de dir que fa falta afavorir ocasions d’encontre i treballar per imaginar solucions noves i creatives que portin el desenvolupament i la pau per a tothom. També calen propostes polítiques a llarg termini. No és fàcil, però no és impossible, perquè he vist moltes relacions impensables que han nascut i han generat el bé. Si miro enrere, el primer que sento és gratitud: el Senyor no ha permès que estigués sol. Sense una companyia humana mai no hauria pogut participar, des de la meva petitesa, en la gran missió que l’Església ha confiat als frares franciscans ara fa vuit segles, la de custodiar els llocs sants i sostenir la comunitat cristiana a Terra Santa».

Procedent de Milà, membre dels Memores Domini, llicenciat en Economia a l’Universitat Catòlica (on ensenya avui en dia), després d’uns quants anys de feina al món de les finances i tres de transcorreguts a les Nacions Unides a Viena, arriba a Jerusalem. El nou i joveníssim Custodi de Terra Santa, el pare Pierbattista Pizzaballa, havia decidit confiar-li la direcció d’una ONG, laica però vinculada a la Custòdia, que ja existia sobre el paper però que no havia aconseguit arrencar. «La confiança que em va donar Pizzaballa, que ja apreciava molt el moviment, va ser un esperó des del principi. Abans de ser Custodi, de fet, havia sigut sacerdot a la primera parròquia catòlica d’Israel amb una pastoral tota en hebreu (el parla molt bé, n’ha après vivint amb algunes famílies jueves als kibbutz) i com a rector havia començat a rebre molts pelegrins. Entre aquests, diversos grups de CL. Va quedar molt sorprès amb les preguntes profundes que li dirigien i això el va portar, amb el temps, a tenir una gran simpatia per Comunió i Alliberament».

A Terra Santa, Tommaso comença a poc a poc a treballar amb tothom i a aprofundir en la història i la cultura de totes les comunitats presents. Allò que creia saber queda escombrat en pocs dies. Els prejudicis deixen espai als encontres. També uns quants d’absurds. El primer és amb Carla Benelli, encara avui en dia un pilar de Pro Terra Sancta. Historiadora de l’art, laica, d’esquerres, havia decidit mudar-se a Jerusalem deu anys abans perquè s’havia apassionat amb la feina de conservació dels béns culturals iniciada pel pare Michele Piccirillo, un eclèctic arqueòleg i investigador que fou el primer en intuir la necessitat d’una associació laica per donar suport a la Custòdia. Va quedar corpresa per com valorava ell la comunitat local: formava els joves, implicava als palestins en les dures feines de l’àmbit de la restauració i l’arquitectura, dialogava amb tothom. I aquell era el camí a segur: un dels primers projectes grans que Pro Terra Santa realitza és a la ciutat palestina de Sebastia, a Samaria, on es diu que fou enterrat Joan Baptista.

«Aquell projecte, que inclou “pedres i persones”, encara dura avui. No és una cosa banal subratllar-ho: és fruit de la primera lliçó que ens va donar Pizzaballa, quan ens digué que no comencéssim una cosa si no havíem de ser capaços de fer-la anar endavant en el temps. Les persones que viuen a Terra Santa, de fet, sempre queden ferides pel fet que arribin moltes ajudes, però sempre temporals, amb data de caducitat, i que siguin pocs els que es quedin realment al seu costat», subratlla el director de l’associació. «El que encara no s’entén és que l’assistencialisme mata la dignitat de la persona. No són els diners donats a fons perdut o els discursos de circumstàncies més o menys ben enginyats al voltant del tema de la pau el que construeix. El que queda, assegura Tommaso, són els vincles. Els que resisteixen fins i tot ara mentre tot està essent destruït.

Petites llavors. Com el grup de restauradors de mosaics, d’orígens diversos, que van començar a treballar junts per restaurar els santuaris cristians i que ara, després de tants anys, roman unit. Com l’únic rector cristià de Gaza, el pare Gabriel Romanelli, que aquests dies han anat contracorrent per aconseguir tornar a entrar a la Franja per no deixar sola la seva gent. O com Osama Hamdan, un arquitecte palestí que s’hauria pogut deixar portar per l’odi, per les injustícies comeses, i en canvi ha escollit estimar. «Osama és amb nosaltres des dels inicis», explica Saltini. «Per a mi ha sigut preciós veure’l treballar tots aquests anys: tot i ser musulmà, ha donat literalment la vida per la restauració de les esglésies cristianes, suscitant tal estupor i admiració que la seva presència ha afavorit diàlegs i encontres entre persones que no podien ni tan sols mirar-se als ulls. Actualment, tot i estar malalt, supervisa un projecte referent al Santuari de Betània. Betània que, compte, és un lloc complicat perquè cap militar, israelià o palestí, s’atreveix a posar-hi els peus. Una zona de Far West, però amb aquest indret preciós que amb el temps s’havia quedat en ruïnes. Gràcies a Osama vam aconseguir entrar en contacte amb les persones de la zona, i operar així allà on van habitar Marta, Maria i Llàtzer».

Aquesta cruïlla de pobles, llengües, religions continua essent avui dia la meta de molts pelegrins que arriben de tot el món per tocar amb la mà els llocs de la fe. Ningú torna a casa com abans. Perquè Terra Santa, diu Tommaso, és un lloc que ens obre a la petició. «Un dia d’aquests vaig rebre una carta d’un senyor gran italià, amb tota una vida dedicada a la política i a la causa palestina, declaradament ateu, que després de molts anys viatjant a Palestina ha començat a preguntar-se sobre Déu. I en l’encontre, a Itàlia, amb uns quants amics de CL, ha encetat, juntament amb la seva dona, un camí de fe que l’ha portat, al llindar dels setanta anys, a inscriure’s a la Fraternitat». Llavors minúscules, dèiem.

Què fa possible aquesta fecunditat? «No es tracta d’un “fer per fer”, sinó d’un caminar junts per construir un trosset de bellesa», respon Saltini. «Amb els israelians, cristians i palestins treballem molt sobre la cultura perquè ensenya això, els mosaics ensenyen això, una església bella o una bella mesquita a restaurar ensenyen això, igualment com les escoles plenes de nens que omplen els pupitres en lloc de captar pel carrer. La bellesa porta sempre a la Veritat. El que ha succeït no ha succeït perquè jo soc el millor, sinó perquè un Altre s’ha servit de mi. He après que la meva responsabilitat, la meva vocació, es juga en el dir que sí, i que només això construeix quelcom que dura en el temps. En tots aquests anys de pertinença a CL, amb els alts i baixos que hi ha hagut, he vist que floria del nostre carisma una creativitat increïble. Quants amics, Memores, mossens, famílies ens han sostingut en el nostre servei, de maneres molt diverses! Quanta amistat ha sorgit al voltant d’aquesta terra que avui encara té una única força: la de continuar proposant Déu al món».