Nosaltres som jueus

Pius XI, en una ocasió que un enviat de Mussolini li va demanar que l’Església de Roma afavorís les lleis racials de Hitler, va contestar-li: “Nosaltres som espiritualment semites” (1938). Certament, cal una lectura culturalment ben fornida per poder dir una cosa així. Tanmateix, la relació entre el poble cristià i la realitat hebraica, culturalment o no, està perfectament indicada en l’avui de la història amb aquesta expressió que va emprar Pius XI.
El que m’ha empès a intervenir és haver-me assabentat pel diari del passat 21 de desembre dels horribles fets ocorreguts a Alemanya per un rebrot de caire nazi: l’explosió d’una bomba al cementiri jueu de Berlín, que ha fet malbé la tomba d’Heinz Galinski, una de les figures més representatives del judaisme alemany.
Aquest episodi m’ha recordat el moment en el qual els jueus van aixecar el crit al cel, per fer entendre a tot el món, a través del martiri de l’Holocaust, l’absurd sacrifici que van suportar per tots. I per a nosaltres, ara, la història hebraica fins a Jesús sosté una concepció de l’home, del seu destí, de la relació amb el món, que el nostre poble pot sentir profèticament analògica a la seva pròpia història. L’Holocaust s’ha convertit en un instrument pedagògic per a tots els cristians. Com un estigma dolorós i injust, la Soah és proposada per la més fervent cultura semita com a element cardinal també per a tota la humanitat, tal i com ha de ser. Així, per a nosaltres, cristians, avui és més certa que mai l’analogia del cas de Crist amb el sentit de l’Holocaust.
Per nosaltres, la pedagogia divina a través del poble hebreu tendeix a ensenyar-nos com a suprem factor del benestar social, la concepció bíblica del Déu únic, creador i Misteri, que traça un projecte en el temps mitjançant el qual, a tot el món, es desplega una dinàmica de la qual brolla la seva recerca de felicitat i de compliment. Déu, l’únic, el totalment Altre que, així i tot, és també el sentit del temps i Senyor de la persona, comprometedor a l’hora de jutjar els poders i els camins de l’home; el Déu únic present en la terra per mitjà del “Temple” (“Vindré a vosaltres al temple”), no només com a símbol de la divinitat, sinó com el lloc en el qual Ell participa de l’existència concreta de l’home, creant el seu poble. I, així, el Temple roman com el lloc suprem per tots els temps i els espais de la història humana. Per afirmar Déu i aquest Temple (tots els homes ho han de fer!) escull un poble: aquell que neix d’Abraham, de manera que la persona és creada per a la salvació del món amb una tasca identificable amb la mateixa tasca del poble.
Aquest poble al qual Déu dona cos en la història per dilatar el coneixement del propi Misteri per tot el món i per tots els temps, “a totes les nacions”, compromet la seva paraula en la visió del fi de la història, en què el poble mateix es trobarà en el dia de Déu, en el qual es compliran les promeses que els jueus han de correspondre amb la seva espera fidel. És l’espera de quelcom que salvi l’home i la humanitat, és a dir, que l’alliberi del fet significativament primer de la història de l’home: el pecat original, una fatiga de la llibertat davant de Déu. I, per això, dolor i “destrucció”. De tal manera que la literatura profètica arriba a la màxima intensitat i profunditat possibles en la consciència del jueu que va fent via.
El subjecte d’aquell “gran dia” tan esperat s’identificava amb el terme servent de Jahvè o Messies. La consciència perspicaç d’un cristià penetrada per la tradició no pot no identificar la seva pròpia existència amb aquesta història. Però quina diferència hi ha? Que, per a nosaltres, el Misteri ha volgut intervenir en la tragèdia de l’home, fent-se home dins el cosmos. Per nosaltres, Jesús de Natzaret és el compliment de l’espera en la qual tot el poble d’Israel ha viscut de forma única en tota la història del món. Però no es tracta d’una presumpció nostra, sinó, més aviat, d’una comparació estupefacta pel fet que se’ns hagi comunicat a nosaltres, pobres homes, el Misteri d’aquella persona, de tal manera que, en mirar la forma històrica dels israelites, seríem més feliços demanant als nostres germans hebreus que ens perdonessin la nostra certesa, mentre que a ells els ha tocat carregar encara tot el pes de la història (pondus diei et aestus) en la seva vida. Però l’esforç de ser fidel a l’espera de Déu es troba també realitzat com a creu en la vida dels creients.
Luigi Giussani (la Repubblica, 2 de gener del 1999)