«Morim amb quaranta anys d’una bala que vam disparar-nos al cor quan en teníem vint». La sentència despietada d'Albert Camus avui potser seria més precoç: amb una bala disparada als disset, quinze, dotze anys. Sentim molt a parlar de nens i adolescents, que surten al carrer o estan tancats a l'habitació, que tenen por de la solitud o de tornar a quedar. Se'n parla amb preocupació, perquè carreguen els signes d'aquests temps de patiment: símptomes i expressions -a voltes cridaners, a voltes aguts fins a l’emergència psíquica-, però de què exactament?

Seria enganyós reduir el problema a la situació de pandèmia, però tampoc n'hi ha prou d’anar dient que aquesta només ha posat de manifest quelcom que abans era latent: una quotidiana percepció de la buidor. És una buidor que dispara al pit, aniquila el desig de plenitud, ja esmorteït fins i tot en el cor més jove. «El jo té set d'eternitat, el jo és relació amb l'Infinit", diu Giussani a Dar la vida por la obra de Otro: «I sense aquesta set, tot seria una indigerible nul·litat, o una opacitat, una foscor". Quan la set s'apaga, tot es torna invivible.

I ningú es desperta per si sol. Per això ens qüestionem el perquè d’una situació que fa aflorar un greu malestar i, alhora, el perquè de la sorpresa que produeix trobar-se amb un adult que t’esguarda sense por. Llavors, allò que resplendeix ajuda a ajustar l’objectiu del repte, la necessitat d'algú amb qui valgui la pena arriscar-se, fer un tram de via plegats, perquè viu, en pròpia carn i en cada una de les seves jornades, d’una promesa mantinguda. Adults que són conscients que, en el brot d’aquell lapse de temps que s’esdevé enmig d’una classe ja hi és tot; o en una videotrucada, estudiant junts cada tarda, en una conversa a la feina entre una cosa i una altra. En aquestes pàgines hi ha fets aparentment minúsculs, dels quals la premsa no en parla, però que són moments potentíssims on hi ha un cor que batega i descobreix qui és. I hi ha llocs que amb el pas del temps, no d’una forma automàtica ni gràcies a la pròpia capacitat, van a petar al bell mig d’aquest desig, sota la cendra.

Tornem a parlar d'educació perquè sempre redescobrim que la podem considerar com a tal en la mesura que educa de la dimensió humana: allò que és original, incandescent, indestructible en l’esperit. L'educació és un fet, i per això hem volgut fixar-nos en com es produeix: ja sigui en situacions extremes, ja sigui en les més habituals, només hi ha un detonador del cor, això és una trobada, una relació viva que tingui la força d’obrir una escletxa en nosaltres. Que sigui capaç de despertar el jo, el centre de tot, «allò més inexorablement gran en l'home», continua Giussani: «l'home com a persona, de qui el més ínfim pensament val tot l'univers».