Els dimecres al matí vaig a la «caritativa», a una parròquia on estan les Missioneres de la Caritat, les germanes de la Mare Teresa de Calcuta, i la meva tasca consisteix en portar l’esmorzar i roba a les persones sense llar. Abans de l’esclat de la pandèmia, ja que tenia moto, em tocava preparar les bosses amb el menjar i anava al centre de la ciutat a distribuir-les a la gent del carrer amb els quals em topava. D’altres, en canvi, es quedaven amb les monges per atendre’ls allà mateix, quan arribaven directament cada matí, a la parròquia.

El fet d’anar al centre de la ciutat m’animava molt, sobretot, perquè així, la caritativa només durava uns quaranta minuts, és a dir, no gaire. I, després, podia anar a la universitat per seguir amb la meva vida quotidiana. Tanmateix, amb les noves restriccions del moment i tenint en compte que les sisters havien agafat el Covid, se’ns va demanar que ens quedéssim tots a la parròquia perquè no donaven abast.

Tot i que em va costar un munt quedar-m’hi, doncs s’ha de resar molt i els torns duren més d’una hora, vaig decidir quedar-m’hi, i fer-ho fidelment. I en aquest darrer mes m’he adonat de dos canvis importants. El primer és que estic realment content: les coses que fem a la caritativa segueixen sent pesades i sovint estic a la lluna de València, però estic sorprès i feliç i, fins i tot, he convidat alguns amics de la comunitat als quals els costa més això d’anar a la caritativa. Així com està escrit al llibret de la caritativa, El sentido de la caritativa: «en la mesura en què més vivim aquest interès pels altres, que és una exigència pròpia de la nostra naturalesa, més ens realitzarem; comunicar-ho als altres ens dona, precisament, l’experiència de completar-nos, de realitzar-nos».

El segon punt del qual m’he adonat és que, cada vegada més, em sorprèn l’impuls que sento de comunicar la meva felicitat als sense sostre. Normalment, omplo les ampolles de te, cafè o cafè amb llet i, com que portem posades les mascaretes i no ens veiem la boca, intento subratllar el somriure amb els ulls. No tinc cap dificultat per estar amb ells, ens prenem simpàticament el pèl i intento minimitzar les seves rabietes; també he començat a deixar de tutejar-los i a parlar-los de vostè, perquè se sentin respectats. Alguns et demanen coses exagerades o sense sentit i et discuteixen la quantitat de beguda que aboco a l'ampolla, però no m'enfado i intento complaure'ls tot el que puc. I hi ha molts moments en què m’ha vingut al cap un pensament: «fixa’t, aquesta actitud amb ell no és meva».

M’identifico i reconec quan el text diu: «Anem a la “caritativa” per aprendre a viure com Crist». La meva felicitat no depèn de la resposta que puc tenir d’aquesta gent, tal com està escrit: «Precisament és el descobriment del fet que, perquè els estimem, no som nosaltres qui els fem feliços; i que ni tan sols la societat més perfecta, l’organisme més sòlid o prudent legalment, ni la major riquesa, ni la salut més fèrria, ni la bellesa més pura o la civilització més evolucionada no els podrà mai fer realment feliços».

El mateix em passa quan dono classes particulars de reforç a dos nois de la ESO: últimament, quan els miro, em pregunto: «com podria comunicar-los la salvació que m’ha conquerit el cor?». La “caritativa” està contribuint a construir aquest a mirada nova amb la qual estic vivint.
Pietro, Bolonya