Senyor President de la República, estimats germans bisbes, distingits Alcaldes i Autoritats representants de les ciutats i territoris banyats pel mar Mediterrani, ¡amigues i amics, tots!
Els saludo cordialment, agraït amb cadascun de vostès per haver acceptat la invitació del cardenal Aveline per participar en aquestes trobades. Gràcies per la seva feina i per les valuoses reflexions que han compartit. Després de Bari i Florència, el camí del servei als pobles mediterranis avança: també aquí, responsables eclesiàstics i civils estan junts no per tractar interessos recíprocs, sinó animats pel desig de la cura de l’home; gràcies perquè ho fan amb els joves, present i futur de l’Església i de la societat.

La ciutat de Marsella és molt antiga. Fundada per navegants grecs procedents de l’Àsia Menor, el mite la fa remuntar a la història d’amor entre un mariner emigrat i una princesa d’aquest lloc. Des dels seus orígens, ha tingut un caràcter heterogeni i cosmopolita: acull les riqueses del mar i dona una pàtria a qui ja no la té. Marsella ens diu que, malgrat les dificultats, la convivència cordial és possible i és font d’alegria. Al mapa –entre Niça i Montpeller– gairebé sembla dibuixar un somriure; i m’agrada considerar-la d’aquesta manera, Marsella és “el somriure del Mediterrani”. Per això voldria proposar-los algunes reflexions al voltant de tres realitats que caracteritzen Marsella: el mar, el port i el far. Són tres símbols.

1. El mar. Una multitud de pobles ha fet d’aquesta ciutat un mosaic d’esperança, amb la seva llarga tradició multiètnica i multicultural, representada per més de 60 consolats presents al seu territori. Marsella és alhora una ciutat plural i singular, ja que la seva pluralitat, fruit de l’encontre amb el món, és el que fa singular la seva història. Molt sovint sentim dir avui que la història mediterrània és un entramat de conflictes entre civilitzacions, religions i visions diferents. No ignorem els problemes –que n’hi ha–, però no ens deixem enganyar: els intercanvis que han tingut lloc entre els pobles han fet del Mediterrani un bressol de civilització, un mar vessant de tresors, fins el punt que, com va escriure un gran historiador francès, “no és un paisatge, sinó innombrables paisatges. No un mar, sinó una sèrie de mars”; “des de fa mil·lennis tot hi ha confluït, complicant i enriquint la seva història” (F. Braudel, “El Mediterráneo: tierra, mar, historia”, en El Correo de la UNESCO, París, desembre 1985, p. 4). El mare nostrum és un espai de trobada: entre les religions abrahàmiques; entre el pensament grec, llatí i àrab; entre la ciència, la filosofia i el dret, i entre moltes altres realitats. Ha transmès al món l’alt valor de l’ésser humà, dotat de llibertat, obert a la veritat i necessitat de salvació, que veu el món com una meravella per descobrir i un jardí per habitar, en el signe d’un Déu que fa aliances amb els homes.

Un gran alcalde va percebre el Mediterrani no com una qüestió de conflicte, sinó com una resposta de pau, és més, com “el principi i el fonament de la pau entre totes les nacions del món” (G. La Pira, Paraules conclusives al Primer Col·loqui Mediterrani, 6 d’octubre de 1958). En efecte, digué: “La resposta […] és possible si considerem la comuna vocació històrica i, per dir-ho així, permanent que la Providència ha assignat en el passat, assigna en el present i, en cert sentit, assignarà en el futur als pobles i nacions que viuen a les ribes d’aquest misteriós llac de Tiberíades ampliat que és el Mediterrani” (Discurs d’obertura del Primer Col·loqui Mediterrani, 3 d’octubre de 1958). Llac de Tiberíades, o Mar de Galilea, un lloc on, en temps de Crist, es concentrava una gran diversitat de pobles, tradicions i cultes. Justament allí, a la “Galilea dels gentils” (cf. Mt 4, 15) travessada per la Via del mar, es va desenvolupar la major part de la vida pública de Jesús. Un context multiforme –i en molts sentits inestable– fou el lloc de la proclamació universal de les Benaurances, en nom d’un Déu Pare de tots, que “fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos” (Mt 5, 45). Era també una invitació a eixamplar les fronteres del cor, superant les barreres ètniques i culturals. Vet aquí, doncs, la resposta que ve del Mediterrani: aquest permanent mar de Galilea convida a oposar a la divisió dels conflictes la “convivialitat de les diferències” (cf. T. Bello, Benedette inquietudini, Milà, 2001, p. 73). El mare nostrum, a la cruïlla entre Nord i Sud, Est i Oest, concentra els desafiaments del món sencer, com testimonien les seves “cinc costes” sobre les quals vostès han reflexionat: Nord d’Àfrica, Pròxim Orient, Mar Negre-Egeu, Balcans i Europa Llatina. És un front de reptes que ateny a tots: pensem en el desafiament climàtic, en el qual el Mediterrani representa un hotspot on els canvis es deixen sentir amb més rapidesa. Que important és cuidar la màquia mediterrània, tresor únic de biodiversitat! En resum, aquest mar, entorn que ofereix un enfocament únic de la complexitat, és un “mirall del món” i porta en si mateix una vocació global a la fraternitat, única vocació i únic camí per prevenir i superar els conflictes.

Germans i germanes, en l’actual mar de conflictes, som aquí per reconèixer el valor de la contribució del Mediterrani, i perquè torni a ser un laboratori de pau. Perquè és aquesta la seva vocació, ser un lloc on països i realitats diferents es trobin sobre la base de la comuna humanitat que tots compartim, i no d’ideologies contraposades. En efecte, el Mediterrani no expressa un pensament uniforme i ideològic, sinó un pensament polifacètic i adherit a la realitat; un pensament vital, obert i conciliador: un pensament comunitari, aquesta és la paraula. Quina necessitat en tenim en la conjuntura actual, en la que nacionalismes anacrònics i bel·ligerants volen acabar amb el somni de la comunitat de nacions! Però recordem-ho, amb les armes es fa la guerra, no la pau, i amb l’ambició de poder es torna sempre al passat, no es construeix el futur.

Per on començar, doncs, per tal que la pau pugui arrelar? A les ribes del mar de Galilea, Jesús començà donant esperança als pobres, proclamant-los benaurats: va escoltar les seves necessitats, va curar les seves ferides, els anuncià abans que res la bona nova del Regne. És des del crit dels últims, sovint silenciós, que hem de tornar a començar; no dels primers de la classe que, fins i tot si estan bé, alcen la veu. Comencem de nou, Església i comunitat civil, des de l’escolta dels pobres, que “s’abracen, no es compten” (P. Mazzolari, La parola ai poveri, Bolonya, 2016, p. 39), perquè són rostres, no números. El canvi de to a les nostres comunitats radica en tractar-los com germans les històries dels quals hem de conèixer i no com problemes fastiguejants, expulsant-los, enviant-los de tornada a casa; aquest canvi radica en acollir-los, no en amagar-los; en integrar-los, no en desallotjar-los; en donar-los dignitat. Marsella, voldria repetir-ho, és la capital de la integració dels pobles. I això és un orgull per a vostès! Avui dia el mar de la convivència humana està contaminat per la precarietat, que fereix també a l’esplèndida Marsella. I on hi ha precarietat hi ha criminalitat: on hi ha pobresa material, educativa, laboral, cultural i religiosa, s’aplana el terreny de les màfies i dels tràfics il·legals. El compromís de les institucions no és suficient, fa falta una sacsejada de consciència per dir “no” a la il·legalitat i “sí” a la solidaritat, que no és una gota enmig de l’oceà, sinó l’element indispensable per purificar-ne les aigües.

De fet, el veritable mal social no consisteix tant en el creixement dels problemes, sinó en el declivi de l’atenció. Qui s’apropa avui en dia als joves abandonats a la seva sort, preses fàcils de la delinqüència i la prostitució? Qui se’n fa càrrec? Qui és a la vora de les persones esclavitzades per una feina que hauria de fer-les més lliures? Qui s’ocupa de les famílies espantades, temoroses del futur i de portar noves criatures al món? Qui escolta els gemecs dels ancians sols que, en lloc de ser valorats, són aparcats, amb la perspectiva falsament digna d’una mort dolça, però que en realitat és més salada que l’aigua del mar? Qui pena en els nens no nascuts, rebutjats en nom d’un fals dret al progrés, que és en canvi un retrocés en les necessitats de l’individu? A l’actualitat ens enfrontem al drama de confondre els nens amb els gossos. El meu secretari m’explicava que, passant per la Plaça de Sant Pere, havia vist a una dona que semblava que portés nens en un cotxet. Però no eren nens sinó gossets! Aquesta confusió ens indica que està passant alguna cosa dolenta. Qui mira amb compassió, més enllà dels propis interessos, per escoltar els crits de dolor que s’eleven des d’Àfrica del Nord i Pròxim Orient? Quantes persones viuen immerses en la violència i pateixen situacions d’injustícia i persecució! Penso en molts cristians, molt sovint obligats a abandonar les seves terres o a habitar-les sense que se’ls reconegui cap dret, sense gaudir de plena ciutadania. Si us plau, comprometem-nos perquè els que formen part de la societat puguin convertir-se en ciutadans de ple dret. I després hi ha un crit de dolor que és el que més retruny entre tots, i que està convertint el mare nostrum en mare mortuum, el Mediterrani de bressol de la civilització en tomba de la dignitat. És el crit sufocat dels germans i germanes migrants, al que voldria dedicar-hi atenció reflexionant sobre la segona imatge que Marsella ens ofereix, la del seu port.

2. El port de Marsella, durant segles, ha sigut una porta oberta de bat a bat al mar, a França i a Europa. Des d’aquí molts han marxat a l’estranger a la recerca de feina i de futur, i des d’aquí molts han travessat la porta del continent carregats d’esperança. Marsella té un gran port i és una gran porta que no es pot tancar. Diversos ports mediterranis, en canvi, s’han tancat. Dues paraules han ressonat, alimentant els temors de la gent: “invasió” i “emergència”. I es tanquen els ports. Però qui arrisca la seva vida al mar no envaeix, busca acollida, busca vida. Pel que fa a l’emergència, el fenomen migratori no és tant una urgència momentània, sempre oportuna per agitar la propaganda alarmista, sinó una realitat del nostre temps, un procés que involucra tres continents entorn del Mediterrani i que ha de ser governat amb sàvia clarividència: amb una responsabilitat europea capaç d’afrontar les dificultats objectives. Estic veient aquí, en aquest mapa, els ports privilegiats per als immigrants: Xipre, Grècia, Malta, Itàlia i Espanya... Viuen al costat del Mediterrani i acullen immigrants. El mare nostrum clama justícia, amb les seves ribes traspuants d’opulència, consumisme i malbaratament, d’una banda, i de pobresa i precarietat, de l’altra. També en aquest cas el Mediterrani és un mirall del món, amb el Sud girant-se cap al Nord; amb tants països en vies de desenvolupament, afligits per la inestabilitat, els règims, les guerres i la desertificació, que miren a aquells acabalats, en un món globalitzat en el qual tots estem connectats, però en el que les diferències mai no havien sigut tan profundes. Tanmateix, aquesta situació no és una novetat d’aquests últims anys, ni és aquest Papa vingut de l’altra banda del món el primer en advertir-ne amb urgència i preocupació. L’Església porta més de cinquanta anys parlant-ne en to urgent.

Poc temps després de la conclusió del Concili Vaticà II, sant Pau VI, a la seva Encíclica Populorum progressio, escrigué: “Els pobles famolencs interpel·len avui, amb accent dramàtic, els pobles opulents. L’Església pateix davant d’aquesta crisi d’angoixa i crida a tothom, perquè respongui amb amor a la crida dels seus germans” (n. 3). El Papa Montini va enumerar “tres deures” de les nacions més desenvolupades, “[que] tenen les seves arrels en la fraternitat humana i sobrenatural”: “deure de solidaritat, en l’ajuda que les nacions riques han d’aportar als països en vies de desenvolupament; deure de justícia social, redreçant les relacions comercials defectuoses entre els pobles forts i dèbils; deure de caritat universal, per la promoció d’un món més humà per a tothom, on tots hagin de donar i rebre, sense que el progrés d’uns sigui un obstacle pel desenvolupament dels altres” (n. 44). A la llum de l’Evangeli i d’aquestes consideracions, Pau VI, el 1967, va insistir en el “deure d’hospitalitat”, sobre el qual, escrigué, “mai no insistirem prou” (n. 67). Quinze anys abans, Pius XII havia animat en aquest sentit, escrivint que “la Família de Natzaret desterrada, Jesús, Maria i Josep emigrants a Egipte […] són el model, l’exemple i el consol dels emigrants i pelegrins de tots els temps i llocs, i de tots els pròfugs de qualsevol condició que, per por a les persecucions o apressats per la necessitat, es veuen obligats a abandonar la pàtria, els parents estimats […] per dirigir-se cap a una terra estrangera” (Cons. Ap. Exsul Familia, de spirituali emigrantium cura, 1 d’agost de 1952).

Són evidents les dificultats per acollir. Als immigrants se’ls acull, se’ls protegeix o se’ls acompanya, se’ls promou i se’ls integra. Si no s’aconsegueix arribar fins al final, l’immigrant acaba a l’òrbita de la societat. Acollit, acompanyat, promogut i integrat: aquest seria l’estil. No és fàcil, en efecte, adquirir aquest estil o integrar a les persones no desitjades, però el criteri principal no pot ser la conservació del propi benestar, sinó la salvaguarda de la dignitat humana. Els que es refugien amb nosaltres no poden ser vistos com una càrrega que cal portar; si els veiem com a germans, se’ns manifestaran sobretot com a dons. Demà se celebrarà la Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat. Deixem-nos commoure per la història de tants germans i germanes nostres en dificultat, que tenen dret tant a emigrar com a no emigrar, i no ens tanquem en la indiferència. La Història ens crida a una sacsejada de consciència per evitar el naufragi de civilització. Certament, el futur no es trobarà en el tancament, que és una tornada al passat, un retrocés en el camí de la història. Contra la terrible lacra de l’explotació dels éssers humans, la solució no és rebutjar, sinó garantir, en la mesura de les possibilitats de cadascú, un ampli número d’entrades legals i regulars, sostenibles gràcies a una acollida justa per part del continent europeu, en el marc de la cooperació amb els països d’origen. Dir “prou”, en canvi, és tancar els ulls; intentar “salvar-se a si mateixos” ara es convertirà en una tragèdia demà, quan les generacions futures ens agrairan si hem sigut capaços de crear les condicions per una imprescindible integració, mentre que ens culparan si només hem fomentat una assimilació infecunda. La integració, també dels immigrants, és laboriosa, però de mires amples: prepara el futur que, ens agradi o no, serà junts o no serà. La assimilació que no té en compte les diferències i que roman rígida dins els seus propis paradigmes, fa que, en canvi, la idea prevalgui sobre la realitat i compromet el futur, fent augmentar les distàncies i provocant la formació de guetos, que generen hostilitat i intolerància. Necessitem la fraternitat com el pa. La pròpia paraula “germà”, en la seva derivació indoeuropea, revela una arrel relacionada amb la nutrició i la subsistència. Ens sostindrem a nosaltres mateixos només alimentant d’esperança als més dèbils, acollint-los com a germans. “No us oblideu de practicar l’hospitalitat” (Hb 13, 2), ens diu l’Escriptura. I a l’Antic Testament es repeteix: la vídua, l’orfe i l’estranger. Aquests són els tres deures de la caritat: assistir la vídua, assistir l’orfe i assistir l’estranger, l’emigrant.

En aquest sentit, el port de Marsella és també una “porta de fe”. Segons la tradició, els sants Marta, Maria i Llàtzer van desembarcar aquí i sembraren l’Evangeli en aquestes terres. La fe ve del mar, com evoca la suggerent tradició marsellesa de la Candelera amb la seva processió marítima. Llàtzer, a l’Evangeli, és l’amic de Jesús, però també és el nom del protagonista d’una paràbola seva molt actual, que ens fa obrir els ulls davant de la desigualtat que corromp la fraternitat i ens parla de la predilecció del Senyor pels pobres. Doncs bé, nosaltres, cristians, que creiem en el Déu fet home, en l’Home únic i inimitable que a la riba del Mediterrani es va presentar com a camí, veritat i vida (cf. Jn 14, 6), no podem acceptar que es tanquin els camins de trobada. Si us plau, no tanquem els camins de trobada, de l’encontre! No podem acceptar que la veritat del déu diners prevalgui sobre la dignitat humana, que la vida es converteixi en mort! L’Església, confessant que Déu en Jesucrist “s’ha unit, en certa manera a tot home” (Gaudium et spes, 22), creu, amb sant Joan Pau II, que el seu camí és l’home (cf. Carta enc. Redemptor hominis, 14). Adora Déu i serveix els més fràgils, que són el seu tresor. Adorar Déu i servir el proïsme, això és el que compta: no la rellevància social o la importància numèrica, sinó la fidelitat al Senyor i a l’home!

Aquest és el testimoni cristià que moltes vegades és fins i tot heroic; penso, per exemple, en sant Charles de Foucauld, el “germà universal”, en els màrtirs d’Algèria, però també en tants operadors de la caritat d’avui. En aquesta forma de vida escandalosament evangèlica, l’Església troba el port segur en el qual atracar i del qual partir per forjar vincles amb la gent de tots els pobles, buscant a tot arreu les petjades de l’Esperit i oferint el que ha rebut per gràcia. Vet aquí la realitat més pura de l’Església, heus aquí –escrigué Bernanos– “l’Església dels sants”, afegint que “tot aquest gran aparell de saviesa, de força, de disciplina elàstica, de magnificència i majestat, no és res per si mateix, si la caritat no l’anima” (Juana, relapsa y santa, Granada, 2019). M’agrada enaltir aquesta perspicàcia francesa, geni creient i creador, que ha afirmat aquestes veritats a través de molts gestos i escrits. Sant Cesari d’Arle deia: “Si tens caritat, tens a Déu; i si tens a Déu, què et falta?” (Sermo 22,2). Pascal reconeixia que “l’únic objecte de l’Escriptura és la caritat” (Pensaments, n. 583) i que “la veritat sense la caritat no és Déu, i és la seva imatge i un ídol al que no s’ha d’estimar ni adorar” (Pensaments, n. 597). I sant Joan Cassià, que morí aquí, va escriure que “tot, fins i tot allò que es creu útil i necessari, val menys que aquell bé que és la pau i la caritat (Conferenze spirituali XVI, 6).

Per això és bo que, pel que fa a la caritat, els cristians no quedem per sota de ningú; i que l’Evangeli de la caritat sigui la magna charta de la pastoral. No estem cridats a enyorar temps passats ni a redefinir una rellevància eclesial, estem cridats a donar testimoni: no a brodar l’Evangeli amb paraules, sinó a donar-li carn; no a quantificar la visibilitat, sinó a desgastar-nos en gratuïtat, creient que “la mesura de Jesús és l’amor sense mesura” (Homilia, 23 de febrer de 2020). Sant Pau, l’Apòstol dels gentils, que va passar bona part de la seva vida en les rutes del Mediterrani, d’un port a l’altre, va ensenyar que, per complir la llei de Crist, hem de portar les càrregues els uns dels altres (cf. Ga 6, 2). Estimats germans bisbes, no atabalem a les persones amb càrregues, sinó alleugerim les seves fatigues en nom de l’Evangeli de la misericòrdia, per distribuir amb alegria el consol de Jesús a una humanitat cansada i ferida. Que l’Església no sigui un conjunt de prescripcions, sinó un port d’esperança per als descoratjats. Eixamplin el cor, si us plau! Que l’Església sigui un port de consol, on la gent se senti animada a navegar per la vida amb la força incomparable de l’alegria de Crist. Que l’Església no sigui una duana. Recordem el que diu el Senyor: tots, tots, absolutament tots hi estem convidats.

3. Això em porta breument a l’última imatge, la del far. El far il·lumina el mar i permet veure el port. Quines esteles de llum poden orientar el rumb de les Esglésies al Mediterrani? Pensant en el mar, que uneix tantes comunitats creients diferents, crec que podem reflexionar sobre rutes més sinèrgiques, potser fins i tot considerant l’oportunitat d’una Conferència eclesial del Mediterrani –com ha dit el cardenal Aveline–, que permeti més possibilitats d’intercanvi i que doni més representativitat eclesial a la regió. Pensant també en la qüestió portuària i migratòria, podria ser fructífer treballar per una pastoral específica encara més coordinada, de manera que les diòcesis més exposades puguin assegurar una assistència espiritual i humana més bona per a les germanes i germans que arriben necessitats.

El far, en aquest prestigiós edifici que porta el seu nom, em fa finalment pensar, sobretot, en els joves: ells són la llum que assenyala el rumb del futur. Marsella és una gran ciutat universitària, que alberga quatre campus. Dels aproximadament 35.000 estudiants que hi acudeixen, 5.000 són estrangers. Quin lloc millor per començar a construir relacions entre cultures que la universitat? Allà, els joves no es deixen captivar per les seduccions del poder, sinó pel somni de construir l’esdevenidor. Que les universitats mediterrànies siguin laboratoris de somnis i drassanes del futur, on els joves madurin trobant-se, coneixent-se i descobrint cultures i contextos propers i diferents alhora. Així es trenquen els prejudicis, es curen ferides i s’eviten retòriques fonamentalistes. Estiguin atents a la prèdica de molts fonamentalistes, que estan de moda avui en dia! Joves ben formats i orientats per confraternitzar podran obrir portes inesperades de diàleg. Si volem que es dediquin a l’Evangeli i a l’alt servei de la política, fa falta, abans que res, que siguem creïbles: oblidant-nos de nosaltres mateixos, lliures de l’autoreferencialitat, dedicats a desgastar-nos sense descans per als altres. Però el repte primordial de l’educació concerneix totes les edats formatives: ja des de nens, en “barrejar-se” amb els altres, es poden superar moltes barreres i prejudicis, desenvolupant la pròpia identitat en un context d’enriquiment mutu. L’Església bé hi pot contribuir posant al seu servei les seves xarxes de formació i animant una “creativitat de la fraternitat”.

Germans i germanes, el desafiament és també el d’una teologia mediterrània –la teologia ha d’arrelar-se a la vida; una teologia de laboratori no funciona–, que desenvolupi un pensament adherit a la realitat, “casa” d’allò humà i no només de la dada tècnica, capaç d’unir les generacions vinculant memòria amb futur, i de promoure amb originalitat el camí ecumènic entre cristians, així com el diàleg entre creients de diferents religions. És bo aventurar-se en una investigació filosòfica i teològica que, recorrent a les fonts culturals mediterrànies, restitueixi l’esperança a l’home, misteri de llibertat que està necessitat de Déu i de l’altre per donar sentit a la pròpia existència. I també cal reflexionar sobre el misteri de Déu, que ningú pot pretendre posseir o dominar, i que, de fet, ha de sostreure’s de qualsevol ús violent i instrumental, conscients que la confessió de la seva grandesa pressuposa en nosaltres la humilitat de qui busca.

Estimats germans i germanes, soc feliç de ser aquí a Marsella! En una ocasió el Senyor President em va convidar a visitar França i em digué “Però és important que vagi a Marsella!”. I així ho he fet. Els agraeixo la seva escolta pacient i el seu compromís. Continuïn endavant, amb valentia! Siguin un mar de bé, per fer front a la pobresa d’avui amb una sinergia solidària; siguin un port acollidor, per abraçar els que busquen un futur millor; siguin un far de pau, per trencar, mitjançant la cultura de l’encontre, els foscos abismes de la violència i de la guerra. Moltes gràcies.


Publicat per la Santa Seu