Què n’esperem de la feina avui? Ja no n'hi ha prou amb els sous i la carrera professional? Els més grans diuen que els joves són fràgils, els joves diuen que volen una altra cosa: busquen una cosa millor o és que no volen construir? Tenen por de fracassar o busquen una altra mena de satisfacció? Les grans renúncies, les empreses que segueixen valors ètics i vetllen pel benestar dels seus empleats, les necessitats de conciliació de la vida laboral i familiar, com si el treball no formés part de la vida i la vida en conjunt no fos una feina. Creix l'ansietat per rendir, el burnout, i l’objectiu és el reconeixement. Reconeixement de què, per part de qui?
Sens dubte, la pandèmia ha suposat una revolució tant en les relacions de feina com en la relació amb la feina. Però allò que està en joc no només són les noves estratègies empresarials i personals. I encara menys les diferències generacionals. Perquè per a tothom la feina és un banc de proves de la consistència de la pròpia vida. D'aquesta manera afloren preguntes que potser abans no ens posaven tan confusament contra les cordes. Quin és el sentit del treball? De quina manera ens pot realitzar? Per què val la pena sacrificar-se? És possible treballar i viure? I què és viure?

«Tot allò que expressa la persona com a relació amb l'infinit s'anomena treball», diu Giussani en el text que obre la revista: «El treball és l'expressió de l'home que utilitza, manipula tot allò que l'envolta». L'home modela les coses. Però, què configura a l'home mateix? Avui «tot s'ha ensopit, per dir-ho d'alguna manera». El Pare Mauro-Giuseppe Lepori, en els Exercicis espirituals de la Fraternitat de CL (trobareu el llibret en aquesta revista), va descriure així què passa amb el nostre món si relega la fe a les golfes: «Vivim en una cultura ensopida, en una societat ensopida, en una vida familiar, en una educació, en una manera de treballar, d’estimar, de divertir-se, de resar, de creure, desinflades com globus dels quals, sense adonar-nos-en, per algun petit forat, s'escolava l'aire que li donava forma, que li donava plenitud». Encara ressonen les paraules sobre el treball de Mn. Paolo Prosperi en la convivència de joves de CL celebrada recentment a Assís, que podeu llegir a clonline.org: «El que faig sempre és finit. Però tinc set d’una glòria infinita! D'aquí ens ve aquest fer sense assolir mai la plena gratificació, que tan bé coneixem (...). Ara bé, hi ha alguna cosa que pugui donar a la meva acció un valor realment infinit?». Davant d'un panorama que defuig l'anàlisi i les generalitzacions, aquest número ofereix diàlegs, testimonis, que ens ajudin a mirar de cara els canvis que s'estan produint i l'actual experiència del treball. Des del mànager fins al pagès, passant pel testament espiritual del màrtir pakistanès Shahbaz Bhatti, perquè l'obra és la vida mateixa, el do de la vida. De fet, Mn. Giussani no educava per «treballar», sinó per viure la vida com una crida a la plenitud. «Tot és treball, perquè és expressió del jo», deia, «I si aquesta expressió del jo es viu en la memòria de Crist, aleshores tot canvia». Un company de feina t’acaba preguntant «Per què ets així?», com li ha passat a l'Emanuela, una jove infermera del departament d'oncologia pediàtrica. És la trobada amb una manera de treballar que reobre per complet el joc. «És precisament per a aquest home ensopit en el seu jo, buidat de si mateix perquè és buit de la relació amorosa i confiada amb el Creador», assenyalava Lepori, «que Crist ve per portar-nos en Si mateix una plenitud de coneixement real, de coneixement la realitat sencera».