Vaig decidir inscriure’m a la Fraternitat CL. Vaig acabar la universitat fa alguns anys, però sempre he ajornat la pregunta. D’ençà que vaig començar a participar en la vida comunitària i els gestos del moviment, sempre he estat al·lèrgic a inscriure’m a res, sigui pel meu temperament anarquista o per la meva dificultat a l’hora de lligar-me a res. De manera que, malgrat haver-hi anat sempre, no m’he inscrit mai a l'Escola de Comunitat ni a cap altra cosa.

La setmana passada vaig tenir una conversa amb un amic meu sobre la situació del moviment, les diferents perspectives, la vida en general i li vaig enumerar un seguit d’objeccions i preguntes que tenia. Aleshores em diu: «Simone, tens 28 anys, has de decidir si t'hi quedes o te’n vas, si dius completament que “sí” o que “no”». Ell treballa en el camp de la recerca com jo i, per tant, comparteix les meves mateixes penes, pors, soledats, i preguntes afectives. Però davant meu, hi tenia un home a qui la disponibilitat d’abraçar el moviment l’havia construït, any rere any.

Va ser com una pedra que desencadena una allau: em va fer mirar de cara la meva dificultat d’adherir-me amb tot el meu ésser. Sempre he volgut mantenir un peu fora, una via d’escapada a la vinculació total. Em va obligar a revisar la meva vida, fixar-me en les persones que he conegut i, sobretot, a parar atenció als últims mesos, que comencen a estar farcits de relacions malgrat tots els meus dubtes que la realitat sigui positiva.

Sobretot amb uns amics de la meva Escola de Comunitat amb els quals -a vegades en poc temps- s’ha donat una familiaritat i un bé inexplicables. Han anat “agafant pes” en algunes qüestions i m’acompanyen.
Es tracta d’un seguit de coses que, malgrat el meu cinisme o intel·lectualisme, sempre em planten davant d'aquest fragment del llibre Se puede vivir así?, que rellegeixo una vegada i una altra, i que és potser el més valuós que tinc en aquests moments: «Un alumne de Guido feia poc que anava amb els nostres de CL. El van convidar a una boda d’un amic nostre de Bolonya. En sortir de l'església, li va dir a en Guido: "Però tu ho saps que, per primera vegada, em trobo com a casa?". "Per primera vegada?". “Per primera vegada a casa meva! I ara entenc per què s’equivoca el meu company -referint-se al més espavilat de la classe-: perquè pretén descobrir la veritat mitjançant el raonament, espera elaborar un raonament que li permeti conèixer la veritat. En canvi, la veritat es descobreix de cop i volta, en un instant, en un determinat moment”».

LLEGIR TAMBÉ - Chicago. Tornar a cantar plegats

Sempre m'he dit a mi mateix que, quan fos el moment d’inscriure’m a la Fraternitat, succeiria alguna cosa forta que me’n faria adonar. En canvi, m’he adonat que no faltava res, que la primera llibertat consisteix en una decisió d’abraçar, de treure’s la cuirassa de l'autodeterminació i de la defensa contra la realitat. I em fa somriure que això passi justament ara, en aquest moment de la vida del moviment.
Simone, Milà