“Dona, no ploris!”

Movidos por una piedad profunda para con todo el dolor de nuestros hermanos los hombres

Aquella tarda van interrompre Jesús… Va haver de deixar de banda el camí que el portava cap al poble on es dirigia perquè se sentia una dona que havia esclatat en plors, amb un crit de dolor que traspassava el cor dels presents, que els traspassava a tots i va tocar, en primer lloc, el cor de Crist.
“Dona, no ploris!”. No la havia vist mai, no la coneixia.
“Dona, no ploris!”. On podia recolzar-se aquella dona que sentia les paraules que Jesús li dirigia?
“Dona, no ploris!”. Quan tornem a casa, mentre pugem a l’autobús o al tren, quan ens fixem en l’embús de cotxes pel carrer o reparem en el remolí de coses que interessen a la vida de milers i milers d’homes, milions d’homes… Com n’és de decisiva la mirada que un nen -o d’un adult veritablement “adult”- dirigiria vers aquell home que anava al davant d’un grup d’amics i que mai no havia vist aquella dona i es va detenir quan la va sentir i el va copsar la plor! “Dona, no ploris!”, com si ningú la conegués millor, com si ningú la reconegués més intensament, més completament i més decisivament que Ell!
“Dona, no ploris!”. Quan mirem el moviment del món -acabo de recordar-me’n-, el riu d’homes que pensa i es planteja el sentit de la vida, la incògnita sobre el final de la vida no és res més que la incògnita de com es va presentar aquella novetat; la novetat de descobrir un home, un home desconegut que, davant del dolor de la dona que veu per vegada primera, li diu: “dona, no ploris!”. “Dona, no ploris!”.
“Dona, no ploris!”: aquest és el cor que il·lumina la nostra mirada, que la col·loca davant de la tristesa, davant del dolor de tots aquells amb qui ens relacionem, pel carrer o en les anades i tornades del nostre camí.
“Dona, no ploris!”. És veritablement inimaginable que Déu –“Déu”, aquell que sosté el món en aquest moment-, en veure i sentir l’home, pugui dir: “home, no ploris!”. “Tu, no ploris! No ploris perquè jo no et vaig fer per la mort sinó per la vida! Per això et vaig portar al món i t’envolto d’una companyia de gent! Home, dona, noi, noia, tu, vosaltres: no ploreu. No ploreu! Existeix una mirada que us penetra fins al moll de l’os i un cor que us estima fins a l’última profunditat del vostre destí; un cor i una mirada que ningú pot desviar o impedir que manifesti el que pensa i sent, una mirada que ningú pot anul·lar!
“Gloria Dei vivens homo”, la glòria de Déu, la grandesa d’aquell que ha fet les estrelles i que posa en el mar, gota a gota, tot el blau que el defineix, és l’home que viu.
Res no pot suspendre aquest impuls immediat d’amor, d’adhesió, d’estima i d’esperança en Ell perquè es va convertir en esperança per tothom que el va veure i el va sentir dir: “dona, no ploris!”, que va escoltar Jesús que deia: “dona, no ploris!”.
Cap home pot impedir la seguretat d’un destí misteriós i bo! Nosaltres estem junts per dir-nos: “tu: no t’he vist mai, no sé qui ets; no ploris!”. Perquè la plor és, o semblaria ser, el teu destí inevitable: “home, no ploris!”.
“Gloria Dei vivens homo”: la glòria de Déu -per la qual sosté el món i l’univers sencer- és l’home que viu, tot home: l’home que viu, la dona que plora, la dona que somriu, el nen, la dona que mor quan és mare. “Gloria Dei vivens homo”. Nosaltres no volem res més que això, que la glòria de Déu es manifesti al món sencer i arribi a tots els racons de la terra: les fulles i les flors, fins i tot els pètals de les flors i els cors de tots els homes. No ens hem vist mai, però, no obstant això, és el que veiem entre nosaltres, el que sentim entre nosaltres.
Adéu!