«El camí és Crist»

Milà, 22 de febrer de 2002

Estimats amics,
La carta que el Sant Pare m’ha enviat en ocasió del 20è aniversari del reconeixement pontifici de la Fraternitat és el gest més decisiu de la nostra història.
Agraïts per aquest signe de profunda paternitat de Joan Pau II, se’ns ajuda amb autoritat a reconèixer l’única línia que ha seguit la nostra història. «El moviment -ens ha escrit el Sant Pare- ha volgut i vol indicar no ja un camí sinó el camí per arribar a la solució d’aquest drama existencial» de l’home que mai no deixa de buscar. «El camí... és Crist. Ell és el Camí, la Veritat i la Vida, que arriba a la persona en la seva existència quotidiana». Per això ara s’obre per a nosaltres un nou inici: demostrar, tornar a demostrar la veritat evident del que, seguint la Tradició de l’Església, sempre hem afirmat. Tal com ens ha escrit el Sant Pare: «El cristianisme, abans de ser un conjunt de doctrines o de regles per a la salvació, és, doncs, “l’esdeveniment” d’un encontre».

Quina feina imponent suggereix aquesta carta! Sempre tornem al principi! És una cosa nova la que ha de succeir, un pas extremadament important per a la nostra història.
Som davant d’una responsabilitat que es va manifestant amb el temps. És urgent arrelar el judici de l’Esperit a la nostra existència, i cadascú ho pot fer ordenadament i obedientment, o bé pot resistir-se amb la pretensió que neix de la pròpia carnalitat. Aquesta pretensió acaba fent-nos incapaços de defensar la nostra serenitat o de combatre contra l’aparent destrucció causada pel que succeeix. Tot depèn que la nostra fatiga sigui una obediència serena i, per tant, constructiva. Originàriament, aquesta fatiga és un sacrifici que segueix Crist, la Seva mort i la Seva resurrecció. Seguir Crist, estimar Crist en tot: això és el que s’ha de reconèixer com la característica principal del nostre camí.

Per tant, cal demanar una gran claredat davant de la nostra responsabilitat. La persona és responsable de tota la Fraternitat a la qual pertany, sigui quina sigui la seva situació actual, de salut o malaltia, d’alegria o de prova. Reflexionar sobre això ens ajuda a captar el valor decisiu que té el nostre camí, sobretot l’Escola de comunitat, mitjançant la qual cadascú pot arribar a tenir una raó motivada del miracle de la seva adhesió. Déu lliura a tothom la invitació de ser avantguarda per a la missió.

L’exemple més gran en aquest sentit és el de qui, entre nosaltres, porta a terme les responsabilitats més importants, també en el camp civil, perquè posin de manifest la novetat pròpia de la nostra història lliurant-se al servei que els correspon. I aquesta novetat no es jutja en primer lloc pel comportament moral de l’individu, sinó pel tipus de responsabilitat que adverteix en el seu servei a la comunitat a la qual Déu el crida. Per tant, que tot responsable intenti portar a terme amb la seva acció un servei de caritat, ja que acceptar la voluntat de Déu deriva del reconeixement de la Seva finalitat última, que és incrementar la vida de tota la comunitat i de l’Església. En primer lloc, la caritat de qui és responsable és oferir una ajuda a tots per viure el seu deure envers el Misteri. Qualsevol home que vol ser germà d’un altre troba en aquesta caritat la raó del seu mèrit.

Per això, la carta del Papa acaba enviant-nos de nou a la missió: la força de la missió es converteix en la força del martiri (testimoni). Encaminem-nos lliurement cap al futur, encara que els altres puguin no acceptar el que som.
Demanem a la Mare de Déu per les nostres misèries i per les del món. En l’aventura de cada dia pot continuar-hi havent entre nosaltres un cert desinterès respecte a la fidelitat de Déu a la nostra història: seria el pecat més gran. La Mare de Déu ens urgeix a col·laborar en la grandesa del pla de salvació de Déu per a tots els nostres germans els homes.

Adherint-me de tot cor i amb força, sento que soc al meu lloc, juntament amb tots vosaltres.