FAMÍLIES PER A L'ACOLLIDA: LA FELIÇ PARADOXA DEL CRISTIANISME
El testimoni de Glòria Arnau i Jordi Cabanes, de Famílies per a l'Acollida, durant la Trobada Mundial de les Famílies celebrada a RomaBon dia! Som el Jordi Cabanes i la Glòria Arnau i formem part de la branca espanyola de l'associació Famílies per a l'Acollida, una experiència nascuda de la mà de Luigi Giussani fa quaranta anys.
La primera cosa que volem testimoniar és que som una família acollidora perquè abans hem estat acollits nosaltres mateixos, amb un sol mèrit, que no és poc: ser intermediaris de l'Amor que hem rebut. I com a professor d'història, ho descriuré cronològicament.
L'amor de Déu, que ens va pensar abans de tots els temps i ens va crear al moment oportú; l'amor dels pares de la Glòria, que es van obrir a la vida i la van cuidar amb tot l'amor possible; l’amor de la meva mare biològica, que em va estimar tant que va renunciar a mi perquè em cuidessin millor del que ella podia; dels meus pares, que em van adoptar d'una manera que sempre m'ha impedit distingir entre pares biològics i adoptius, que per mi són el mateix... Hi ha un refrany que diu una cosa així com que “qui t’estima, s’arrima” (tdr. “el roce hace el cariño”, en original castellà) i des del meu punt de vista de feliç i orgullós fill adoptat només arrimant-se neix l’estima, no hi ha sang més poderosa que l'amor.
L'amor de l'Església, que ens va acollir al seu si quan ens vam convertir -encara joves però ja adults- ens va permetre, amb uns amics, començar una experiència de comunitat i de comunió a la Masia que encara perdura, vint anys després. L'amor de la trobada posterior amb el carisma de Comunió i Alliberament ha donat a la nostra companyia una Companyia més gran i ens ha permès afrontar sense por la construcció de l'Església, cadascú des del lloc que li ha tocat i en la mesura que podem. Jo com a professor i ara director d'una escola, i la Glòria com a metge i ara directora del Centre d’atenció primària del nostre poble.
L'amor que també rebem dels nostres fills: Agnès de 21 anys, Cinta de 19, Irene de 18, Luli de 16, Mar de 14, Ramon de 13, Xylyn de 6 i Mark Xian de 5.
Des del moment de la nostra conversió -tot cristià, encara que s'hagi criat com a tal necessita la seva pròpia i personal trobada amb Crist– ens trobem amb una qüestió: Però, com viuen els cristians? I, com eduquen els seus fills? No teníem pas una idea gaire clara, però sí una intuïció: junts. Per això, amb el Ferran i la Tere, uns amics també conversos, vam decidir llogar una masia al camp on passar junts el temps de vacances. Des del principi vam obrir els nostres àpats als amics i amb el pas del temps alguns d'aquests amics s'hi anaven quedant, entre tots tenim 32 fills, entre biològics i acollits. De mica en mica vam anar condicionant la casa per poder passar els estius plegats i vam haver d'arreglar l'antic graner i adaptar-lo com a menjador, per poder encabir-hi tots els que anaven venint...
Vivíem una autèntica experiència cristiana, i moltes de les nostres intuïcions eren correctes (altres no) però percebíem que ens faltava alguna cosa. Érem com un llac interior, tranquil, ple de pau però que calia obrir-se a la resta dels oceans. Aquesta obertura ens va arribar, com un autèntic huracà, quan vam conèixer Comunió i Alliberament... Per fi algú posava nom i sistema a allò que, d'alguna manera, ja experimentàvem intuïtivament! Tant a la nostra vida professional –la majoria ens dediquem a l’ensenyament o a la sanitat– com a la nostra manera de viure la quotidianitat.
Vam descobrir que l'hospitalitat que ja practicàvem a la Masia tenia un valor pròpiament sagramental. Crist, en complir la seva promesa, realment es fa present quan ens reunim en nom seu i ens vivifica a nosaltres i als qui venen, tot sovint, cercant respostes. I la veritat és que se'ns ha escapat una mica de les mans! Quan ens hi reunim és difícil ser menys de cinquanta persones en cada àpat (el nostre record és de 160!).
I estem segurs que es tracta del mateix Crist pels petits miracles quotidians que presenciem. Una vegada, una de les nostres filles va expressar-ho amb molta claredat: «Mai no he dubtat de l'existència de Déu perquè veig l'experiència que viuen els meus pares. Jo els conec bé: són un autèntic desastre... L’única explicació raonable al que passa aquí és que sigui cosa de Crist».
Si algú vol conèixer més la nostra experiència, us recomanem el llibre El Abrazo. Hacia una cultura del encuentro de Mikel Azurmendi. Un llibre que va escriure un antropòleg basc agnòstic, que va apropar-se a observar l'experiència cristiana de la Fraternitat de Comunió i Alliberament amb curiositat etnogràfica i es va acabar convertint ell mateix als 75 anys. El llibre és el registre del seu camí, inclosa l’experiència a la Masia. Com és habitual en aquesta meravellosa realitat que és l'Església, la seva conversió entre nosaltres es va convertir en un esperó per a la nostra pròpia conversió. Deixeble convertit en mestre que ens va precedir, fa gairebé un any, al camí del Cel. L'edició original és en espanyol, però hi ha una traducció recent en italià.
La vida de la Masia, però, no tindria el mateix valor si s'hagués limitat a un sol espai i uns dies a l'any. El més impressionant per a nosaltres és que ens ha “contaminat” tota la vida, de dilluns a diumenge. Déu paga sempre el cent per u, d'això no hi ha cap dubte, però el que acostuma a passar és que et paga amb una moneda que no t'esperes i el mèrit humà, en certa manera, és poder comprendre el valor del canvi.
Quan vam descobrir l'experiència dels nostres amics de La Cometa, a Como, vam decidir fer un pas endavant en el nostre camí de comunió tot implicant els nostres respectius patrimonis en un projecte de vida comunitària, de dilluns a diumenge, de gener a desembre. Volíem viure l’experiència de la Masia cada dia! Vam dissenyar una audaç -però en aquell moment factible- operació financera per comprar i remodelar un terreny amb una vella casa al cor de Catalunya. Ja teníem els primers passos fets quan va arribar la crisi del 2008: el preu dels nostres habitatges es va desplomar i el projecte se’n va anar en orris. No em pregunteu quants diners vam perdre –encara els estem perdent, perquè encara no hem pogut vendre el terreny...– però el miracle és que, malgrat el fracàs, la nostra comunió no només no es va afeblir, sinó que s'ha enfortit.
Un parell d'anys després el bisbe de Vic, que coneixia la nostra vocació educativa, ens va demanar que ens encarreguéssim de la gestió pedagògica de dos col·legis diocesans que corrien el risc de tancar i volia mantenir per a l'evangelització.
Vam decidir acceptar el repte i tota la comunitat vam anar a viure a un petit poble de la Catalunya central en un règim de semicomunitat. Cadascú viu a casa seva, però compartim tot el que podem. La majoria treballa a les escoles, altres seguim a les nostres feines a Barcelona, a 80 km de les nostres cases. La Glòria treballa com a directora del Centre d’atenció primària del poble tot vivint la medicina com una vocació integral. És horrible anar a comprar amb ella al supermercat doncs la coneix tothom...!
Des de fa 15 anys hem anat participant de les trobades i les reunions de l'associació Famílies per a l'Acollida, a Itàlia i a Espanya, seduïts per tants testimonis que posaven davant nostre la bellesa de l'acollida. En aquests amics hem trobat germans grans a qui seguir en aquesta fascinació, tot convidant-nos a responsabilitzar-nos de les reunions i testimonis, així com dels avisos de necessitat a Catalunya, per ser altaveu del bé que és una família oberta per a si mateixa i per al món sencer.
Des que vivim al nostre poble, ara fa deu anys, a casa nostra sempre hi ha hagut algú vivint amb nosaltres, de vegades més d'un. Primer els convidàvem nosaltres, els pares, però des que els nostres fills han crescut, mai no sé quants ni qui soparem o dormiran a casa meva: pacients de la Glòria, alumnes meus, companys dels meus fills, pares d'alumnes... I, des de fa quatre anys, dues incorporacions permanents a la nostra família, la Xylyn i el Mark, dos preciosos germans que aviat adoptarem, si Déu vol. Em va impressionar veure que tots els meus fills els van considerar germans de ple dret des del primer dia, fins i tot per barallar-se...
Tot això ha configurat un torbellino de vida i obertura que, reconec, fa una mica de vertigen. Contràriament a allò que pot semblar, no és ni un esforç, pròpiament, ni un mèrit. Vivim en la feliç paradoxa del cristianisme: no és la nostra fortalesa la que acull sinó la nostra debilitat que, en lliurar-se, es vivifica. Menys per menys igual a més, si hi ha Crist present.
No voldríem, però, donar una imatge errònia, ingènua. Com diu l'Evangeli, el seu jou és suau i la seva càrrega lleugera perquè ens sosté mentre la sostenim, però això no estalvia ni el dolor ni el cansament.
En el camí cristià que portem fent com a individus, com a família i com a comunitat podem constatar que estem cada cop més ocupats, cada vegada més cansats i, tanmateix, cada cop més satisfets... Una altra paradoxa del cristianisme!
I no perquè les nostres obres tinguin èxit, n'hi ha unes que sí, d'altres que no... No totes les experiències d’acollida acaben bé, no tots els alumnes es deixen educar, no tots els pacients es curen, les escoles estan sempre a punt de tancar, les nostres economies sempre a punt de fer fallida...
Però la veritat és que ni hem fet fallida ni les escoles han tancat, encara, i sempre acabem veient el sol darrere dels núvols. De fet, amb els anys, ens hem adonat que la precarietat és el nostre medi natural: un malalt terminal amb salut de ferro, fins al Destí final... El que en el fons sembla molt lògic ja que precari prové de la mateixa paraula que pregar, i potser la pregària no és l'estat natural del cristià?