Al Sant Pare

Santedat:
El començament d’aquest any ha estat marcat per les paraules que vostè va pronunciar al missatge per la Jornada mundial de la pau, especialment quan va parlar del cristianisme com a “victòria” de l’amor de Crist i del compromís de cadascú per afanyar-se a fer-ho, doncs és el que desitja en el fons el cor de tots.

Pel que fa a nosaltres, no podem deixar de sentir l’apressament per aquesta invitació en començar l’any en què celebrem el cinquantè aniversari d’aquell començament inesperat, que va sorgir i s’ha desenvolupat com un “moviment” de milers de persones, joves i no tan joves, per tot el món, a partir de les primeres persones que vaig conèixer a l’octubre del 1954, a l’educació secundària en una escola milanesa, on vaig demanar-hi poder ensenyar classe de religió.
Una pregària de la Litúrgia ambrosiana il·lumina prou el que sentim en aquests moments:
Domine Deus, in simplicitate cordis mei laetus obtuli universa.
Et populum Tuum vidi, cum ingenti gaudio Tibi offerre donaria.
Domine Deus, custodi hanc voluntatem cordis eorum*.

Supliquem al Senyor la fidelitat a la nostra companyia, que es converteix en sacramental pel fet de pertànyer a l’Església, en la mesura en què és reconeguda com a do imparell i singular.
Sento l’apressant deure de confiar novament a la Seva Santedat l’emoció summament profunda, vibrant com mai en el meu cor, que va despertar un judici autoritzat i clar sobre la nostra experiència d’aquests cinquanta anys, quan, en la carta que em va dirigir l’11 de febrer del 2002, en ocasió del vintè aniversari del reconeixement de la Fraternitat de Comunió i Alliberament, va escriure: “el moviment ha volgut sempre i vol indicar no pas un camí, sinó el camí per arribar a la solució d’aquest drama existencial. El camí és Crist”.

No només mai no vaig pretendre “fundar” res, sinó que crec que el moll del moviment que he vist néixer consisteix en haver sentit la urgència de proclamar la necessitat de tornar als aspectes elementals del cristianisme, és a dir, a la passió pel fet cristià com a tal, en els seus elements originals i prou. I, potser, precisament aquest punt ha obert imprevisibles possibilitats de trobades amb representants del món jueu, musulmà, budista, protestant i ortodox, des dels Estats Units fins a Rússia, amb un ímpetu d’abraçar i valoritzar tot allò bell, bo i just que hi ha en qualsevol que visqui aquesta pertinença.
La qüestió capital del cristianisme avui, tal i com la Seva Santedat va anunciar suggeridorament a la Redemptor hominis, encíclica programàtica del seu pontificat, és identificar-lo com a fet –l’esdeveniment de Crist– i no pas amb una ideologia. Déu s’ha dirigit a l’home, ha parlat amb la humanitat, però no amb un discurs que, en última instància, pugui considerar-se una troballa dels filòsofs i dels intel·lectuals, sinó com a fet que ha esdevingut, i del qual se’n fa experiència.
Ho va expressar la Seva Santedat a la Novo millenio ineunte: “no, no serà una fórmula el que ens salvi, però sí una Persona i la certesa que Ella ens infon: jo estic amb vosaltres!”. Si per alguna cosa es caracteritza la nostra passió educativa i comunicativa és per un continu reclam a aquest focus inefable de l’experiència cristiana, en el qual molts no hi reparen -donant-lo per descomptat, com si fos una premissa òbvia.

Dins del gran camí de l’Església, i de la fidelitat al Magisteri i la Tradició, hem volgut sempre portar la gent a descobrir -o a veure d’una manera més fàcil- com és present Crist. Per aquest motiu, el camí per arribar a obtenir la certesa que Crist és Déu, per no dubtar que és veritat el que va dir Jesucrist de sí mateix, troba la seva veritable resposta en l’actitud dels apòstols, que es preguntaven sempre: “però qui és aquest home?”, en tant que la seva experiència humana estava provocada pel caràcter excepcional d’aquella presència que havia entrat a les seves vides.

En la carta a la Fraternitat, la Seva Santedat va escriure també que “el cristianisme, abans de ser un conjunt de doctrines o de regles per la salvació, és l’esdeveniment d’una trobada”. Durant cinquanta anys hem esta apostant-ho tot en aquesta evidència, doncs, precisament l’experiència d’aquesta trobada és l’arrel de tantes vocacions cristianes que neixen entre nosaltres -al matrimoni, al sacerdoci, a la virginitat- i del floriment de persones seglars compromeses amb una creativitat que entra a la vida quotidiana segons les tres dimensions educatives que sempre hem assenyalat des dels inicis: la cultura, la caritat i la missió.

Per aquest motiu, no ens sentim portadors d’una espiritualitat singular, ni advertim la necessitat de distingir-la de les altres. Domina en nosaltres l’agraïment per haver descobert que l’Església és una vida que surt a l’encontre de la nostra vida: no és un discurs sobre la vida.

L’Església és la humanitat que viu la humanitat de Crist, la qual cosa estableix per a cada un de nosaltres el valor que té el concepte de fraternitat sacramental que, no obstant sigui difícil de comprendre en la seva totalitat, indica, evidentment, una altra profunditat i gruix de vida.

Per tant, m’atreveixo a entrega a les seves mans el desig de poder servir l’Església amb el nostre carisma, a través de la inadequació dels nostres límits humans. Però, precisament els nostres límits ens impel·leixen a la responsabilitat de la conversió, del canvi de mentalitat i d’humanitat.
Pel fet que som contínuament extrets del no res i se’ns fa entrar en l’ésser, mirem Maria, que la seva Santedat ens recorda constantment com a camí i mètode per assolir una familiaritat amb Crist més gran: com acostumem a repetir amb l’“Himne a la Mare de Déu” de Dante -s’ha convertit en una pregària quotidiana-, Maria és “font inexhaurible d’esperança”.
Tendir al bé i a la conversió és la finalitat de cadascú de nosaltres, que Crist ha fet possible. Per això, la conversió a Crist i, en conseqüència, a la seva Església, és la font inexhaurible d’on mana l’esperança que incideix en la vida concreta i per la qual es pot donar la vida, tal com fan els màrtirs cristians. Però sembla que aquesta fe, en els últims segles, miri la vida diària i consideri el treball humà com a quelcom despullat de valor etern i amb una esperança real. Per aquest motiu és precís que cerquem la glòria del Verb diví en l’enfocament que donem a cada cosa i en l’impuls amb el qual les conquerim, i que la salvació que Crist ha portat -encara que sigui a través de la creu- irrompi en l’aurora de tots els dies.

Santedat, que el vers de Dant “aquí ets un migdia esparpallant-se de caritat” es faci realitat en totes les relacions que se li concedeix establir al poble cristià, sota el guiatge de pastors que sàpiguen invocar l’Esperit de Crist per mediació de Maria.
El nostre moviment, que l’Esperit de Crist ha suscitat i creat en l’obediència i en la pau, inspiri fraternalment tota la societat cristiana, de tal manera que, allà on la fe sigui proclamada, pugui trobar vestigis de la santedat de la Mare de Déu: “Misericòrdia en Tu! En Tu pietat! En Tu magnificència! En tu s’aduna tota cosa creada que és bondat!”

Imploro la seva benedicció, em confesso obedient fill de la Seva Santedat.

Sac. Luigi Giussani
Milà (Itàlia), 26 de gener de 2004

*Senyor Déu, en la senzillesa del meu cor, t’ho he donat tot amb alegria. I he vist el teu poble reconèixer amb un goig immens l’existència com un oferiment a Vós. Senyor Déu, guardeu aquesta disposició del seu cor”.