Barcelona. «Avui Déu es troba allà on veus una presència en la realitat que pot desafiar qualsevol nihilisme»
L’Ateneu Barcelonès, el centre neuràlgic del pensament i la cultura catalanes des de fa gairebé 150 anys, va acollir, el passat 30 de maig, la presentació del llibre ¿Dónde está Dios?30 de maig, la presentació del llibre ¿Dónde está Dios?, del sacerdot Julián Carrón, president de la Fraternitat de Comunió i Alliberament. La sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès era plena a vessar. Moderava l’acte Lluís Bou, president de l’associació PuntBCN, que va presentar l’autor del llibre i els dos convidats: Maria Victòria Molins i Gregorio Luri, dues reconegudes personalitats, l’una en l’àmbit social i caritatiu, i l’altre sobretot en l’àmbit educatiu i pedagògic.
Viqui Molins, religiosa teresiana de 83 anys, dedicada a les persones en exclusió social, «incombustible» en paraules del mateix Lluís Bou, en la seva primera intervenció va confessar que la lectura del llibre havia estat tot un descobriment: «Jo recordo el CL (Comunione e Liberazione) dels anys 70 i 80 a Roma, sempre tan a prop del Papa, movia tanta gent... reconeixo que li tenia una certa enveja i m’amoïnava la seva autoreferencialitat, el seu cofoisme, cert integrisme, com el d’altres moviments apostòlics que llavors proliferaven i dels quals jo havia format perquè era delegada general de l’MTA (Moviment Teresià d’Apostolat) i en coneixia molts. Però en ¿Dónde está Dios?, has contestat tant bé les coses que a mi em preocupaven que vaja, noi, que m’has convertit a Comunió i Alliberament!».
Gregorio Luri, mestre i escriptor, Doctor en Filosofia a la Universitat de Barcelona i llicenciat en Ciències de l’Educació, va enfocar des d’un inici el seu abordatge del llibre mitjançant la dialèctica entre la vida i la llei. «En el llibre deixes clar que el cristianisme no és una posició sentimental davant la vida, Jesús no era un sentimental, però (...) en el mateix passatge de la dona adúltera que estan a punt de lapidar, Jesús li diu “Ves i no pequis més”, indicant una llei; per tant, la llei és important».
Julián Carrón, entomant el comentari de Luri, va respondre: «D’on neix la Llei? El que crida l’atenció del passatge evangèlic que citaves és ¿d’on neix la possibilitat que aquesta dona pugui viure, a partir de llavors, sense trencar la llei? Només pot néixer de la misericòrdia, que és d’on va sorgir». I afegia: «El primer gest de Déu no va ser la llei, va ser això que llegim en l’Èxode: “He vist les penes del meu poble al país d’Egipte (...) Conec els seus sofriments. Baixaré, doncs, a alliberar-lo del poder dels egipcis i a fer-lo pujar d’aquell país cap a un país bo i espaiós, un país que regalima llet i mel” (Ex 3,7). Després d’aquest gest de misericòrdia, el poble d’Israel arriba a la conclusió que no hi ha res de més interessant a fer que “estimar a Déu amb tot el teu cor, amb tota la teva l’ànima i amb tota la teva la força”. Sense aquest context, la llei, en lloc de ser un signe de gratitud, es torna un pes insuportable, com veiem després en els fariseus».
Viqui Molins, interpel·lada per aquestes paraules no va poder deixar de compartir una experiència personal en la seva vocació com a religiosa. «Jo era molt de la llei. Per a mi era importantíssim complir, hi tenia una obsessió. I quan no complia em sentia molt malament. Sempre estava lluitant amb mi mateixa perquè jo volia ser santa i, com que, en aquell temps, això implicava complir amb una sèrie de coses, mai no estava a l’altura. Fins que un dia em vaig enfadar tant amb mi i amb Déu que li vaig dir “s’ha acabat! No vull ser santa! Ara decideix Tu què vols fer amb mi, però fes-ho Tu, perquè jo sola no puc”. Des d’aquell dia soc una mica millor, almenys m’aguanto a mi mateixa sent el que soc i això ja és molt. Ara, ser cristiana ja no és estar-se el dia mirant-se el melic, sinó mirar-lo a Ell».
Gregorio Luri, tot i mostrar-se d’acord amb els seus companys de diàleg, volia seguir aprofundint en la qüestió de la llei, ja que li semblava el fonament necessari d’una estabilitat sense la qual veia impossible qualsevol judici i, per tant, qualsevol ètica. A més, la paraula “desig” sense concretar-se en un què, en una forma, li semblava poc adequada per descriure la dinàmica de l’acció humana, fins al punt de plantejar-se si «quan mirem el present críticament perquè hi trobem quelcom que ens pertorba, això que ens pertorba (que és un fenomen europeu), no és també una herència del cristianisme? I en quina mesura l’oblit de la llei no seria l’apologia d’un desig sense llei?».
Julián Carrón, va voler concretar i posar-li forma al desig. «La qüestió fonamental és “què permet l’estabilitat?”. Ningú no es casa per fregar els plats, ni per la llista de tasques a fer, sinó per l'atractiu de viure la vida en companyia d’un altre, per un tu. Sinó, qui es casaria? (...) Què va fer que a algú com Zaqueu canviés? una mirada i una veu que li va dir “baixa, que avui vinc a sopar a casa teva”. Davant d’això, els fariseus s’exclamen escandalitzats: “Ha anat a hostatjar-se a casa d’un pecador!” (Lc 19,7). Però cap d’aquells fariseus de Jericó, amb la llei a la mà, no havia pogut canviar Zaqueu ni un sol mil·límetre. Únicament una mirada va canviar el cor de Zaqueu. (...) Entenc que això pot semblar més inestable perquè depèn d’un esdeveniment, d’un tu, que no és una llei. Però el cas és si això, inestable o no, té la capacitat de fer canviar. Em sobta que d’un gest de Déu a partir del qual va començar tot, com és l’alliberament d’Egipte, d’aquesta mateixa història de misericòrdia, puguin sorgir els fariseus, però també la Verge Maria. (...) Són mostres, com el que explicava la Viqui, de la facilitat amb què podem reduir el cristianisme a ètica».
Interpel·lada de nou pel que la conversa suscitava, Viqui Molins va posar l’exemple de les benaurances. «És que les benaurances també exigeixen de tu un compromís. Però en comptes de fer-ho amenaçadorament com amb els nens quan els has de dir “no facis això” o “no facis allò”, es presenten com una proposta: “seràs molt feliç si…”. La perspectiva canvia».
I posava també l’exemple de com es feien els vots al noviciat als anys 60, en què es posava l’accent en la renúncia. «Vaig pensar que, al final, l’única diferència que hi havia entre la meva vocació i la de la de la meva germana al matrimoni era que ella renunciava a tots els homes menys a un i jo renunciava a tots. No em feia cap gràcia pensar-ho així. Jo visc el meu vot religiós no com una renúncia, sinó com una opció per una vida que em fa feliç. És molt diferent. Ja sé que sembla filosofia barata, però és que sovint la filosofia barata és molt intel·ligent: per a optar cal estimar molt!».
Lluís Bou, que havia estat gaudint de la frescor del diàleg com tots els presents, va comentar a Gregorio Luri que li havia cridat molt l’atenció que, en un llibre seu, digués que Sant Nihilisme és el dia de Divendres i Dissabte Sant. I que afirmés que allò més universal és la recerca de sentit.
Luri va aclarir aquesta estranya onomàstica afirmant que en el nihilisme no s’hi pot viure i que per fer-nos-en conscients caldria que ens poséssim en la pell d’aquells qui, després de morir Jesús a la creu, es van trobar davant del sepulcre segellat. «Seria el nihilisme de veritat. I tot el que ha succeït fins aquell moment s’acabaria davant la pedra del sepulcre. Crec que cal viure aquests dies de la Setmana Santa així per entendre què significa el Diumenge de Resurrecció».
De seguida Carrón va afegir que per això és tan important que l’Església no hagi censurat el Divendres i el Dissabte Sant, perquè «a la mort no podem respondre-hi amb una explicació sobre el sentit de la mort, només s’hi respon amb Un que viu. I a aquells que estaven davant la tomba segellada només els va valdre trobar-Lo viu. Sense això el nihilisme ha vençut. Si nosaltres podem estar davant del Divendres Sant i del Dissabte Sant, és tan sols perquè l’hem vist viu i el seguim veient viu.» I en aquest punt, Carrón va donar la resposta al títol del seu llibre: «Avui, on és Déu? Allà on veus algú que la seva presència en la realitat pot desafiar qualsevol nihilisme. Algú! No una autosuggestió. Algú que es mou per una audàcia que no ve d’ell».
I el mateix Julián va concloure dient que «l’única cosa que pot respondre al desig de felicitat que ens constitueix, l’única cosa que permet renéixer de les pròpies cendres, és que algú et digui: “Encara que el teu pare i la teva mare t’abandonin jo no t’abandonaré” (Sal 27,10) per citar l’Antic Testament, que no sigui dit. L’únic que pot canviar el cor de la dona que havien de lapidar era algú que li digués “Ningú no t’ha condemnat? (…) Jo tampoc no et condemno” (Jn 8). A partir d’aquest gest de Jesús ella va poder desitjar de nou la fidelitat i el perdó. Quantes vegades hem de perdonar? “No et dic set vegades, sinó setanta vegades set” (Mt 18,21)».
I l’Ateneu Barcelonès en pes es va fondre en aplaudiments.