«El besa, sense preocupar-se de la seva cara, ni de res (...). He vist quelcom humà i al mateix temps d'un altre món, com un ritu provinent d'una terra molt llunyana (...). Aquesta és la primacia d'amor que vaig veure als ulls d'aquella monja. Una cimera, una alçada destinada a pocs. Únicament per qui no retrocedeix mai davant de la realitat». A l'entrada de l'hospital de l'Infant Jesús, a Roma, aquest petó donat a un nen deforme serà per Daniele, jove empleat de neteja i protagonista de La casa de las miradas -llibre del mes durant els mesos de desembre i gener-, la manera en què es desvetlli, dins d'una vida ja a la deriva a causa de l'alcohol, un factor tan real com inconcebible fins aleshores. Es presenta davant seu un fragment de la realitat a partir del qual pot tornar a començar. Ara pot viure: pot tornar a llençar-se a escriure poesia.

Danié, així com l'anomenen els seus companys de neteja, és Daniele Mencarelli, poeta i autor de la novel·la, i allò que aquí narra és la seva pròpia història durant aquell temps que va passar a l’Infant Jesús. «Saps? La meva vida sempre ha estat un continu estira i arronsa. Entre Déu i jo. Una persecució contínua», diu en un bar prop de l'estació de Términi, on hem quedat durant una hora lliure del seu treball com a editor, abans que esclatés el coronavirus, quan la seva novel·la va publicar-se al seu país.

L'any 2000 tenies vint-i-sis anys, i en feia quatre que la teva vida s'havia perdut en "l’oblit", com dius en el llibre. El teu únic refugi era l'alcohol. Quan la teva mare, un vespre, t’emporta a un pont, disposada a tirar-se amb tu, i et diu: «Així vam deixar de patir d'una vegada per totes», decideixes buscar una feina per intentar deixar tot allò. Què havia succeït abans, en la teva vida?
Vaig néixer en una família treballadora i humil on certs valors sempre s'han encarnat en exemples, en una certa actitud humana, no pas en arguments ni discursos. Déu sempre ha estat implícit, com algú que treballa des de dins. En la meva joventut vaig entrar en una etapa d'autodestrucció, i vaig deixar-me arrossegar per la vida. A això avui en diuen tenir sensibilitat, un mot que no m'agrada gens. Primer vaig deixar els estudis, que després vaig reprendre però canviant d'escola contínuament. Només l'escriptura va romandre sempre al meu costat com una companya fidel.

Com va tenir lloc aquesta «trobada» amb l'escriptura?
Va ser una revelació gràcies a una professora de llengua que vaig tenir a la ESO. Llegint una pàgina de Si això és un home, de Primo Levi, em va adonar-me de la força que tenia l'escriptura, que podia utilitzar-se per a un bon fi. Quelcom que vaig veure més clar més endavant. Després de la selectivitat, amb una beca d'estudis, em vaig matricular en Dret, vaig començar a sortir amb una noia i, fins i tot, tenia la intenció de casar-m’hi. Volia imitar al meu pare i al meu germà, doncs desitjava l'estabilitat que ells tenien. Però només estava seguint un somni que no era el meu. No era la realitat. No era la meva vida. Llavors va començar la gran deflagració: vaig abandonar a la noia i la carrera, vaig començar a prendre drogues i a treballar en mil llocs diferents: venia crèdits, vigilant urbà, comercial de climatitzadors... Tenia dues vides paral·leles... tres de fet, perquè seguia amb la producció literària. Bolcava en els versos tot el meu món.

Vas publicar els teus primers poemes, que es van rebre amb un cert èxit. I de la droga vas passar a l'alcohol.
Vaig deixar la cocaïna al cap d'un any, quan em vaig adonar que estava destrossant als meus pares. Recordo perfectament el moment. Anava al cotxe, em costa bastant parlar-ne, però una força que fins feia un segon abans no sabia que tenia em va fer dir: «ja n’hi ha prou». Però la síndrome del no-res seguia allà, a l'aguait, i vaig començar a beure. Vaig posar la meva vida en perill moltes vegades. Quan vaig acceptar el treball a l’hospital Infant Jesús vaig decidir no emborratxar-me cinc dies a la setmana, encara que al cap de setmana tornés a ballar-la. Va ser gairebé com un pacte amb la vida. Estava en deute amb els meus companys de treball, que m'havien acceptat i en certa manera s'havien fet amics meus. Però torrat corria el risc de posar en perill la seva vida.

Després va succeir quelcom d’imprevisible: vas veure una monja amb un nen, a l’hospital. Llavors vas decidir deixar-ho definitivament.
Molt més que això. En aquell moment vaig permetre que la realitat em revelés alguna cosa. Perquè la realitat sempre revela quelcom. Això pot semblar una mica subversiu en els temps que vivim, on la relació amb la realitat cada vegada està més intervinguda per intermediaris Aquella monja va ser com un catalitzador, en aquell gest afectuós va unificar la meva vida, les meves tres vides. Més que això: la realitat, revelant-se, em va donar esperança.

¿Es pot dir que Déu et va sortir al pas i que el no res va ser derrotat?
Em defineixo com un aspirant a creient que viu moments de comunió amb Déu -sempre ha estat així al llarg de la meva vida- gràcies a l'amor dels que tinc al costat: pares, fills, germans, fins i tot desconeguts. Però, davant de certes manifestacions del no-res, encara no tinc la força ni la fe per afirmar: Déu ho és tot. Per ser sincers, sempre és Déu qui ve a buscar-me. Com diu la meva mare en la novel·la, en el fons li caic bé.

Llavors, què és per a tu la pregària?
Hi ha moments meravellosos en què no és la meva ment, sinó el que veig i el que visc, el que em demana una oració, com una manera d’estar acompanyat. No està dit que hagin de ser situacions negatives. De fet, jo vaig començar a pregar per la grandesa de les coses boniques; com l'amor dels meus pares. És la realitat qui realitza l'oració. Em passa sobretot quan em veig devorat pel no-res i em confio a Déu. En aquests moments apareixen petits signes, moviments gairebé imperceptibles, de gestos que em fan sentir que aquesta oració ha estat acollida. Et sents estimat. Enmig de tot això, jo he tingut la fortuna, millor dit, el talent, de l'escriptura, que és la manera de testimoniar el que he vist, donant veu a qui no la té. La gràcia de viure a l'hospital certes experiències, braç a braç amb els quals treballaven amb mi, va ser un regal tant humà, espiritual i com, en últim terme, literari.

Com el llibre de poesia que Francesco Silvano, president de l'Infant Jesús, et va proposar escriure per parlar de l'hospital.
Si ho penses, sembla impossible. Ell, una eminència de matèria grisa, a qui tots temien, va confiar en un xaval amb l'uniforme de treball i al qual no havia vist mai... Cal valor, aquest tipus de coratge que només tenen els que són lliures.

En quin sentit?
Els que tenen fe coneixen el nivell suprem de la llibertat, que permet mirar més enllà de l'horitzó. Ell no es va aturar davant el judici mundà.

¿El mateix coratge que havia vist en aquell gest de la monja?
Sí, coratge davant l'amor i el dolor, sense reserves, de manera desmesurada com diria sant Agustí. És la capacitat d'acollir-lo tot, fins i tot disset anys després. Quan ens trobem davant la grandesa, davant la bellesa, el primer que fem és activar les nostres eines cognitives, analítiques i crítiques. Rarament intentem parar-nos a mirar i compartir la realitat. Quan penso en aquella monja, gaudeixo de la visió d'aquell moment sense intentar donar-li una explicació, ho visc com a testimoni, és a dir, em deixo cremar pel mateix foc. És com si m'hagués dit: no has de posar les teves urpes mentals i analitzar-ho sinó mirar aquesta grandesa, amor, esperança.

A l’Infant Jesús la vida també està repleta del dolor innocent dels nens. Un dolor que genera ràbia i que fa dir al teu company Giovanni que, si Déu existeix, és injust. Tu en canvi li respons que és la justícia suprema.
Torno al principi de la realitat: en veure el dolor en la seva forma més antinatural, el dolor dels nens -em passa sempre davant del patiment-, vaig sentir per dins aquest impuls que em portava a confiar en l'esperança i en Déu. A l'hospital, en aquest test de la vida, vaig començar a creure més en un Déu bo, un Déu que acull.

Com arribes a dir alguna cosa així?
La força que percebo dins l'hospital és la idea d'un Misteri incognoscible, la consciència de la meva estatura microscòpica respecte a quelcom que ho conté tot. Quan em erigeixo en jutge de la realitat, em veig devorat per ella. Però quan en soc actor, em poso de genolls i puc dir: això no és el que jo pensava. L'experiència de l'hospital ha estat així: no un fer cabòries sobre la realitat sinó resar, i en certa manera testimoniar el que he vist. Testimoniar tots els moments en què Déu es feia patent allí..

Però què vol dir concretament «testimoniar»?
Per a mi és escriure: agrair el que sento per certs moments en què la realitat s'ha revelat. No sempre ha estat així. Aquesta activació del que és humà va arribar amb La casa de las miradas. La mateixa urgència imperiosa amb la qual em vaig posar a escriure després la meva següent novel·la, per explicar una altra part de la meva vida. Ara puc tornar enrere i explicar-ho.