Estimats germans i germanes, bon dia i benvinguts!
Sou una bona colla, vinguts d'Itàlia i de diversos països. El vostre moviment no perd la seva capacitat de convocatòria i mobilització. Us agraeixo haver volgut mostrar la vostra comunió amb la Seu Apostòlica i el vostre afecte al Papa. Dono les gràcies al President de la Fraternitat, al Dr. Davide Prosperi, així com a Hassina i Rose, que han compartit el seu testimoni. Saludo el cardenal prefecte, el cardenal Farrell i els cardenals i bisbes presents.
Estem reunits aquí per commemorar el centenari del naixement de Monsenyor Luigi Giussani. I ho fem amb gratitud de l'ànima, com la que hem sentit en escoltar a Rose i Hassina. Expresso el meu agraïment personal pel bé que el P. Giussani m'ha fet com a sacerdot gràcies a la meditació d’alguns llibres seus que em van arribar a les mans quan era un jove sacerdot. I també ho faig com a Pastor universal per tot allò que ha sabut sembrar i irradiar arreu per al bé de l'Església. ¿I com podrien aquells que havien estat els seus amics, els seus fills i els seus deixebles, no recordar-lo amb commovedora gratitud? Gràcies a la seva paternitat sacerdotal apassionada per comunicar Crist, aquests fills seus han crescut en la fe, vivint-la com un do que dona sentit, amplitud humana i esperança a la vida. El P. Giussani fou pare i mestre, fou servidor de totes les angoixes i situacions humanes que trobava en la seva passió educativa i missionera. L'Església reconeix el seu geni pedagògic i teològic, desplegat des d'un carisma que és do de l'Esperit Sant per a la "utilitat comuna". No és la mera nostàlgia el que ens porta a celebrar aquest centenari, sinó que és el record agraït de la seva presència, no només en les nostres biografies i en el nostre cor, sinó també en la comunió dels sants, des d'on intercedeix per tots els seus.

Sé, estimats amics, germans i germanes, que els períodes de transició no són gens fàcils, quan el pare fundador ja no hi és físicament. Moltes fundacions catòliques ho han experimentat al llarg de la història. Cal agrair al pare Julian Carrón el seu servei en la direcció del moviment durant aquest període i que hagi mantingut ferm el timó de la comunió amb el pontificat. Així i tot, s’han produït greus problemes, divisions, i certament també una minva de la presència d'un moviment eclesial tan important com és la Comunió i l'Alliberament, del qual l'Església, i jo mateix, esperem més, molt més. Els temps de crisi són temps per a la recapitulació de la vostra extraordinària història de caritat, cultura i missió; són temps de discerniment crític d'allò que ha limitat el potencial fecund del carisma del P. Giussani; són temps de renovació i rellançament missioner a la llum del moment eclesial actual, així com de les necessitats, sofriments i esperances de la humanitat contemporània. Les crisis ens fan créixer. No es redueix únicament al conflicte, que anul·la. Les crisis ens fan créixer.

Segurament, el P. Giussani prega per la unitat en totes les articulacions del vostre moviment, de segur. Ja sabeu que unitat no vol dir uniformitat. No tingueu por de les diferents sensibilitats ni de les diferències en el camí del moviment. No pot ser d'una altra manera en un moviment en què tots els que s’hi adhereixen estan cridats a viure personalment i compartir el carisma rebut de manera corresponsable. Tots ho viviu originalment i també en comunitat. Això sí que és important: que la unitat sigui més forta que les forces dispersives o que el perllongament de velles oposicions. Una unitat amb qui i amb els qui guien el moviment, unitat amb els Pastors, unitat a l’hora de seguir atentament les indicacions del Dicasteri per als Laics, la Família i la Vida, i unitat amb el Papa, que és el servidor de la comunió en la veritat i en la caritat.
No perdeu el vostre temps preciós en xerrameca, desconfiança i oposició. Si us plau! No perdeu el temps!

Ara voldria recordar alguns aspectes de la rica personalitat del P. Giussani: el seu carisma, la seva vocació d'educador, el seu amor per l'Església.
1. Giussani, un home carismàtic. Sens dubte va ser un home amb un gran carisma personal, capaç d'atraure milers de joves i tocar-los el cor. Ens podem preguntar: d'on li venia el seu carisma? D’una cosa que havia viscut en primera persona: quan era un nen, amb només quinze anys, havia quedat colpit pel descobriment del misteri de Crist. Havia intuït –no només amb la ment sinó amb el cor– que Crist és el centre unificador de tota la realitat, és la resposta a totes les preguntes humanes, és el compliment de tot desig de felicitat, de bé, d'amor, d’eternitat, que habita en el cor humà. La sorpresa i la fascinació d'aquesta primera trobada amb Crist no l'abandonarien mai. Com va dir l'aleshores cardenal Ratzinger al seu funeral: «El P. Giussani sempre va mantenir fits en Crist els ulls de la seva vida del seu cor. D'aquesta manera va entendre que el cristianisme no és un sistema intel·lectual, un paquet de dogmes, un moralisme, sinó que el cristianisme és una trobada; una història d'amor; és un esdeveniment». Aquí rau l'arrel del seu carisma. El P. Giussani atreia, convencia, convertia els cors perquè transmetia als altres allò que duia dins després d'aquella experiència seva fonamental: la passió per l'home i la passió per Crist com a realització de l'home. Molts joves el van seguir perquè els joves tenen un gran talent. Allò que els deia provenia de la seva experiència i del seu cor, per això inspirava confiança, simpatia i interès.

El president ha dit que esteu compromesos que el carisma concedit al P. Giussani pel bé de tota l'Església doni sempre nous fruits. Aquesta és la sàvia custòdia del do que se us ha transmès. Una custòdia que no només és conservadora del passat, sinó que, vivificada per l'Esperit Sant, sap reconèixer i acollir els nous brots d'aquest arbre que és el vostre moviment, que creix en la terra bona de la comunió eclesial.

En aquest sentit, us deveu preguntar: com podem respondre a les necessitats de canvi que comporta l’actualitat i alhora custodiar el carisma? En primer lloc, és important recordar que no és el carisma el que ha de canviar: cal acollir-lo sempre de nou i fer-lo fructificar avui. Els carismes creixen així com creixen les veritats del dogma i la moral, que creixen en plenitud. Són les maneres de viure el carisma les que poden constituir un obstacle o fins i tot una traïció a la finalitat per a la qual l’Esperit Sant va suscitar-lo. Reconèixer i corregir vies enganyoses, quan calgui, només és possible amb una actitud humil i sota la sàvia guia de l'Església. I aquesta actitud d'humilitat la resumiria amb dos verbs: recordar, és a dir tornar al cor, recordar la trobada amb el Misteri que ens ha dut fins aquí; i generar, mirant endavant amb confiança, escoltant els gemecs que fa de nou l'Esperit avui. «L’home humil, la dona humil, també es preocupa pel futur, no només pel passat, perquè sap mirar endavant, sap mirar els brots, amb la memòria plena d’agraïment. L'humil genera, l'humil convida i empeny envers allò que es desconeix. En canvi, l'orgullós repeteix, s'endureix […], torna enrere i es tanca en la seva repetició, se sent segur en allò que sap, i tem, sempre tem el que és nou perquè no ho pot controlar, se’n sent desestabilitzat... per què? Perquè ha perdut la memòria». Custodieu la memòria del fundador.

Estimats, porteu al cor el do preciós del vostre carisma i de la Fraternitat que el custodia, perquè pot fer "florir" encara moltes vides, com ens han testimoniat Hassina i Rose. En bona part, el potencial del vostre carisma està per descobrir, encara queda molt per descobrir. Per tant, us convido a fugir de qualsevol tancament en vosaltres mateixos, de la por -la por mai us portarà a bon port- i del cansament espiritual, que porta a la mandra espiritual. Us animo a trobar les maneres i els llenguatges adequats perquè el carisma que us va confiar Giussani arribi a noves persones i a nous ambients, perquè sàpiga parlar al món d'avui, que ha canviat força des de l'inici del vostre moviment. Hi ha molts homes i dones que encara no han tingut aquella trobada amb el Senyor que ha canviat i tornat bella la vostra vida!

2. Segon aspecte: Giussani l'educador. Des dels primers anys del seu ministeri sacerdotal, davant la confusió i la ignorància religiosa de molts joves, el P. Giussani va sentir la urgència de comunicar-los la trobada amb la persona de Jesús que ell mateix havia viscut. Don Luigi tenia una capacitat única per provocar la recerca sincera del sentit de la vida en el cor dels joves, per despertar el seu desig de veritat. Com a autèntic apòstol, quan va veure que aquesta set s'havia encès en els joves, no va tenir por de presentar-los la fe cristiana. Però sense imposar mai res. El seu plantejament ha generat moltes personalitats lliures que s'han adherit al cristianisme amb convicció i passió; no per costum, no per conformitat, sinó d'una manera personal i creativa. El P. Giussani tenia una gran sensibilitat a l'hora de respectar el caràcter de cadascú, respectar la seva història, el seu tarannà, els seus dons. No volia que tothom fos fet amb el mateix motlle i encara menys que ningú l'imités, sinó que tothom fos original, com Déu els havia fet. I, certament, aquells joves, en créixer, s'han convertit, cadascun segons la seva inclinació, en importants presències en diferents àmbits, ja sigui el periodisme, el món educatiu, l'economia o les obres benèfiques i de promoció social.
Aquesta, amics, és una gran herència espiritual que us va deixar el P. Giussani. Us insto a nodrir en vosaltres la seva passió per l'educació, el seu amor pels joves, el seu amor per la llibertat i la responsabilitat personal de cadascú davant del seu propi destí, el seu respecte per la singularitat irrepetible de cada home i cada dona.

3. I tercer: Giussani fill de l'Església. El P. Giussani era un sacerdot que estimava moltíssim l'Església. Fins i tot en temps de desconcert i de forta oposició per part de les institucions, sempre va mantenir fermament la seva fidelitat a l'Església, per la qual tenia un gran afecte –amor!–, quasi una tendresa, i alhora una gran reverència, perquè tenia la seguretat que és la continuació de Crist en la història. Deia: «Has trobat aquesta companyia: aquesta és la modalitat amb la qual el misteri de Jesús [...] ha trucat a la porta de casa teva». Va utilitzar aquesta bonica expressió: "companyia”. Els grups de moviment eren per a ell una "companyia" de persones que s'havien trobat amb Crist. I, en definitiva, la mateixa Església és la “companyia” dels batejats que tot ho sustenta, de la qual brolla la vida i que ens manté en el bon camí.

El P. Giussani va ensenyar a tenir respecte i amor filial per l'Església i, amb gran equilibri, sempre va saber mantenir units el carisma i l'autoritat, que són complementaris, tots dos necessaris. Sovint canteu la cançó La strada en les vostres trobades. Giussani, utilitzant precisament la metàfora del camí, va dir: «L'autoritat assegura el camí correcte, el carisma fa que sigui bell el camí». Sense autoritat t'arrisques a desviar-te, anar en la direcció equivocada. Però sense el carisma el viatge corre el risc d'esdevenir avorrit, no tan atractiu per a la gent d'un determinat moment històric.
També entre vosaltres, alguns estan al càrrec d'una tasca d'autoritat i de govern per servir a tots els altres i indicar el camí correcte. A la pràctica, això consisteix a guiar i representar el moviment, a promoure el seu desenvolupament, a dur a terme projectes apostòlics concrets, a vetllar per la fidelitat al carisma, tenir cura dels membres del moviment, a promoure el seu camí cristià i la seva formació humana i espiritual. Però al costat del servei de l'autoritat és fonamental que el carisma es mantingui viu en tots els membres de la Fraternitat, perquè la vida cristiana conservi sempre l'encant de la primera trobada. No oblideu mai aquella primera Galilea de la crida, d'aquella primera Galilea de la trobada. Torneu sempre allà, a aquella primera Galilea que hem viscut cadascú de nosaltres. Això ens donarà la força per mantenir l’obediència a l'Església. Això és el que "torna bell el camí". Així, els moviments eclesials contribueixen, amb els seus carismes, a mostrar el caràcter atractiu i nou del cristianisme; i correspon a l'autoritat de l'Església indicar sàviament i prudentment quin camí han de seguir els moviments, per mantenir-se fidels a ells mateixos i a la missió que Déu els ha confiat. En paraules del P. Giussani podem afirmar que «aquest intercanvi continu entre institució i carisma és un requisit inalienable de l'encarnació. De cap manera es pot pensar aquesta relació entre la gràcia i la llibertat com una alternativa dialèctica, com si la institució no fos el carisma i que el carisma no necessités la institució. S'ha d'institucionalitzar un carisma. I una institució ha de mantenir la dimensió carismàtica. En definitiva, són l'única realitat de l'Església. Podríem pensar en l'organisme humà sense l'esquelet que el sustenta? Per tant, és impensable que l'Església visqui sense institució».

Ja sabeu que el descobriment d'un carisma passa sempre per la trobada amb persones concretes. Aquestes persones són testimonis que ens permeten apropar-nos a una realitat més gran, que és la comunitat cristiana, l'Església. És a l'Església on es manté viva la trobada amb Crist. L'Església és el lloc on es conserven, s'alimenten i s'aprofundeixen tots els carismes. Pensem en els Fets dels Apòstols, en l'episodi de Felip i l'eunuc, oficial de la reina d'Etiòpia. Felip va ser decisiu per a la seva conversió, va ser el mediador de la trobada amb Crist per aquell home que buscava la veritat. Bé, i com acaba aquest episodi? Felip bateja l'eunuc i el text diu: «Quan hagueren pujat de l’aigua, l’Esperit del Senyor va arrabassar Felip. L’eunuc ja no el tornà a veure» (Fets 8,39). Ja no el tornà a veure! Després de conduir-lo a Crist, Felip desapareix de la vida de l'eunuc! Però l'alegria de la trobada amb Crist roman, aquesta alegria de la trobada és per sempre! -de fet, el relat afegeix: «però va seguir tot joiós el seu camí». Tots estem cridats a això: a ser mediadors dels altres en la trobada amb Crist, i després deixar-los seguir el seu camí, sense lligar-los a nosaltres.

I, per acabar, voldria demanar-vos ajuda concreta per avui, per aquest temps. Us convido a acompanyar-me en la profecia de la pau –Crist, Senyor de la pau! El món cada cop més violent i bèl·lic m'espanta molt, ho dic de debò: m'espanta–. Us convido a acompanyar-me en la profecia que indica la presència de Déu en els pobres, en els abandonats i vulnerables, condemnats o deixats de banda en la construcció social; en la profecia que anuncia la presència de Déu en cada nació i cultura, satisfent les aspiracions d'amor i de veritat, de justícia i de felicitat que pertanyen al cor humà i que bateguen en la vida dels pobles. Que aquesta santa inquietud profètica i missionera es mantingui viva en els vostres cors. No us quedeu parats.

Estimats, estimeu sempre l'Església. Estimeu i preserveu la unitat de la vostra "companyia". No deixeu que la vostra Fraternitat sigui malmesa per divisions i oposicions, que fan el joc del maligne; és la seva feina: dividir, sempre. Fins i tot els temps difícils poden ser temps de gràcia, i poden ser temps de renaixement. Comunió i Alliberament va néixer precisament en una època de crisi que va ser l'any 1968. I més tard el P. Giussani no es va acovardir en els moments de pas i creixement de la Fraternitat, sinó que els va afrontar amb coratge evangèlic, confiant-se a Crist i en comunió amb la mare Església.

Donem gràcies al Senyor tots junts pel do que ens ha concedit amb el P. Giussani. Invoquem l'Esperit Sant i la intercessió de la Mare de Déu, perquè tots vosaltres continueu, units i alegres, pel camí que ell us ha mostrat amb llibertat, creativitat i valentia. Us beneeixo de tot cor. I si us plau, us demano que pregueu per mi. Gràcies.