La fe s’alimenta d’experiències de fe, de trobades amb Crist, que certament a escola de comunitat aprenem a identificar i que compartim. Però, com Sant Tomàs, sovint necessitem posar els dits al forat dels claus en les mans de Jesús i la mà dins del seu costat per tornar a creure.

¿Però quin lloc podem oferir unes famílies carregades de fills com nosaltres a altres famílies o amics perquè junts puguem fer experiència de qui ens salva? I quan diem junts volem dir junts: un moment d’experiència de fe per a nosaltres, per als nostres fills i per a qui sigui que convidem.

Seria pels volts de Nadal que aquestes i altres preguntes que hem anat compartint alguns de nosaltres van acabar prenent forma de proposta, una de ben senzilla i familiar: celebrar una missa i fer un dinar compartit. Només calia decidir on dur-ho a terme.

En aquest punt, és on va entrar en joc la relació que darrerament hem anat estrenyent amb mossèn Peio Sánchez de la Parròquia de Santa Anna de Barcelona. Com sabeu, l’hivern de 2016-2017, aquesta parròquia va obrir les seves portes per acollir i atendre la gent que dormia al carrer durant una forta onada de fred. Els oferia un lloc on dormir i alguna cosa per menjar, però sobretot una relació. Va ser l’inici de l’Hospital de Campanya que segueix en marxa gràcies a la comunitat teresiana del Raval, el rector Peio Sánchez i el seu vicari, i una corrua de voluntaris de totes les edats.

Amb tota la confiança, i amb tota la barra, vam proposar a en Peio de celebrar la missa a la seva parròquia i després fer un dinar de famílies obert als pobres de Santa Anna. Cada família portaria menjar per als seus membres i una mica més per compartir amb la resta. En Peio es va mostrar encantat amb la idea d’asseure’ns tots a la mateixa taula i de seguida va cedir-nos la sala capitular del monestir.

La primera trobada es va fer coincidint amb la festivitat de la Sagrada Família, el 30 de desembre. Vam anar-hi unes quantes famílies, sobretot de Comunió i Alliberament però altres que no, com aquella que els seus fills fan extraescolars amb els meus. Vam celebrar la missa i tot seguit l’àpat sota les voltes gòtiques de la sala capitular. Els nens, després de dinar, van estar jugant pel claustre i els adults vam anar-nos presentant els uns als altres. Cadascú va conversar amb qui va voler i molts dels pobres es mostraven molt agraïts de poder compartir una estona en família. Estan acostumats, ens diu en Peio, que se’ls doni menjar i pel seu compte se’l prenen a soles. Que la invitació fos a compartir i celebrar comunitàriament els va meravellar. I a nosaltres ens meravella que els meravelli, perquè fa saltar pels aires les pretensions de ser els bons de la pel·lícula que ajuden als necessitats i, en canvi, ens posa al servei del que succeeix.

I què va succeir aquell dia? Que hi havia una gran necessitat de cantar, d’expressar allò que bategava entre els qui érem allí celebrant la festivitat de la Sagrada Família. Vam cantar unes nadales, alguns dels pobres van demanar de cantar també i van oferir allò que els bullia dins: “Let all the other names fade away” va entonar un d’ells, i seguia “Jesus, take your place”.

En Peio estava contentíssim i nosaltres també. “El mes que ve ho repetim?” va preguntar. I heus aquí que ja tenim instaurat el primer diumenge de cada mes per celebrar junts que Crist ens acull, ens abraça i ens fa germans els uns dels altres. Crec que no hi ha res més educatiu per als nostres fills i per nosaltres que això.

El passat diumenge 3 de febrer vam fer la segona “missa & dinar de famílies”, alguns repetien, altres eren nous. Alegria i cants. I novament un es descobria germà d’aquell que, si te’l trobessis al carrer de nit, segur que canviaries de vorera. En acabar, en Peio veia la necessitat de trobar-nos i veure junts què està succeint, testimoniar-nos què està passant a Santa Anna i repensar algunes coses de caire organitzatiu per afavorir l’estar el màxim disponibles a allò que passi.

No sabem quin futur tindrà això. Potser un dia ens en cansem i pleguem, o potser canviem la modalitat, qui sap? Mentrestant, ens fem obedients a la realitat i els seus signes. Els forats del les mans de Jesús i la ferida del seu costat són desagradables però ens salven.
Joan i Clara, Barcelona