Aquella gran força del Papa agenollat

Estimat director:
Veient el Papa demanar perdó per les culpes comeses pels cristians, colpejat com Crist, profeta, i humiliant-se per tota l’Església m’he commogut profundament, així com també els ha succeït a tantes persones els darrers dies.
Demanar perdó em sembla el gest més lluminós i que millor pot aclarir la novetat del cristianisme, doncs marca la neta diferència que hi ha entre el cristià i el no cristià.
Ens és difícil de comprendre la importància d’aquest gest papal, que podria fàcilment veure’s reduït als esquemes del revisionisme històric. No obstant això, no és una finalitat política o propagandística el que mou al Papa Wojtyla. Joan Pau II, provocat per una circumstància favorable -la celebració dels dos mil anys de l’Encarnació-, ha volgut mostrar la veritat de Crist i de l’Església. Aquesta veritat la porten homes de carns i ossos, perquè aquest és el mètode que Déu va escollir per donar-se a conèixer en la història. De fet, el Misteri, que hauria romàs desconegut, es comunica utilitzant el factor humà: Déu va venir al món en forma de nen, al si d’una jove jueva, naixent en la carn, exactament igual que tots nosaltres.
Per tant, cap desproporció, inadequació i error dels homes pot ser objecció per al cristianisme. El límit essencial -que la Bíblia anomena pecat- del qual l’home en fa experiència no és pas una objecció per a la transmissió del cristianisme i per a què aquest es plasmi en la història, perquè cap misèria podrà mai eliminar el fet paradoxal de l’instrument, és a dir, el factor humà; escollit per Déu per donar-se a conèixer.
L’Església és una realitat humana en la qual s’hi poden trobar persones indignes, gent tosca o anodina, a vegades, violenta, homes fràgils i presumptuosos, pares desprevinguts i fills rebels. Però l’Església no és pas el lloc dels fariseus i dels que no pequen. El cristià se sap pecador i, precisament la consciència de ser-ho és el primer i més honest pas que es pugui fer respecte d’un mateix i els altres, si un no es vol convertir ufanosament intolerant i violent.
Per això, el fet de demanar perdó dels homes a Déu és l’acte més pur de l’home que creu en Ell i que es dirigeix vers Déu, com tots els Salms d’Israel ens ho fan evident cada dia.
És, per tant, per afirmar una positivitat, la positivitat de Crist present i vencedor en la història, que l’home demana perdó. I per a què aquesta possibilitat sigui per a tot el món, el Papa s’agenolla, carregant amb les culpes de tots i de cadascú. No jutjant-les en nom d’una moral abstracta o de lleis dictades pels homes, sinó renovant la dinàmica pròpia de la conversió i del perdó, que no és pas debilitat, sinó força que recrea novament l’home davant de la gran Presència. Aquí rau la diferència.
A res més que a Jesús, el cristià està afeccionat. Totes les ideologies tenen un tret en comú pel qual l’home se sap segur: en allò que fa ell mateix i és aquest punt al qual no renunciarà mai ni posarà mai en discussió. Tanmateix, el cristià sap que els seus intents i tot allò que posseeix o fa sempre han de cedir enfront de la veritat. Per això, és l’únic que batalla per la purificació del món i per la justícia. Perquè la justícia és la relació amb Déu, és designi de Déu; doncs, qui ha conegut Crist no s’espera un instant en ajudar al món a ser millor o, almenys, més suportable. Però sap de tot cor que el món sempre el perseguirà, acusant-lo de tot mal.
Agenollat, el Papa no em suggereix una imatge de debilitat; em recorda, més aviat a l’antic Espàrtac, que s’aixeca amb tota la seva estatura humana, realitzant un gest de llibertat i que s’ofereix com un exemple per la felicitat que desitja sempre tot home. Aquest Papa renova en mi i en els meus amics el valor necessari per sostenir l’esperança dels homes.

La Repubblica, 15 de març del 2000