L'experiència del sofriment és universal. Pertany a totes les èpoques i totes les regions i cultures. No pas la manera de afrontar-lo. En realitat, si bé l'experiència és universal, el sofriment físic és sempre individual. Soc jo qui pateixo. Pateixo en les meves carns. És una de les coses que més s'ha subratllat en aquests mesos de discussió al voltant de l'eutanàsia: el dret del malalt que pateix, la compassió davant el sofriment individual, traient a la llum històries particulars. No obstant això, el sofriment m'obre a una experiència universal: l'exigència de significat. El dolor desencadena les preguntes: «Per què pateixo? Per què jo? ¿Quin sentit té viure així? ¿Val la pena seguir vivint?».
Davant la pregunta de qui pateix, hi estem tots convocats: totes les cultures, ahir i avui, tots els individus, ahir i avui, totes les legislacions, ahir i avui. La pregunta sobre el significat de viure patint és una pregunta sobre el significat de la vida en si mateix, és una pregunta dirigida a qui viu sa i "gaudeix" de la vida: «¿quin significat té la teva vida?». O el que és el mateix: «Quan tu siguis com jo, ¿valdrà la pena seguir vivint?»
El fet històric que celebrem per Nadal va marcar un abans i un després també en la manera de viure el dolor. Quan els cristians comencen a expandir-se per la Mediterrània porten amb si tant la tradició jueva que s'expressa en els llibres del Gènesi i Job, com l'anunci sorprenent d'un home, Jesús de Natzaret, que ha mort i ha ressuscitat.

(Fes clic aquí per continuar llegint l’article)