D’ON HA NASCUT TOT AIXÒ
Parlant amb els companys, s’adona de com n’és d’excepcional el fet de moure’s pels altres, tot i que a ella li sembla “el més natural”. Amb aquesta sorpresa als ulls, fins i tot el propi dolor pot convertir-se en «la major riquesa que puc oferir»Treballo en un centre de recerca i, a la universitat, parlo sovint amb companys i alumnes.En aquestes converses m’adono que tot el moviment de gent que s'ha posat en marxa per ajudar i acompanyar a d’altres en aquests moments no és, en absolut, normal. Dins d'aquest carisma, de vegades ens ho pot semblar, però no ho és pas, i quan adverteixo aquesta excepcionalitat, començo a entendre moltes de les coses en les quals tant insisteix Julián Carrón des de fa temps. Podem estar en moviment, però si no anem a l'origen d’allò que ens posa en marxa, perdrà el seu valor, encara que atenguem a moltes famílies.
En el meu camí vocacional, casada i amb sis fills, un dels meus punts de referència ha estat l’exhortació apostòlica Amoris laetitia, que proposa l'experiència de la comunitat i de sortir a buscar el qui pateix, però, a la vegada, la necessitat de ser ajudada. I se m’ha ajudat, en tinc experiència, fins i tot materialment. Per exemple, quan no he pogut quedar-me amb els meus fills, he tingut algú que es quedés amb ells. Això ha anat canviant moltíssim el meu matrimoni, de manera bidireccional. Dos mesos abans del confinament vam acollir una noia malalta que vivia al carrer; una noia de la qual no en sabíem poca cosa. Va ser una experiència dura però ens va fer créixer molt, sobretot en la pertinença eclesial, que és l'única cosa en què realment interessa créixer.
Recordo que l'inici del confinament ens va agafar en una situació familiar i de salut molt complicada. Quan ho vaig explicar a un amic, em va dir: «confia». Em va semblar un consell totalment insuficient, però el vaig acceptar i vam anar a passar el confinament a casa dels meus pares, que té jardí i és més fàcil amb sis nens. Vaig donar el pas, però vivia amb una gran intranquil·litat perquè no podia acollir a ningú a casa dels meus pares. D'aquesta manera es va anar obrint pas la pregunta: què vol dir viure l'experiència de la fe, la vocació al matrimoni, a la família, en aquesta situació? Sentia a parlar del que començaven a fer els meus amics de Madrid, els de Bocatas, que repartien aliments a gent necessitada, i això cada vegada em feia estar més inquieta perquè jo no podia fer el mateix, perquè, per a mi, qui pateix ha estat sempre la possibilitat -d'això sí que en tinc experiència- de viure millor la relació amb els meus fills i amb el meu marit, és un fet.
I si em treuen això, jo em moro, així que tal qual l'hi vaig plantejar al Senyor, i li vaig dir: «això és així i no sé com em respondràs». Vaig començar a custodiar aquesta intranquil·litat, a donar-li espai, a parlar-ne amb amics, i van començar a trucar-nos persones que ja ens coneixien que no tenien menjar o estaven molt soles. Quan parlava amb ells, sempre s'acomiadaven dient: «vosaltres sou la meva família», i no es referien només al meu marit i jo, sinó a aquest lloc a qual pertanyem, al moviment.
Davant les necessitats que ens anaven arribant, sorgia una certa impotència perquè nosaltres no podíem sortir del nostre confinament, però tampoc podia ignorar el que ens demanaven. Mirar cap a una altra banda em semblava com renunciar a viure de la fe, així que un dia el meu marit va començar a compartir aquestes necessitats amb alguns amics i, de seguida, van començar a aparèixer persones que podien fer tot allò que nosaltres no podíem fer.
Jo estic gairebé tot el dia amb els nens, intentant treballar. I des de casa veig com s’hi han sumat un munt de persones, veig que tant l'experiència de ser una família com la de passar per les dificultats del confinament amb sis nens, també permet escoltar el dolor de les famílies, fins i tot sense poder sortir. Però aquesta certesa la tinc, i també implica un mètode. El que hem fet és que cadascú s'encarrega d'algú, de portar-li aliments a casa, de trucar-li, d'estar amb ells, i a partir d'aquí van sorgint més coses. De fet, també hem començat a detectar algun tipus de problema de salut mental, abús, maltractament, en les relacions familiars i amb els nens. Una qüestió en la qual, d'alguna manera, jo sí que puc donar un cop de mà, perquè en això hi estem treballant a la universitat, i estem veient que aquesta situació generarà molt de patiment infantil i l'empitjorament de la qualitat de les relacions. Però fins i tot això m'ha portat a veure que la meva vocació, que el mateix que jo visc en el confinament quan ja no puc més amb els meus fills -perquè ara es barallen encara més que abans-, va configurant una certesa i una experiència que jo també puc oferir a aquestes famílies. El meu propi dolor em permet comprendre el dolor de l'altre. Per tant, tot allò que jo veia a l'inici del confinament com un problema, davant d'aquesta possibilitat de sortida es va desvetllant com una de les majors riqueses. M'adono que el moviment fa d'hospital de campanya per a mi i per a la meva família, i això és el que permet que jo pugui portar aquesta experiència a altres perquè també ells puguin trobar-la.