UN ÍMPETU DE VIDA

Un avenç de l'entrevista de la revista Città Nuova a Davide Prosperi. El text complet sortirà a l’agost
Michele Genisio

Anem ara amb una pregunta compromesa. Mn. Giussani, amb el seu carisma i la seva forta personalitat, va deixar sens dubte un buit. Després va venir la dimissió de Mn. Carrón després de les noves normes sobre el govern de les associacions laïcals i la recent carta del 10 de juny del Card. Farrell. Sembla que la Fraternitat de Comunió i Alliberament –com la resta de moviments eclesials, per altra banda– està travessant un període dolorós... És així? Què significa aquest moment per a vosaltres?


El que l'Església està proposant des de fa temps a tots els moviments té un significat especial per a CL. En primer lloc, vull dir que aquesta és una ocasió de creixement per a tot el moviment i per a cadascun de nosaltres. No es tracta simplement d'adequar-se a les normes jurídiques que han canviat, sinó que abans que res hem de reconèixer que se'ns ha fet una correcció que acollim amb gratitud i amb actitud oberta vers una renovació, tot i la fatiga i les possibles incomprensions que hi pugui haver. L'Església mai no ha deixat de reiterar la seva estima per la nostra experiència. D'altra banda, cal senzillesa de cor per acceptar una correcció. Especialment si arriba quan es pensava, o almenys molts pensaven, que tot anava bé. Cal una gran senzillesa de cor per reconèixer allò que correspon veritablement a les exigències fonamentals de la persona, que no sempre són evidents de manera immediata. Mn. Giussani deia en aquest sentit que cal una ascesi per reconèixer les exigències i evidències fonamentals del cor (cf. El sentit religiós). De vegades, romandre fidels a les exigències del cor requereix un sacrifici i l'Església ens hi està ajudant. Alhora, també vull dir que tots a CL, inclosos sobretot aquells a qui més els costa, han de poder fer el seu propi camí amb el temps que necessitin, i mentre ho fan han de sentir sempre la calor de la nostra amistat. Ningú no ha de sentir-se exclòs, ningú no ha de sentir-se fora, tots mereixen ser escoltats.

Ara val la pena afrontar la correcció que conté la carta que em va enviar el 10 de juny el Card. Farrell. En què consisteix? Es refereix a l'anomenada “teoria de la successió del carisma”, que no només té a veure amb la manera de designar el president o els òrgans de govern de CL, sinó que també té importants implicacions educatives: es tracta de com es viu l’“autoritat”, és a dir, de la manera d'entendre la seva naturalesa i la seva funció dins del moviment, i per tant també la relació que hi tenen els membres de la comunitat. No és una qüestió de normes teològiques separades de la vida, de disquisicions doctrinals de què s'han d'ocupar els experts i que no afecten l'experiència personal. Tot al contrari: l'experiència es dona sempre i inevitablement seguint una altra persona, és a dir, dins del camí indicat per un ensenyament que hem rebut. Una experiència sense ensenyament és una quimera. En aquest sentit –vull subratllar això–, la vida i la doctrina no només no han d'estar separades, sinó que de fet mai no ho estan. Amb més o menys consciència, una experiència cristiana sempre es viu tenint una certa concepció del que significa seguir una autoritat, de manera que plantejar aquesta qüestió no significa preocupar-se de temes abstractes que tenen poc a veure amb la fe, sinó més aviat ajudar-se que aquesta experiència sigui cada cop més conscient i madura.

cittanuova.it