Un cor encisat
Aquest ha estat el meu primer Tríduum Pasqual amb el grup de batxillers de CL que he viscut “presencialment”, ja que vaig començar l’aventura d’aquesta companyia a segon d’ESO, amb la pandèmia. De manera que tot el que m’ha arribat aquests anys han estat les històries dels meus amics més grans o dels meus cosins sobre aquesta experiència que els havia canviat tant.
Dissabte, tot just ficar-me al llit per descansar una mica després del Tridu, no vaig poder contenir les llàgrimes. No soc de llàgrima fàcil, però l’impacte d’aquests tres dies ha estat massa gros per a deixar-me indiferent. Tinc ben present una frase que Mn. Fabio va dir durant la síntesi final: «He vist una cosa espectacular». Això és el que em va passar. Vaig presenciar quelcom que em va sacsejar per dins. Els meus ulls brillaven des del viatge d'anada fins al viatge de tornada, de tot el que han vist aquests tres dies.
La salutació de Davide Prosperi, l'Àngelus mentre miràvem el mar amb un professor i tres companys més, la predicació de Mn. Fabio, el Viacrucis, la silenciosa genuflexió davant la Creu, l'assemblea a l'hotel, la vetllada de cants vora el mar, les corredisses amb un amic per no perdre'ns la sortida del sol juntament amb els altres i les paraules de comiat d’en Seve van ser un senyal tangible d'una meravella indescriptible. Les paraules de la cançó de Mina: «m’has corlligat, ben endins, d’improvís» descriuen aquesta sorpresa del meu cor.
Sempre dubto una mica a dir que he vist Déu, però potser aquesta és la primera vegada que puc dir que l'he percebut. El vaig sentir ben a prop, recordant-me que soc privilegiat de formar part d'una història, tinc un amor infinit.
Andreu, Bèrgam (Itàlia)



No és com un conte de fades
Sempre he estat creient, els meus pares ho són i em van educar en la fe. Tanmateix, en algun moment de la vida, t’arribes a preguntar si tot això és veritat i si no ho comproves amb la teva experiència, és difícil seguir creient. Aquí, al Tríduum, he entès realment que la fe cristiana no és com un conte de fades, sinó una cosa real, que et canvia la vida. És com si hagués redescobert la meva fe. Déu no és algú que romangui a les altures, sinó que és present, a prop meu.
Abans d’anar al Tríduum, estava embrancada en milers de coses: el carnet de conduir, el test d’ingrés a la universitat, l'examen d'anglès i l’institut, que ja som a l'abril-maig, poca broma. Estava molt nerviosa i em moria de ganes de poder desconnectar, però ara sé que el Tríduum no ha estat un temps per desconnectar. Ha estat un moment de reflexió important que m’ha fet mantenir els ulls i les oïdes ben obertes. Mn. Fabio deia coses que corresponien al meu cor d'una manera tan plena que no vaig poder evitar escoltar.
La cançó Leaning on the everlasting arms em va impactar molt perquè sé que puc deixar-me abraçar pel Senyor quan tinc problemes i mai no estic sola. D'això n'estic cada cop més segura perquè he vist coses que no es poden explicar intel·lectualment: els organitzadors del Tríduum i la seva cura perquè sortís tot bé i, sobretot, les 3.500 persones que es van reunir per participar-hi. I això no és perquè tothom cregui en Déu, sinó perquè tenen la mateixa crida al cor: un desig infinit de felicitat. Una felicitat que puc buscar tot mirant la realitat, adonant-me de les coses bones cada dia, però també de les dolentes, perquè fins i tot d'aquelles s'aprèn. La mort d'una noia d'Imola que canvia el cor dels metges, els seus pares i finalment el meu, ho sacseja tot i fa que em pregunti: com és possible tot això? I crec que la resposta més raonable és Ell. Perquè la realitat és un regal i encara que no aprovi l'examen de cotxe, encara que tregui una mala nota a l’institut, sé que m'estima Aquell que va morir per mi. Pel seu amor he nascut i tinc una vida per descobrir, que no es fa més plena en funció de l’èxit dels meus resultats, però que ja és meravellosa en si mateixa.
Ara vull viure tot això també al meu dia a dia, vull descobrir la realitat que m'envolta a partir de les dificultats que sorgeixen i del compromís d'assolir els meus objectius. Sobretot, vull conèixer la gent que m’envolta perquè dins de cadascú hi ha quelcom d’immens. Vull intentar deixar de tenir prejudicis sobre els altres. Fins i tot la persona que sembli més allunyada de mi, fins i tot aquell company de classe que no em cau bé, fins i tot una persona per la qual em sento jutjada té alguna cosa a oferir-me. Vull viure així, amb el cor obert i amb l'amor que soc capaç de donar, només perquè l'he rebut i el rebo cada dia d'Ell a través dels que m'envolten, fins i tot en petites coses, fins i tot amb un simple somriure.
Clara



En una comunitat, per uns amics
Tinc setze anys i vaig amb el grup de batxillers d'Imola. El 6 d'abril vam marxar cap a Rímini, cap al Tridu, sense saber què esperar i ens vam trobar enmig de 3.600 joves d'arreu d'Itàlia que, com nosaltres, havien dit «sí!» a la invitació que ens havien fet. Un matí vaig parlar per casualitat amb unes noies de Catània que em van explicar quant havien trigat a arribar a Rímini: 18 hores en autobús. Davant d'això, em vaig preguntar: «Però per què veniu fins aquí? Per què heu decidit emprendre un camí tan llarg per participar en el Via Crucis i per sentir algú parlant de Crist i del diàleg Déu-home?».
El motiu principal era la fe: cadascú de nosaltres havia vingut perquè havia confiat en una comunitat, en uns amics, en una persona que li havia mostrat una forma de vida nova, més viva, més lliure, més humana i que s'havia sentit atret per ella.
En aquests tres dies he tingut l'oportunitat d'aprofundir la relació entre la veritat, la llibertat i el coneixement amb el diàleg amb Déu, i com aquesta realitat es manifesta en les experiències que tinc i en la meva vida quotidiana.
Federica, Ímola (Itàlia)