Parlen de la seva vida, preocupacions, alegries i canten nadales (o ho intenten!) per celebrar que ha nascut el nen Jesús. Però això, per mi, no va ser sempre així: durant anys i panys vaig viure aquestes dates nadalenques amb certa tristesa, ja que es convertien en uns dies de forçats àpats familiars, plenes d’una “suposada” -però, en el fons, buida- alegria, que tenien gust de poc. Aquest dolor va fer-se més gran en començar a formar part de l’Església, en la qual vaig descobrir que el Nadal sí que té i viu un sentit i significat nous, tot i que aquestes descobertes no van acabar de penetrar en la vida de la meva família. En conseqüència, durant aquestes dates, seguia amb la sensació de trobar-me fora de lloc i insatisfet. Arran d’aquest desig, vaig començar a buscar amics amb un desig similar per celebrar junts el Nadal, com si fos la meva família.

Per enèsim any consecutiu, hem celebrat el Nadal junts a casa d’una amiga que m’estimo molt; casa que s’ha convertir en un punt de trobada per aquells que, com jo, necessiten entendre en Nadal dins d’aquesta família en la qual s’ha convertir el poble de Crist. Enguany, de bell nou han vingut persones que no coneixíem, però amb les quals ràpidament ha nascut una estranya familiaritat. Ja no soc jo o la meva amfitriona que convidem amics, sinó un grapat d’amics que han fet seva aquesta iniciativa i conviden gent amb la qual volen compartir el Nadal o, senzillament, mostrar una forma diferent d’estar junts. M’adono que, encara que fos molt maco el sopar (parlàvem de com cadascú havia viscut l’Advent, de com ens havíem sorprès reconeixent la presència de Jesús o de quines preguntes i experiències havíem fet últimament) o les nadales, allò que em commou és l’essencialitat del gest. Em trobava entre gent de la qual només puc dir que m’és amiga perquè Ell s’ha fet un nen, i s’ha fet nen portant en sí mateix una promesa impossible: que aquell Déu petit pot respondre al meu desig, a aquella promesa que se m’ha fet. Davant d’aquests amics i d’aquests desconeguts, veia en ells aquesta promesa feta carn i, a la vegada, intuïa l’inici del compliment en la familiaritat que s’està iniciant a donar amb ells. Compliment en la familiaritat, sí; especialment gràcies a quan vaig quedar amb un parell d’amics, abans del Nadal: un em va ajudar a adonar-me del que succeïa arran d’aquest petit gest de sopar junts el vespre del 25 de desembre; l’altre amic em va dir: “jo vaig trobar-me amb Crist per primera vegada en un sopar com aquest”. Quin miracle que les coses siguin noves!
Carta firmada, Barcelona