El passat dissabte 18 de febrer es va celebrar a l'escola La Gleva, a sant Hipòlit de Voltregà, el 15è aniversari del naixement de l'Associació Famílies per a l'Acollida a Catalunya. La convidada per a l’ocasió va ser la psicòloga Anna Marazza, cofundadora als anys setanta del segle passat d’aquesta mateixa associació a Itàlia i companya de camí de les famílies implicades en l’associació a Catalunya.

Després d'una presentació breu de l'acte per part de la presidenta catalana, Glòria Arnau, i una intervenció llampec d'Anna Garriga relatant alguns punts clau de l'aventura viscuda aquests darrers 15 anys a Catalunya, Anna Marazza va parlar del matrimoni en una aula plena de gom a gom de famílies i infants.

Va començar descrivint l'home d'avui, presoner de si mateix, i exposant l'oportunitat que brinda l’enamorament, que coincideix amb una intuïció: «l'altre és una possibilitat per a mi». No obstant això, aquest bri de veritat que ens pot menar a un apassionant camí educatiu d’obertura a la diferència, sol perdre la potència inicial fins al punt que ens acaba molestant de l'altre allò mateix que en un inici ens va atraure: la seva diferència.



Una de les maneres que tenim de transformar quotidianament aquesta intuïció, va explicar, és la idealització: «oblidem que l'altre ens va captivar per un atractiu que coincidia amb la seva diferència. I en lloc d’anar al seu encontre, passem a imaginar-nos qui hauria de ser i en qui s’hauria de convertir per esdevenir l'artífex de la nostra felicitat». D'aquesta manera tan simple, ens tanquem de nou, subreptíciament, en la presó de nosaltres mateixos, «en la immoralitat de sentir-se el centre del món». Comencem a funcionar novament amb la idea, poc d'acord amb l'experiència, que és possible fer-nos feliços pels nostres propis mitjans.

Una cosa semblant passa quan arriben els fills. En lloc de posar l'esperança en la parella, que ja ha demostrat no complir les expectatives, passem a posar-les en els petits, que, malgrat la seva condició d'altaveus del misteri, són incapaços per ells sols de canviar radicalment les nostres vides. L'horitzó del matrimoni i de la paternitat és «un horitzó meravellós, però encara massa estret», per a la condició humana.

La vida no té una solució fàcil. Necessitem un mètode educatiu que en el temps ens obri a l'Altre, que ens faci donar cada cop més espai al proïsme en la nostra vida. «Quan em trobo amb algú, el primer que miro és l’espai que dona a l’altre», va afirmar.

El deure de la vida és fer espai per als altres i per a Déu, «que ens pren seriosament», ens dona un bon mètode: una família carregada de límits, que és «com un gimnàs on tothom ha de treballar per si mateix i amb els altres, on ens intentem estimar irònicament els uns als altres, i on fa pudor de suor i de lluita».

Les persones que acollim passen a formar part del gimnàs. Col·laboren en la nostra educació amb Déu, «trencant els nostres esquemes fins al punt de fer-nos cedir». En el matrimoni no podem canviar l'altre, només podem ajudar-lo a deixar-se canviar lliurement. «Nosaltres només ens podem moure a nosaltres mateixos, no a l'altre. La vida està feta perquè jo em posi en joc».



La psicòloga també va advertir-nos d'un problema que sovint observa en els matrimonis que acudeixen a la seva consulta: s'han acontentat amb una convivència tranquil·la amb una «parella o família gairebé perfecta». Aquesta solució no ens obre l’ésser a Déu i ens porta al desengany i a l’escepticisme respecte al propi desig.

Així, doncs, l'acollida serveix per no oblidar la intuïció de l'enamorament, que «l'altre és per a mi el lloc on oferir el meu jo i sortir de mi mateix». Els homes de debò, va afirmar, «són els homes que busquen el seu lloc, i aquest lloc coincideix amb una relació, amb una veritable casa, amb una relació en la qual demanem dir jo».

Per acabar, Anna Marazza va respondre algunes preguntes. Una tractava sobre la crisi actual del matrimoni, en què es va posar en evidència que l'acollida al matrimoni sempre ha d'anar acompanyada d'una «conveniència humana» de cadascun dels cònjuges i d'una «possibilitat de creixement». Sense això, ella recomana la separació, i que marit i muller busquin algun altre lloc on continuar amb aquesta tasca que és de per vida i que consisteix a fer espai en un mateix a la diferència, perquè «el més diferent és Déu».

Una festa per créixer i fer-nos conscients novament de la història en què vivim, una festa per créixer matrimonialment i familiarment, una festa per adonar-nos una vegada més que «l'altre és un bé per a mi».