A casa CL tot gira sempre entorn de l’amistat. Una amistat basada en la pedagogia de Giussani. No en va el Meeting es diu “de l’amistat entre els pobles”. A més, el lema d’aquest any està dedicat a l’amistat “inesgotable” de Déu. Perquè una amistat entesa teològicament és la clau de la unitat de CL i de la seva relació amb l’Església, com confirma en aquesta entrevista el president de la Fraternitat de Comunió i Alliberament, Davide Prosperi.

Per què han volgut parlar d’amistat?
El Meeting té la seva pròpia autonomia organitzativa i de proposta però, com tothom sap, és una forma expressiva del moviment i per tant sempre compartim els seus lemes, aquest en especial. Aquest any també s’ha escollit amb el desig de fer un judici sobre el moment històric que viu el moviment. De fet, l’amistat és la forma amb la qual s’han desenvolupat els ensenyaments de Giussani i amb la qual han pres forma les comunitats, la presència pública i les obres del moviment, el Meeting inclòs. A més, l’amistat com a criteri per aprofundir la nostra relació amb la realitat conté també un judici, en certs aspectes revolucionari, sobre el temps que vivim, marcat per un individualisme que, com ha assenyalat el cardenal Zuppi precisament al Meeting, deixa la gent profundament sola.

Com es pot explicar aquesta amistat, basada en abraçades, debats i trobades, a les generacions digitals?
Els nostres joves són fills del seu temps, i així ha de ser. Però la finalitat d’un moviment com el nostre no canvia: és i continua essent una educació en la fe segons el mètode de coneixement basat en testimonis. Avui la dinàmica del coneixement ha canviat, ho volem tot i ja. La superficialitat s’ha convertit d’aquesta manera en la clau de qualsevol relació. Proposem als joves que segueixin una presència humana concreta, que és fonamental per tenir una relació autèntica amb la realitat. Si no, preval la projecció que cadascú fa sobre les coses. Per això l’amistat és central. Crist es comunica mitjançant la participació en una companyia que el reconeix com Algú present.

El terme “companyia” apareix moltes vegades, però què significa concretament?
Giussani parlava de “companyia guiada al destí”. “Companyia” significa gratuïtat, és a dir, un que es preocupa pel destí de l’altre, i viceversa. Això significa que un, donant la vida per l’altre, comprèn que així compleix també la pròpia vida. A més és una companyia “guiada”: se segueix a algú que indica el camí. I per últim és una companyia guiada “al destí”, és a dir, porta a dins aquest “per sempre” que el nostre cor anhela. L’amistat de Crist dins d’una companyia entesa d’aquesta manera ofereix a tots els homes i dones la certesa de no estar sols i els allibera verdaderament del mal i de la por. Per això ens diem Comunió i Alliberament. Crec que és una proposta interessant per a qualsevol, sigui o no creient.

Què és avui dia Comunió i Alliberament?
Un moviment eclesial amb una forta vocació missionera, com tots els moviments postconciliars. Existim per un carisma particular que ha sigut capaç de fascinar a diverses generacions de joves, retornant-los l’ardor i l’entusiasme secundant una experiència cristiana. Giussani ens va ensenyar a no guardar-nos aquesta bellesa.

Per què molts cops els moviments aconsegueixen arribar al cor dels joves i l’Església no?
No comparteixo aquesta distinció perquè els moviments són part de l’Església. Des dels anys 50 la gent, sobretot els joves, van anar marxant progressivament dels espais socials “cristians” per definició, com els oratoris o parròquies, cap a altres àmbits. La característica, més ben dit, la vocació dels moviments és justament estar present en aquests “nous” ambients. A més, en un temps de profunda incertesa existencial, Giussani va saber comunicar certeses. No dogmes als quals calia adherir-se, sinó una humanitat integral, una amistat cristiana basada en paraules, acció i vida comunitària gràcies a la qual també és possible redescobrir la bellesa i la necessitat de la tradició i la doctrina. Per tant, no hi ha contraposició. Si un carisma és autèntic, és a dir, està generat per l’Esperit Sant, dona fruit per a tota l’Església. Crec que els darrers Papes han reconegut això àmpliament.

És gaire difícil mantenir la unitat del moviment?
Seria impossible si depengués de nosaltres, de la nostra capacitat per “crear” unitat. No pot ser fruit d’un equilibri ni d’un compromís. La unitat és a l’origen, abans de qualsevol visió personal. El que ens uneix és el fet de Crist. Quan es reconeix això, és possible fer un camí junts. Com recordava el papa Francesc al seu missatge al Meeting, és el mateix Crist qui va escollir aquest mètode: confiant la seva missió a la unitat entre els deixebles, ho va apostar tot per l’amistat entre aquells que el van reconèixer, fent-la així “inesgotable”. Ara ens toca a nosaltres “apostar” a cada instant, construint un poble, com deia monsenyor Baturi parlant del lema del Meeting, capaç de sortir a trobar tothom. Reconèixer junts Crist present a la vida és quelcom que fa realment possible l’impossible...

Per exemple?
El 15 d’octubre érem 70.000 a la plaça de Sant Pere. El moviment sortia d’un període de sofriment i pocs haurien apostat per una participació així. Tanmateix, la consciència del nostre origen ens va portar a tots a respondre, cadascú posant en joc la seva llibertat, a la crida del Papa. D’aquesta manera vam poder donar testimoni que el que ens interessa en el fons és estar enganxats a Crist, significat de la vida i de la realitat, dins del camí de l’Església.

Què en serà de CL?
Estem fent passos importants a nivell de consciència. Després del gran floriment dels moviments que arribà a la culminació en el famós encontre amb Joan Pau II, el 1998, amb els principals fundadors, els moviments eclesials, no només CL, estan afrontant aquests anys desafiaments comparables als que van haver d’afrontar les ordres religioses segles enrere. En marxa, i ens afecta a tots, hi ha l’intent de donar una forma estable a la nostra experiència i reconèixer quins són els factors essencials del carisma que romandran i donaran fruit. Crec que els passos que estem fent en aquest moment ens estan ajudant a renovar la consciència d’aquesta tasca. Que no només es projecta cap al futur, ja que ens demana respondre a les preguntes de l’home contemporani: com respon Crist avui a les preguntes del nostre cor?

Publicat a Avvenire