Don Giussani i el desfici dels joves. L’home desitja sempre l’absolut

Quan l’editorial Rizzoli em va demanar que escrigués un breu prefaci per a la nova edició de Realtà e giovinezza. La sfida (Los jóvenes y el ideal, Ediciones Encuentro), vaig tornar a rellegir la premissa al llibre escrita per don Giussani el 1995. I em vaig quedar estupefacte de com de pertinents eren les seves paraules a la situació actual, fins a tal punt que m’ha semblat superflu afegirhi res més; qualsevol altra paraula afegida hagués tingut com a conseqüència distreure l’atenció del lector respecte a aquell primer judici. Per això, en aquestes poques línies em limitaré a posar de manifest el valor de la reflexió de don Giussani en relació al context actual.
També avui el poder exerceix una fascinació sobre els joves. Quants d’ells, sense adonarse de fins a quin punt redueix les seves exigències elementals com a homes, es deixen emportar per l’esperança que, secundant les promeses del poder, aconseguiran satisfer el compliment que busquen els seus cors! Òbviament, avui en dia aquestes promeses ja no tenen el rostre del passat (pensem en els totalitarismes del segle XX: nazisme, feixisme i comunisme), sinó el del populisme, el del nacionalisme o el de l’home fort, per no parlar de les noves formes d’influència que exerceixen les xarxes socials.
Tot i que el rostre del poder hagi canviat, la seva capacitat per atraure les noves generacions roman intacta. Així, les xarxes socials –que representen tanmateix una gran oportunitat comunicativa– fins i tot l’han incrementat, donant-li una força de penetració directament proporcional a la debilitat de resistir-s’hi. A vegades els pares se sorprenen davant de certes actituds dels fills, sense adonar-se que es tracta de la conseqüència lògica de l’angoixa que els han transmès en el seu “esforç desesperat” d’assegurar-los un futur sense riscos. I a quin preu! Tot conspira per empènyer-los a fer callar les seves exigències, menyspreant –fins a gairebé anul·lar– la dimensió autèntica del desig dels joves.
Qui podrà oferir als nostres joves una aportació real en una situació tan estesa, en la qual qualsevol intent d’establir algun límit ha resultat un fracàs absolut? Només homes que esdevinguin per a ells una provocació tan gran que els despertin les exigències fonamentals que ja han sigut reduïdes pel món que els envolta.
Homes que no es rendeixin, com testimonia Ernesto Sabato: «Sempre m’han criticat per la meva necessitat d’absolut, que d’altra banda apareix en els meus personatges. Aquesta necessitat travessa com un riu la meva vida, més ben dit, com la nostàlgia d’alguna cosa a la qual mai he arribat […] Mai he pogut calmar aquesta nostàlgia, domesticar-la, dient-me a mi mateix que durant la meva infància hi havia hagut un temps d’harmonia; tan de bo hagués pogut ser així, però no». L’escriptor continua: «Per a mi, la nostàlgia és un enyorament que no es pot satisfer mai, el lloc que mai arribaré a veure. Però és el que haguéssim volgut ser, el nostre desig. És tan cert que no podem arribar a viure-ho que podríem arribar a creure que queda fora de la natura, si no fos que qualsevol ésser humà porta dins de si mateix aquesta esperança de ser, aquest sentiment d’alguna cosa que ens manca. […] La nostàlgia d’aquest absolut és com el teló de fons, invisible, incognoscible, però amb el qual confrontem tota la nostra vida». Només homes a l’alçada del propi desig podran realitzar la tasca que hauria de portar a terme l’educació, com subratlla don Giussani: «Aquest és el camí principal per retrobar les preguntes que constitueixen l’home: trobarse amb persones en les quals aquestes preguntes determinin sensiblement una recerca, obrin a una solució, provoquin pena o joia. Llavors el munt de pedres rodola i desapareix».
Qui tingui la sort de trobar-se al llarg del camí amb homes que li retornin la pròpia humanitat, aquella nostàlgia que constitueix el fons invisible, però real, de l’existència, podrà tenir a l’abast l’instrument per confrontar-se amb tot allò que se li presenti en el camí de la vida. Només amb aquest anhel mai satisfet que s’anomena «cor», el jove podrà desemmascarar la pretensió totalitzant de les ideologies i de qualsevol poder, com li ha succeït a una noia catalana de 17 anys, educada en el clima del nacionalisme independentista. La noia llegeix la declaració d’un adult respecte al referèndum de l’1 d’octubre de 2017 –«Ens ho juguem tot!» amb el referèndum– i comenta així aquestes paraules, fent saltar pels aires el vel de la ideologia: «Em trobo davant d’un home que posa el pes de tota la seva vida en això, un home la felicitat del qual depèn d’una decisió política».
Aquest episodi aparentment banal confirma fins a quin punt té raó Giussani: «Quan s’estreny al nostre voltant el setge d’una societat adversa fins a amenaçar la vivacitat d’una nostra expressió, i quan una hegemonia cultural i social tendeix a penetrar el nostre cor i agreuja les nostres vacil·lacions habituals, llavors és que ha arribat el temps de la persona». La persona, tan fràgil com es vulgui, és tanmateix irreductible perquè està definida per una necessitat d’absolut que cap poder humà pot satisfer. «Sobretot hi ha un fenomen que tensa l’arc vibrant de la vida humana, […], un fenomen que és l’impuls davant de tots els problemes: el fenomen del desig. El desig que ens empeny a solucionar els problemes; el desig, que és l’expressió de la nostra vida com a homes, en últim terme, encarna aquesta atracció profunda amb la qual Déu ens crida cap a Ell».
És commovedor pensar que Déu s’ha fet home per implicar-se amb nosaltres en l’aventura per salvar el nostre desig. «El cristianisme es torna simpàtic», és a dir, atractiu, «quan es descobreix com la millor hipòtesi en el marc natural dels factors humans». Quin regal poden ser per als homes els cristians quan, per la gràcia rebuda, encarnen en el present aquesta indomable irreductibilitat que Crist ha introduït a la història!