No es pot viure ni un sol instant sense viure per alguna cosa. Cadascú de nosaltres sap per quina raó viu. Tot home manifesta en el que fa la raó per la qual viu. Qui ha conegut Crist, ja no pot viure per a sí mateix ni morir per a sí mateix. “Si vivim, vivim per al Senyor, i si morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor” (Rm 14,8).

Aquesta és l’experiència que li he vist fer sempre a la meva mare. Amb la seva senzillesa absoluta, ha viscut determinada pel Senyor. No cal cap formació especial, ni cap tipus de preparació, només cal haver estat tocat, com ella va ser tocada, per aquesta gràcia que li ha permès de viure, als nostres ulls, amb aquesta consciència que la determinava en el més profund del seu ésser, més enllà del que ella fos capaç de dir. De fet, la majoria de vegades era de poques paraules, més aviat vivia del do últim de sí mateixa, però en aquest do últim de sí mateixa prevalia aquesta presència, com bé deia una de les meves nebodes, quan en les darreres setmanes li preguntava per ella, per la seva vida i la seva relació amb el Senyor.

En ella veiem la victòria de Crist. “Ja que Crist va morir i va tornar a la vida per ser Senyor de morts i de vius” (Rm 14,9), perquè sigui la seva presència la que domini la vida, perquè sigui aquella presència la que ens mogui també a nosaltres. Per això, com hem dit en el salm “el Senyor és el meu pastor, no em manca res. Ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal. Tu, Senyor, ets vora meu” (Sal 23,4). Aquesta és la certesa que envaeix ara la vida, davant del cos ja fred de la meva mare. Sempre amb la seva tendresa, sempre amb la seva certesa, sempre amb la seva promptitud, el seu escalf humà. Impressiona donar-li l’últim petó totalment freda i, a la vegada, no estar determinat per aquesta fredor, perquè tot el que ella ha viscut és el que hem escoltat en aquest Evangeli: “Pare [aquest és el meu desig], que els qui m’has confiat estiguin amb mi allà on jo estic” (Jn 17,24).

Jesús ha aconseguit contagiar aquest desig a tots aquells que el coneixen. No es tractava simplement del desig de Jesús de tenir-nos a prop, sinó que ha aconseguit suscitar en aquells qui el coneixen el desig de romandre amb Ell. La meva mare no volia cap altra cosa, no desitjava res més. “Però, quan em portes, Senyor, amb tu?”. Tot ha estat travessat per aquest desig, que ja no és només el desig de Crist que visquem amb Ell, com si un hagués de suportar les conseqüències d’aquest seu desig, sinó que és el desig d’estar amb Ell allò que Jesús ha aconseguit despertar en el més íntim de cadascú de nosaltres. Per això, cada vegada que algú que estimem se’n va, l’únic que ens queda és la llàstima de no poder anar-nos-en amb ell perquè, com diu sant Pau, “tinc el desig d’estar amb Crist, cosa incomparablement millor” (Flp 1,23).

Per això, avui, en el dolor de la separació, estem plens d’aquesta glòria que ella ja està contemplant, “[que] els qui m'has confiat estiguin amb mi allà on jo estic i vegin la meva glòria,” (Jn 17,24), finalment, amb tota la seva lluminositat, amb tot el seu atractiu, amb tota la seva capacitat de fascinació, aquella per a la qual hem estat creats i per a la qual som cridats.

Avui agraïm novament al Senyor aquesta certesa que la fe ens comunica per gràcia. Perquè nosaltres no podríem sostenir-nos davant d’una circumstància d’aquesta mena amb una pau, una certesa, com la que ens envaeix ara si no fos perquè Ell venç més enllà de tota resistència. Demanem, doncs, aquesta fe per a nosaltres, perquè els qui restem aquí, els qui encara hem de continuar bregant amb les dificultats normals de la vida, puguem estar determinats per aquesta certesa que avui veiem brillar. I perquè puguem al mateix temps testimoniar-nos que la vida no acaba aquí, que la mort tan sols és aparença, només un pas, és trànsit vers aquella plenitud a la qual tots som cridats. Pregant per ella, demanem que a cadascú de nosaltres també ens sigui concedida la gràcia de poder viure així.