Com es desperten les preguntes últimes?

Suposeu que naixeu, que sortiu del si de la vostra mare, amb l’edat que teniu ara, i amb el desenvolupament i amb la consciència que actualment teniu. Quin seria el primer sentiment que tindríeu, el primer en absolut, és a dir, el primer factor de la vostra reacció davant la realitat? Si obrís de bat a bat els ulls per primera vegada en aquest instant, en sortir del si de la mare, em veuria dominat per la sorpresa i l’estupor que provocarien en mi les coses a causa de la seva simple “presència”. M’envairia per complet un sobresalt d’estupefacció per aquesta presència que expressem en el vocabulari corrent amb la paraula cosa. Les coses! Quina cosa! I que no és sinó una versió concreta i, si voleu, banal de la paraula ésser. L’ésser, no com a entitat abstracta, sinó com a cosa present, com una presència que no faig jo, que em trobo, una presència que se m’imposa.

Qui no creu en Déu no té excusa, diu sant Pau a la Carta als Romans, perquè ha de negar aquest fenomen original, aquesta experiència original de l’alteritat (Cf. Rm 1, 19-21). El nen la viu sense adonar-se, perquè encara no n’és conscient del tot, però l’adult que no la viu o que no la percep, com a home conscient és menys que un nen, està com atrofiat. La sorpresa, la meravella que produeix aquesta realitat que se m’imposa, aquesta presència amb què em topo, es troba en l’origen del despertar de la consciència humana. (…)
En aquest moment jo, si estic atent, és a dir, si soc una persona madura, no puc negar que l’evidència major i més profunda que puc percebre és que jo no em faig a mi mateix, que no m’estic fent ara a mi mateix. Jo no em dono l’ésser, no em dono la realitat que soc, soc quelcom “donat”. És l’instant adult en què descobreixo que depenc d’una cosa distinta. Com més aprofundeixo en mi, si vull arribar fins al fons del meu ésser, d’on sorgeixo? No de mi, sinó d’una altra cosa. És la percepció de mi mateix com un raig que neix d’una font. Hi ha una altra cosa que és més que jo, i que em fa. Si el raig d’una font pogués pensar, percebria, en el fons de la seva frescor, com brolla un origen que no sap què és, però que es deu a una altra cosa distinta.

Es tracta de la intuïció, que en tot moment de la història han tingut sempre els esperits humans més aguts, d’aquesta misteriosa presència que és la que permet que l’instant -el jo- tingui consistència. Jo soc tu-que-em-fas. Només que aquest tu és una cosa absolutament sense rostre; uso la paraula tu perquè és la menys inadequada a la meva experiència humana per indicar aquesta presència desconeguda que és, sense comparació, major que la meva realitat d’home. Perquè, si no, quina altra paraula podria utilitzar?
Quan poso la mirada damunt meu i adverteixo que no em faig a mi mateix, llavors jo, jo, amb la vibració conscient i plena d’afecte que frisa en aquesta paraula, no puc dirigir-me cap a la Cosa que em fa, cap a la font de la qual provinc en cada instant, si no és usant la paraula tu. “Tu que em fas” és, per tant, el que la tradició religiosa anomena Déu; és allò que és més que jo, que és més jo que jo mateix, allò pel que jo soc. Per això, la Bíblia diu de Déu “tam pater nemo” (Cf. Dt 32,16; Is 63,16; 64,7; Mt 6,9; 1 Cor 8,6; 2 Cor 6,18), que ningú, no és tan pare, perquè el pare que coneixem en la nostra experiència és algú que em dona l’empenta inicial a una vida, que, des de la primera fracció de segon en què rep el seu ésser, se’n separa i va pel seu compte.

Jo era encara un capellà molt jove, quan una dona va començar a venir regularment a confessar-se amb mi. Durant algun temps vaig deixar de veure-la i, quan va tornr, em va dir: “He tingut una nena, la segona”. I, sense que li digués res, va afegir: “Si sabés quina impressió! Just m’adonava que havia nascut, ni tan sols vaig pensar si era nen o nena, si estava bé o malament, que la primera idea que em vingué al cap fou aquesta: ja comença a allunyar-se!”. En canvi, Déu, Pare en tot instant, m’està concebent ara. Ningú no és pare d’aquesta manera, engendrant constantment els seus fills.

La consciència d’un mateix, quan aprofundeix, percep en el fons de si un Altre. Això és l’oració: la consciència d’un mateix en profunditat fins al punt de trobar-se amb un Altre. Per això, l’oració és l’únic gest humà en què l’estatura de l’home s’expressa totalment. El jo, l’home, és un determinat nivell de la natura en què aquesta s’adona que no es fa per si sola. Així que el cosmos sencer és com una gran perifèria del meu cos, sense solució de continuïtat. També es pot dir d’aquesta altra manera: l’home és aquell nivell de la natura en què aquesta arriba a tenir experiència del seu propi caràcter contingent. L’home experimenta que és contingent: subsisteix gràcies a una altra cosa, ja que no es fa a si mateix. Estic dret perquè em recolzo en un altre. Soc perquè se m’està fent. Com la meva veu, que és eco d’una vibració meva: si freno la vibració, la veu deixa d’existir. Com la deu, que deriva tota de la font. Com la flor, que depèn totalment de la força de l’arrel.
Així, doncs, ja no diré “jo soc” conscientment, de total acord amb la meva estatura humana sinó identificant-ho amb “jo soc fet”. D’això en depèn l’equilibri últim de la vida. Així, doncs, ja que la veritat natural de l’home, com hem vist, és el seu caràcter de criatura, l’home és un ésser que existeix perquè contínuament és posseït. Per això només respira obertament, només se sent en forma i està alegre, quan reconeix que un Altre el posseeix.

La consciència verdadera d’un mateix està molt ben representada pel nen quan està entre els braços del seu pare i de la seva mare: llavors pot posar-se en qualsevol situació existencial amb una tranquil·litat profunda, amb la possibilitat d’estar alegre. No hi ha cap sistema curatiu que pugui assolir això, si no és mutilant l’home. Doncs ara, amb freqüència, per llevar el dolor de certes ferides, a l’home, se li censura precisament la seva humanitat. Per aquest motiu podem dir que tots els moviment dels homes, en la mesura que tendeixen a la pau i al goig, es fan en recerca de Déu, d’Allò en què radica la consistència definitiva de la seva vida.