La recerca del petit Julen ens ha tingut a tots en alerta durant gairebé dues setmanes. D’alguna manera, les excavacions per trobar el nen han anat de la mà d’aquell altre excavar en la profunditat del nostre ésser a la recerca de significat. Quin valor té la vida? Per a què naixem? Què és la mort? Són l’atzar i la fortuna els amos de la nostra vida? Aquestes preguntes, que acostumem a tenir mig enterrades i que aquests dies s’han obert camí com entre les bardisses, ja diuen molt de la nostra naturalesa humana. No ha calgut explicitar-les, hi hem conviscut. Qui no s’ha sorprès engegant la televisió, la ràdio o accedint a la premsa digital per conèixer l’última hora d’un nen que ningú no coneix? Però encara crida més l’atenció l’enorme operatiu muntat en la desconeguda fins ara localitat de Totalán. Una obra d’enginyeria que duraria mesos s’ha dut a terme en una mica més d’una setmana. S’han mobilitzat mitjans públics i privats, nacionals i estrangers. Una brigada de miners asturians han viscut a «peu de pou» durant dies, preparats per entrar.

«Què és l’home perquè te’n recordis, l’ésser humà per a donar-li poder?» La pregunta del Salm 8 m’ha vingut al cap recurrentment aquests últims dies contemplant la mobilització del país al voltant de la vida del petit Julen. Les possibilitats de trobar-lo viu eren poques (potser ara ens ho confessem) i, tanmateix, no s’han estalviat esforços de tota mena. Ens separen tres mil anys d’aquell salmista, però la seva pregunta continua donant forma a la nostra pregunta: què és l’ésser humà, tan valuós i tan fràgil?

L’expressió del Salm no és problemàtica i molt menys escèptica. Neix més aviat de l’astorament i l’admiració per les obres de la creació: «Quan miro el cel que han creat les teves mans, / la lluna i els estels que hi has posat». Si comparem la nostra vida, sempre fràgil, amb la immensitat de l’Univers (que avui coneixem millor que fa tres mil anys), neix de forma natural aquesta pregunta, què és l’home perquè te’n recordis? Tot i ser poca cosa només l’ésser humà té consciència de tota la realitat, només ell és l’«autoconsciència» de l’Univers. Misteri entre misteris, que aquests dies es movia entre la maquinària present a Totalán.

Però, com censurar l’esquinç i la perplexitat que ens han vingut quan des de les profunditats del pou han arribat notícies de mort? Ens fem una sola cosa amb el sofrent Job que, enmig del dolor, convertia la pregunta admirada del salmista en un crit de protesta dirigit a Déu: «Què és l’home perquè te n’ocupis tant d’ell, perquè posis en ell el teu interès, perquè li passis revista al matí i l’examinis a cada moment? Per què no apartes els ulls de mi i no em deixes ni empassar la saliva?». Admiració i dolor, grandesa i petitesa, agraïment i proposta, vida i mort, conviuen entre nosaltres. Qui pot penetrar en aquest misteri sense censurar cap dels seus factors?

La pregunta admirada del salmista i el crit punyent de Job no són l’última paraula d’aquella saviesa única d’Israel. Un altre crit, aquest cop de continguda alegria, ens ha arribat el matí de Pasqua des d’aquella mateixa terra, revelant el misteri que ens tenallava: ha ressuscitat! La resposta al nostre desvarieig no prové d’una reflexió més aguda o de la mà d’una teoria consoladora. Ha arribat de la història. Tots hem de passar comptes amb aquest anunci que ha dividit el temps en dos: el que era mort, Jesús, ha ressuscitat. El mateix que s’apropà a aquella dona, vídua, que havia perdut el seu fill petit per dir-li: «Dona, no ploris». En Julen ha mort. En Julen no ha mort.