Enguany l’inici de curs està esquitxat diàriament per notícies esfereïdores i polèmiques. Diaris, tertúlies radiofòniques i televisives parlen dels problemes de l’educació al nostre país. Però l’educació no està de moda. El que està de moda és la queixa i la reivindicació, el sentir-se molest i atacat, la desagradable sensació que no et deixen treballar en pau i, per sobre de tot, la denúncia. En nom del meu dret o del dret del meu col·lectiu, la denúncia sempre. Estar indignat és la forma raonable de viure en un món en el qual sempre hi ha raons per estar-ho.
No és ironia. Hi ha motius per estar enfadat. Aquí tenim, per exemple, el dramàtic intent de posar en marxa l’aplicació d’una llei, la de la famosa inclusivitat, que, dissenyada en els despatxos de la teoria de la igualtat, està imposant per la via dels fets i de la manca de recursos un sistema que posa en via morta la possibilitat que l’escola (totes les escoles i la diversitat necessària d’escoles) sigui l’eina que té un país per esmussar desigualtats socials i torçar el destí fatídic d’aquells que han arribat a aquest món amb les pitjors cartes pel joc de la vida.
Per no parlar de l’esgarrifós panorama de la hipersexualització dels nostres infants i joves. Consumidors habituals de pornografia i videojocs amb contingut altament violent, d’aplicacions destinades al contacte virtual i a la venda de la pròpia imatge en el mercat digital d’esclaus del segle XXI. Productes als quals accedeixen amb els mòbils, que nosaltres, els adults que se suposa que sabem el pa que s’hi dona, els hem proporcionat sota el lema del “cal educar-los perquè l’utilitzin bé” o de l’“així els podem controlar millor”. I així, com qui no vol la cosa, estem abocant a milers d’infants i joves al jou de la malaltia mental i després ens fem els ofesos quan tracten l’alteritat i la seva matèria, aquesta beneïda carn que hem oblidat i que és necessària per a una relació real i verdadera, com quelcom inexistent o, el que és pitjor, quelcom prescindible.
L’Educació no està de moda. La instrucció i la seguretat, sí. La denúncia i el fariseisme també. Ens esquincem les vestidures i clamem al cel reclamant justícia quan patim les conseqüències de la vida social que entre tots hem construït o simplement tolerat, sense res o gaire a dir.
Si l’educació estigués de moda no parlaríem només de recursos econòmics, ni de controls parentals, ni de lleis. Totes aquestes coses poden ser necessàries o útils. Sens dubte que caldrà pensar-les millor i, sobre elles, prendre decisions conjuntes. Però si l’educació (i no la preocupació per la crisi) no és al centre, aquestes altres coses només serveixen per alimentar els motius dels que viuen enfadats.
Parlar d’educació és fer-ho del gest d’un home lliure que transmet a qui ve darrere el significat de les coses belles i bones que vol conservar i estimar, un home que estima i exalta en tot la llibertat que necessita el jove per acollir aquest significat com a seu.
Si no parlem a aquest nivell no podrem descobrir que el drama no es resol amb més personal ni tampoc legislant a favor o en contra de cap principi o teoria pedagògica. No descobrirem que són la Bellesa i les experiències d’ordre el que configuren la magnanimitat i la grandesa d’esperit dels homes i les dones que, en el nostre món, podran fer front als desafiaments que tant ens fan patir i ens enfaden.

Publicat a Catalunya Cristiana (octubre 2023)