A Milà la Coordinació Diocesana, associacions, moviments i grups, dels quals també forma part Comunió i Alliberament, ha organitzat per demà un moment públic de pregària guiada per l’arquebisbe Delpini: Dona nobis pacem. Un camí que simbòlicament veurà com un grup parteix de davant del consolat rus i un altre del seu homònim ucraïnès per acabar reunint-se a l’església Maria Regina Pacis. En el seu viatge a Mongòlia el papa Francesc ha tornat a exhortar-nos a tots a «construir un futur de pau».

No deixa indiferent a ningú aquesta insistència del pontífex. I tanmateix està molt difós el pensament que es tracta d’un esforç tan lloable com sense perspectives reals. Igualment la missió per la pau a Ucraïna conduïda pel cardenal Zuppi sembla no donar fruits immediats. En realitat un fruit imprevist, i no per poc, està emergint d’aquest esforç profús de l’Església: l’esperança. L’esperança que allò que l’home no pot realitzar, Déu sí que pot fer-ho. El cristià, de fet, no es llança a una empresa només quan té una mínima esperança d’èxit, sinó quan sap que només Déu pot realitzar-la perquè és bona.

A més, qui té esperança de veritat continuarà esperant també contra tota raonabilitat aparent. Fa uns anys el Papa deia: “La nostra esperança no es fonamenta en raonaments, previsions i seguretats humanes; i es manifestà allà on ja no hi ha més esperança”. Pot semblar una bogeria o una posició infantil. Ans al contrari, l’esperança cristiana es fonamenta en la certesa de la presència de Jesús, i per tant no hi ha res de més raonable. Certament, la fe és una Gràcia, però una esperança així no és desitjable per tothom? No exalta la pregunta de bé i de pau que hi ha al cor de qualsevol? Perquè, abans que res, el cor pregunta. I la forma més alta de pregunta, ensenyava don Giussani, és la pregària. Participar en aquest gest a Milà, doncs, és la primera i fonamental contribució que cadascú, creient o no, pot fer per la pau: ésser signe d’autèntica esperança contra tota esperança.


Publicat al Quotidiano Nazionale