“Jo soc Tu-que-em-fas”. Quan va ser l’última vegada que vam ser conscients d’aquesta dada? És evident que no hi pensem mai. A mi sempre m’ha ajudat reprendre el que diu sant Benet al capítol IV de la Regla, on ens convida a tenir present cada dia davant dels nostres ulls la imminència de la mort. Cada moment que se’ns dona a la vida és un regal. Cada instant podria ser l’últim. A això ens reclama sant Benet, i ho vam poder veure de manera dramàtica davant dels nostres ulls durant la pandèmia. Una vulnerabilitat a la qual no estàvem acostumats. També ho vam experimentar amb la inesperada crida del meu germà Quique fa un any. O la d’Agostino, el fill de 5 anys de dos grans amics. Així s’acomplia misteriosament la seva vida. Qualsevol de nosaltres podria afegir-hi una infinitat de provocacions que la realitat no ens estalvia. Però són justament aquestes provocacions les que ens recorden com d’urgent és viure, el fet que aquest instant, aquest precís instant, és únic i ja no tornarà. De quina manera ens hauria d’urgir aquesta consciència durant el nostre dia!

Sempre m’impressiona a la nit, després de Completes, en aquests últims instants abans d’adormir-me, escoltar en silenci els batecs del meu cor i adonar-me que cada batec és gratuït, volgut per un Altre, i que podria no haver-hi hagut un batec més. Llavors dono gràcies pel dia que se m’ha regalat, malgrat les seves contradiccions, i miro amb curiositat i desig el que se’m concedirà l’endemà. Gràcies per existir, en definitiva. Nosaltres, amb tots els nostres esforços i la nostra bona voluntat, no podem afegir ni un segon a la nostra vida. Aquí és on entra l’oració. Com diu don Giussani al capítol X d’El sentit religiós, “la consciència d’un mateix en tota la seva profunditat fins al punt de trobar-se amb un Altre”.



Personalment, l’únic que em permet la gràcia d’aquesta consciència que n’hi ha Un que ens posseeix, que ens precedeix, és l’encontre amb Crist en la carn de l’Església. Jo soc Tu-que-em-fas es podria dir també Jo soc Tu-que-em-crides. Quan un estiu, al Meeting de Rímini, la dona de qui m’havia enamorat em va convidar a una exposició sobre els monjos de la Cascinazza on ella col·laborava com a guia, no tenia ni la més mínima idea que allà la meva vida canviaria radicalment de rumb. L’exposició no m’interessava inicialment, m’interessava ella, i per això hi vaig anar. Escoltant-la parlar em vaig quedar de pedra: la vida monàstica que m’estava descrivint no era més que la radicalitat i la profunditat de l’experiència que estava vivint a la universitat amb els meus amics. Era la possibilitat de viure tota la vida, sempre, davant d’una Presència, que cada gest, fins i tot el més amagat, tingués a veure amb Ell. Era com viure sempre sota la Seva mirada.

Em va impressionar especialment una frase de don Giussani impresa en un dels panells: “La naturalesa de l’experiència que va donar vida a la Cascinazza és precisament l’esdevenir-se al món d’una unitat d’homes que, per la fe i l’amor a Crist, s’apassionen pel món. S’apassionen per edificar l’Església: en lloc d’edificar-la com una catedral, com a l’Edat Mitjana, reconstrueixen l’Església edificant la persona”. Llavors vaig pensar: tota la vida malgastada en un forat. O estan bojos o és que han trobat el secret de la vida. El Senyor és un pretendent despietat, utilitza tots els seus recursos per conquerir-te: vaig anar allà per una dona i en vaig sortir amb vocació monàstica.

Aquest episodi em va marcar un mètode: el mètode de la vida és l’esdeveniment, l’imprevist. Mai saps per on et sortirà a buscar el Senyor. No serveix de res que facis una selecció prèvia de les circumstàncies en les quals estaràs més atent, ja que tot és per a tu: cada jornada, cada hora, cada minut es converteix en una cita amb aquesta Presència que et crida. La realitat és Crist, com deia sant Pau.



Amb l’entrada al monestir això va prendre una forma estable, com a resposta dins de l’obediència estricta al que se’m demanava a través del superior i els vint rostres que se’m confiaven, amb els quals se’m convocava. D’aquesta manera és igual si has de netejar els lavabos, com en els meus primers anys de monestir, o fer cervesa, que és la meva feina actual, però demà en podria ser una altra. Sempre és una crida dins de la crida. La novetat no l’aporta la diferència de les coses a fer, sinó que Ell irromp en aquesta circumstància. La feina dins de la feina consisteix a portar el significat del que estàs fent. Els moments de pregària que marquen el ritme de la nostra jornada són la gràcia que ens permet recuperar aquesta consciència. Interrompen la feina però et retornen el seu sentit. Només hi ha una cosa que valgui més que la vida i és el significat de la vida. Però el significat de la vida s’ha fet home, Jesucrist. Ora et labora. La feina es converteix en pregària i la pregària es converteix en feina, on les restriccions de la clausura –amb la seva aparent repetitivitat– fan sortir a la llum què és el que t’importa de veritat. En el fons, cada un té la seva clausura, més o menys estricta.

Jo soc Tu-que-em-fas, soc Tu-que-em-crides, també podria dir-se jo soc Tu-que-m’estimes. Cada cop soc més conscient que la virginitat a la qual he sigut cridat no és quelcom per a poca gent, una manera estranya d’estimar, sinó l’única. La virginitat hi és des de l’origen, des del principi. És aquesta mirada infinita amb la qual som mirats en el primer encontre, com Pere, Zaqueu o Mateu. No puc deixar de secundar aquesta mirada impossible que em surt a l’encontre interceptant tota la meva necessitat, tota la meva espera. Si fes el contrari, em perdria a mi mateix.

Ha succeït un fet irreversible i el meu jo està envaït per sempre per aquesta mirada que va arribar-me a través de rostres concrets. Aquesta, que és la manera en què som mirats des de l’eternitat, només s’aclareix en un encontre. Si et passa una cosa així, com no desitjaràs poder mirar-ho tot així tu també? Com no desitjar que els Seus ulls es converteixin en els teus? No soc jo el que viu, és Crist qui viu en mi. Això no és una tècnica. És impossible de reproduir. Només pots mirar d’aquesta manera perquè tu ja has sigut mirat així.

Sempre recordaré la visita d’un company d’institut, ateu, amb qui continuo tenint una relació preciosa. Quan ja no podia més em va llançar la fatídica pregunta sobre la castedat. Era el que més el desquadrava. “Perdona –li vaig dir–, però te’n recordes de la primera vegada que et vas enamorar? Recordes com te la miraves?”. “És clar que sí”, em va respondre. La seva cara es va il·luminar: “M’alegrava només de veure-la. Ni tan sols m’atrevia a dirigir-li la paraula, però en tenia prou que ella hi fos”. “Exacte! –vaig exclamar–. La virginitat és estar en aquest primer moment tota la vida”. Ho va entendre, vaig veure que ho havia entès, perquè quan experimentes aquesta mirada de puresa una vegada, ja no l’oblides mai.

L’única postura raonable per no perdre el que ens ha passat és la del mendicant, com testimonia la vostra peregrinació. “Crist mendicant del cor de l’home i el cor de l’home mendicant de Crist”. Tal com em digué el pare Sergio abans de la meva professió solemne: “Saps què fa el Senyor amb tu, en la teva professió monàstica? Et constitueix per sempre com a mendicant de la Seva presència”.

Jo soc Tu-que-em-fas, no només perquè em dones contínuament el ser, perquè em treus del no-res, sinó perquè em construeixes a cada moment a través de tot el que permets que em passi.