Un miracle d’unitat

Sobre el judici comunional
20 de març de 1982

La pregunta més freqüent apunta al judici comú, a la manera d’arribar al judici comú. Per què fa falta fer un judici? Perquè el judici guia, marca el camí. Però hi ha quelcom que ve abans que el judici: l’amor al camí i la voluntat de recórrer-lo. No és gens banal, perquè si no estiméssim el camí, el judici es convertiria en quelcom que no ens importa, o en expressió de l’amor propi, en la recerca de l’amor propi. Quin és el nostre camí? El Senyor digué: «Jo soc el camí». El camí és l’aprofundiment en la nostra relació amb el Senyor, és a dir, l’aprofundir en la memòria que envaeix i determina tota la vida. És el sentiment que expressa sant Pau al final del vuitè capítol de la carta als Romans.
Per tant, abans de valorar la paraula “judici” i provar de definir d’on neix o d’on hauria de néixer, hem de parar atenció al punt del qual partim, és a dir, observar si partim d’aquesta recerca de Crist, de la memòria de Crist o no. Perquè si aquesta memòria és feble, la donem per descomptada; és habitual i aliena al dinamisme que ens porta a emetre un judici.
Podem utilitzar una paraula que ara està una mica de moda entre nosaltres per ser de l’escola de comunitat d’aquest any (Luigi Giussani, Moralidad, memoria y deseo, Ed. Encuentro, Madrid 1983; ndr.): ‘pertinença’. El judici neix de la consciència de pertànyer que tenim, està lligat a la consciència de pertinença. A qui pertanyo? A qui pertanyem? El judici neix sempre de la resposta que donem a aquesta pregunta. Si estàs en camí, pertanys a aquest camí, al camí que és Crist. I, si estàs en camí cap al teu Destí, pertanys al camí que és Crist.
Després diem que el judici ha de ser comú. Evidentment, el terme ‘judici comú’ significa ‘judici comunional’, perquè si no, significaria un judici que tothom comparteix, sobre el qual tothom està d’acord; i això, a més de perillós des del punt de vista de la seva eventualitat (gairebé mai succeeix), seria també “indecent” des del punt de vista del camí, perquè significaria que no existeix el signe de quelcom més, és a dir, no hi hauria mai obediència. ‘Judici comú’ significa ‘judici comunional’. Què indica aquesta expressió? Indica un judici que neix de la comunió que vivim entre nosaltres. El judici comunional expressa la comunió que es viu, una vida de comunió.
Què vol dir una vida de comunió? Una vida compartida per viure la memòria de Crist. Perquè a la fraternitat, en la companyia fraternal, la presència de Crist és més pedagògica, es comunica de manera pedagògicament més eficaç i s’assimila d’una manera més viva i segura. Si es viu la comunió fraternal, llavors es pot parlar d’un judici veritablement comú. Si no es fa l’esforç de viure la vida de comunió, el judici comú serà la llera d’una pretensió, on pretendrem afirmar el nostre punt de vista.
Això significa que el lloc on es forma el judici comú és l’expressió del desig comú, de l’esforç comú per identificar el camí que la companyia ha de prendre per ajudar a cadascú –i per tant a mi, en particular– a comprendre i estimar Crist.
Fins i tot quan parleu de l’estable i dels camps no ho feu perquè sigueu “maruse” (com es diu en el dialecte de Milà; “maruse” vol dir “tractant”), sinó perquè busqueu Crist. Per decidir si una finestra va aquí o allà s’ha de tenir això present, no perquè hi tingui a veure directament, sinó perquè té a veure amb el motiu pel qual t’interessa la finestra; i aquest motiu pot aportar suggerències i diferents punts de vista o determinar una sensibilitat diferent en parlar de la finestra. «Crist tot en tots» és la fórmula de la vida cristiana i, per tant, de la vida monàstica que és signe gairebé sacramental de la vida cristiana.
Com es forma aquest judici comú? Ja he dit dues coses que són les més importants:
1) la primera és que per emetre un judici s’ha de viure l’amor a Crist perquè som en aquest camí per això;
2) en segon lloc, per fer un judici s’ha de viure la vida comunional. Només així el judici es converteix en expressió de l’amor que tenim per la vida en comú.
I com a pas següent,
3) un judici és obra de la intel·ligència, o de la consciència.

A) Per tal que un judici sigui veritablement un judici comú i neixi com a judici comunional fa falta que cadascú tingui la possibilitat, la llibertat i la sinceritat d’expressar el propi parer. Per això cal salvaguardar la llibertat i la sinceritat per expressar el propi parer tenint en compte el que he dit abans. És a dir: hom expressa el seu parer per amor a la realitat comuna que viu quotidianament, que cada dia intenta viure. Si una mare o un pare s’interessen de veritat pels seus fills “se’ls aguditza també el cervell” –com se sol dir–, s’adonen amb més agudesa de les necessitats dels fills. Si estimem la nostra vida en comú (com la primera forma del cos de Crist al món, la que ens toca més de prop) –aquest és el problema–, llavors cadascú (segons el seu temperament i formació) tindrà un cert tipus d’exigència i, per tant, farà un judici determinat: tan de bo tingui llibertat i sinceritat per dir-ho! Perquè el primer factor de la gènesi d’un judici comú és que cada individu pugui expressar el seu parer.
Però –insisteixo per tercer cop– no és “el parer pel parer”; és el parer d’algú que viu la comunió i que parla per passió envers la vida comunional.

B) En segon lloc, cadascú ha d’estar atent a la intervenció de l’altre per adonar-se del que diu el Senyor com a novetat, del que el Senyor li ofereix a través de l’altre per tal que sigui útil per a un mateix dins de la vida de comunió o per a la comunitat en la qual viu.
Un dels símptomes que l’amor propi és fatu i va, i ho destrueix tot, és que quan algú s’ha format una opinió sobre quelcom no es deixa ni tan sols fer pessigolles pel que escolta: els altres poden parlar tant com vulguin, ell els escolta, però les raons dels altres no l’afecten, no el provoquen, no el qüestionen; tant és si els altres no parlessin!
En canvi, el primer símptoma que el judici comú és un acte de conversió (aquí introdueixo una altra idea: si el judici comú no coincideix amb un gest de conversió, deixa de ser un judici cristià) és que, tingui l’opinió o la certesa que tingui, hom està disposat a captar, a comprendre i a valorar el que hi ha de bo en la intervenció de l’altre, disposat a completar la seva opinió, a rectificar-la o a canviar-la.
Cristianament parlant, no pot existir un judici que no participi del “Judici” que és Crist. «El Senyor ve a jutjar la terra», i quan això es manifesti al judici final, farà canviar fins i tot les portes i les finestres, farà canviar la manera de conrear els camps i els horts, ho posarà tot al seu lloc. Tot judici ha de ser emès amb la consciència que pertany al Judici que s’està fent sobre el món, al Judici que és Crist. Per això, són actes de conversió tant l’amor a la veritat que ens porta a expressar la nostra opinió, com l’atenció a les raons dels altres, que ens permet construir i demostra que busquem el camí, que intentem fer-lo.

C) Però hi ha un tercer factor. La conclusió podria establir-se per majoria; tanmateix, hem de tenir en compte dues coses.
1- El que és vertader o fals no s’estableix per majoria; allò vertader és el més vertader, mentre que la majoria es deu a una decisió. Que important que és que qualsevol decisió neixi del que hem dit abans, i no de la nostra tossuderia o de la defensa del nostre punt de vista!
2- El segon aspecte que caracteritza un judici, fins i tot establert per majoria (si la regla estableix que existeixi una majoria), és que ha de convertir-se en obediència com la de Crist al Pare, en subjecció, encara que no tingués la mateixa opinió! (almenys en l’agonia... però tampoc abans!).
Fins i tot si una decisió es pren per majoria, és necessari que es converteixi en obediència. En efecte, un judici comú no afecta només les coses, sinó a una valoració, expressa una valoració. Per tant, com que el judici comú implica una valoració –sempre la implica!–, en qualsevol cas ha de canviar quelcom en nosaltres, ha d’aportar-nos quelcom diferent, fer-nos comprendre alguna cosa més.
Tot això succeeix de manera emblemàtica quan la decisió és del Superior. Un judici, en una realitat de comunió, ha de tenir sempre un origen i una gènesi comunional. Pot ser formal o informal; formal quan es convoca a tothom i cadascú expressa el seu parer, o també informal, implícit, perquè el Superior –en prendre una decisió o fer un judici–, havent-ho de fer ell (en algunes circumstàncies en les quals no es pot o no és convenient reunir tothom), no pot deixar de tenir en compte les opinions de tots i intentar partir de les posicions que existeixen a la casa. Però ara no vull centrar-me en la forma; vull insistir que, quan el judici comunional s’expressa mitjançant el parer del Superior, frega el súmmum de la claredat, de la seguretat –i, per tant, de la pau– en l’obediència.
Sobre aquest punt potser cal afegir una observació: si es vol que el judici sigui comunional, també el que respecta al Superior com a tal, és necessari tenir confiança amb el Superior, és a dir, ser fraternals amb el Superior; fa falta dir-li les coses, expressar-li el propi parer, perquè així la idea que ell es fa és més comunional.

D) L’últim punt. Com que sense judici, sense un judici, no hi ha decisió ni construcció, al dimoni li interessa debilitar el judici. El judici és el que jutja (en el sentit de ‘condemna’) el diable, és el que treu del mig el maligne: el treu del mig perquè construeix. Un judici sobre tu combat la mentida que hi ha en tu, et demana canviar. Per això, per al diable el judici és un destorb; tracta doncs constantment de debilitar i buidar el judici. Com? En primer lloc, fent que hom se’n desentengui; és clar que seria estúpid que algú que viu en comunitat es desentengués del judici; això pot succeir quan algú comet un pecat, però no és d’això que vull parlar; vull al·ludir a coses més subtils: s’accepta el judici comú, fet per la majoria o pel Superior, però amb una reserva evident, en el sentit que un l’accepta tot meditant com fer girar la truita, com subvertir el resultat de la batalla. Així s’obeeix només formalment. Pot passar algun cop, en casos d’extrema prudència, que quelcom ja decidit, una elecció presa, es revisi en funció d’una altra elecció que la canvia. El nostre amor propi o individualisme davant de totes les decisions –si “no hi estem d’acord”– espera el moment propici de canviar la decisió o ignorar-la.





I si, fins i tot acceptant el que ha decidit el Superior, algú en consciència creu que no pot oblidar la seva opinió i creu que aquesta qüestió és tan delicada i tan important que requereix revisar la decisió ja presa?
Llavors, primer de tot, intentarà d’identificar-se amb les raons del Superior o de la majoria, perquè la veritat es comunica de múltiples maneres. En segon lloc, s’adherirà amb tot el cor al que s’ha decidit oferint a Déu el sacrifici de si mateix.
I tercer, no viurà esperant el moment de la revenja, sinó que amb discreció i humilitat repetirà al Superior (al seu temps, en el moment oportú) la seva opinió: «Miri, crec que... pensi-hi una altra vegada». I amb molta més discreció podrà tornar-ho a dir a la comunitat; en qualsevol cas, amb una humilitat que sobretot fa que no ho repeteixi cada cop que parla. Perquè si s’ha madurat una decisió cal deixar en mans de Déu el temps per madurar-la i tirar-la endavant; expressaré la meva opinió, la tornaré a expressar –si em sembla tan clara– després d’un temps; perquè si no...
De totes maneres, en la mesura en la qual roman a la meva consciència, amb humilitat però amb tenacitat, ho diré al Superior. I a la comunitat ho diré de manera que no creï escàndol, i això depèn de la manera de fer-ho, de la humilitat que em mogui a fer-ho (vosaltres ja n’heu tingut una bona experiència, bons exemples). Una idea pot ser fantàstica però no construeix res si l’únic criteri d’actuació és aconseguir que sigui acceptada; no construeix! Al capdavall també la decisió per majoria és una obediència. Si a algú li costa massa acceptar aquestes coses, o bé és perquè està començant el camí, o bé és el símptoma que ens estem empantanegant en la vanitat. Només una cosa importa: no és tan important anar per aquí o anar per allà... pot ser que sigui millor anar per allà, però si s’ha decidit anar per aquí s’arriba igualment; és més, és millor si s’obeeix. Els dos primers punts dels quals hem parlat són els més importants per salvaguardar el judici comú.
La moralitat és fer-ho tot per quelcom més gran que és Crist, com afirmàvem a Moralidad: memoria y deseo. I què és el contrari? El contrari de la moralitat –és a dir, la immoralitat– és actuar de manera reactiva. I què és actuar de manera reactiva? En l’àmbit de la intel·ligència és l’opinió, en l’àmbit de la pràctica, l’instint.
Ai de nosaltres si adorem la nostra opinió en lloc de Crist!
Tanmateix, l’Esperit de Crist guia una comunitat a través del “cap” dels individus, de la seva consciència, a través de l’experiència dels individus; per tant, posar en comú l’experiència, amb el Superior i entre vosaltres, contribueix a crear un context en el qual emergeix el judici comú. D’aquesta manera, fins i tot quan el Superior ha de decidir personalment, gairebé sense adonar-se’n, el judici emergeix del que percep, de l’ambient que percep, de l’experiència comuna que es viu.

Com m’he de comportar quan veig que existeix confusió, no sobre un sol punt, sinó en tot, és a dir, en plantejar els problemes, en el desordre de les decisions, en la falta de claredat del judici? M’adono que si hi hagués d’intervenir seria pitjor i, en no veure la solució, tinc la temptació de fer-me enrere...
Per sobre de tot, com que el Senyor t’ha posat en aquest tren, t’hi quedes. T’ha posat en aquesta companyia i hi romans: per això l’amor a Crist i la memòria de Crist –buscada en aquestes condicions– et fan caminar i madurar més que si tot fos clar i net; perquè el més important és que tu maduris davant de Crist i, pel que respecta al govern de la casa i de la comunitat, la comunitat fa el que pot. Si tinguessis una idea més clara que els altres l’expressaries; però com que no la tens, encara que hi hagi molta confusió, com que s’ha de viure, es fa el que es pot i s’avança junts. Però quan hom està en aquesta situació pot ser útil demanar consell a una persona cabal, demanar ajuda; també hi havia moments en què el poble d’Israel vivia en un núvol complet, no en aquell que el guiava, sinó el que li impedia fins i tot veure la batalla...
Però no heu de tenir ressentiments entre vosaltres per allò que no aconseguiu fer. Seria com culpar als altres de quelcom que ja els fereix, perquè no comprendre bé ja és una ferida... Ànim, sou afortunats!