Malgrat els caòtics mesos en pandèmia, la vida de molts no s’ha aturat i, en els diversos gestos proposats per Julián Carrón des de l’estiu, he pogut observar que la meva gran lluita ha sigut reconèixer si he cedit al no res o vençut en l'ésser. He tingut l’ocasió de verificar el que generava en mi allò que veia i escoltava; he pogut verificar si el nihilisme ha entrat en escena o no. Carrón ens va provocar a l’Equipe dient: «què està succeint perquè jo comenci a mirar així?»

Aquesta mateixa pregunta és la que em feia jo quan després de tornar d’un estrany quadrimestre d’Erasmus a Suïssa, em trobava -per fi- davant de la presència de la meva mare. Feia quatre mesos que no podia abraçar-la, tenia més ganes que mai perquè suposava que estaria vivint un temps convuls, ja que feia un mes havia perdut el seu pare per la malaltia Covid.

Per fi, tornava a estar a prop de la família ara que el meu pare s’ha de sotmetre a una operació complicada. La meva sorpresa va arribar el dia que vàrem deixar el meu pare a l’hospital. Jo tenia por i per molt que intentava estar agraït, no ho aconseguia. Vaig preguntar a ma mare com estava, li vaig dir «amb sinceritat, ara que no estan els germans petits i que estem només tu i jo...». Ella em va respondre: «com puc estar? Totalment agraïda amb el que el Senyor ens està regalant». Evidentment la meva reacció va ser d’incredulitat i li vaig dir que no estava sent realista: acabava de morir el seu pare i el seu marit com a mínim durant tres setmanes hauria d’estar a l’hospital i no sabia com es recuperaria... Davant d’això la meva mare em mirà amb tendresa i em va començar a detallar una cascada de fets: relacions amb persones, passos en la fe, relació entre nosaltres... en els quals es manifestava com totes aquestes dificultats havien servit per conèixer més a Aquell que precisament ens ha regalat la vida del meu avi i del meu pare i que no ha deixat mai d’acompanyar-nos carnalment de formes molt concretes. En aquell moment vaig entendre que només amb això -fets- un es pot fiar de la realitat, sigui el que sigui. Només cal atenció per deixar-se impactar per la realitat! També percebia amb claredat el compliment de les paraules que ens va dir el Nacho en el seu llibre: «res no s’ha perdut». Durant les tres setmanes d’hospitalització mirava la meva mare i percebia com ella no tenia por, com ella semblava que ja ho tenia tot, que no li faltava res. És també un signe per mi, un fet per als meus ulls i la meva fe. Un motiu pel qual sentir-me més abraçat que mai per la meva mare, en la qual es concretava la bellesa del camí del carisma.

Un fet i un canvi succeït durant la pandèmia: viure intensament la realitat passa per no suspendre aquest temps en què continuen succeint aquestes coses extraordinàries que ens recorden que és possible que dintre del que a priori pot ser un encontre casual es juga tota la nostra vida, un encontre que ens pot treure del nostre res i fer renéixer la fascinació per la vida. Un temps per verificar si fins i tot en aquesta circumstància extraordinària la fe pot fer que la vida sigui més rica i plena. I més humana.
Germán, Barcelona