Fa unes setmanes vaig anar a la sortida de Nadal proposada als batxillers de tota Espanya. La sortida tenia una durada de tres dies i era a Sogorb, un poble proper a Benicàssim, a Castelló. Vam sortir el dia 28 de desembre des de Sant Hipòlit de Voltregà, un poble de Catalunya, i vam tornar el 30.

Anar a la sortida era una proposta que ens va fer el César a tots els batxillers que participem a l’escola de comunitat de St. Hipòlit. Intento anar a totes les sortides que ens proposa el César. Quan vaig a una sortida, més enllà de veure amics de Madrid o d’altres parts d’Espanya, que no acostumo a veure sovint, el que m’ajuda és veure què és el que vull realment per la meva pròpia vida.

En el meu cas, arribava a la sortida del Nadal amb ganes de veure què succeiria i amb l’esperança de poder-me ubicar novament perquè, en el meu dia a dia, se’m fa difícil seguir el meu desig o sorprendre’m per les coses maques que succeeixen al meu voltant. Els dos primers dies vaig ser-hi físicament present, però sense adonar-me’n de res, sense fiar-me del meu cor ni del que se m’estava proposant. Però les coses van canviar la nit de cants: m’encanten els cants, vaig gaudir tant que em vaig despertar davant d’aquella bellesa que tenia davant! En comprovar que si deixo que el meu cor es commogui, jo soc més feliç, el tercer dia sencer vaig estar obert a qualsevol cosa que succeís.

Al final la sortida va valer la pena perquè va passar precisament el que estava buscant: ubicar-me, trobar un lloc en la meva vida. Gràcies a la sortida vaig tornar a tenir clar què és el que vull: ser feliç, i soc feliç quan estic en aquesta companyia que se m’ha donat, el César, la Betta (els meus responsables)… Jo vull viure com ells.
Arnau, St. Celoni